dissabte, 25 de març de 2017

Àngel Soro: "La LAPAO va ser un intent per fer el més indigne possible el català"

Àngel Soro és un cantautor fragatí. Tot i créixer en una torre al camp, prop de Fraga, la seva família ve de la Plaça Cigonyer, al centre històric de Fraga. D'aquesta plaça se'n recorda sovint en les seves cançons i articles. Soro, que actualment viu a Lleida, va començar a escriure poesia als 14 anys, anima't per un professor. A partir del 2001, va canviar els recitals poètics per la guitarra i els poemes per cançons. Des de llavors, Soro ja ha publicat dos discos. L'any 2014 veia la llum Homenatge 1.0. Un disc on, com diu el títol, s'homenatgen diferents poetes i personatges dels Països Catalans que l'autor va voler rescatar de l'oblit.
A més de la música, amb la productora Catalonian Music Works, Soro compta amb altres projectes com l'Associació Cultural l'Encenall o l'espai web Terresde l'Oest.


Àngel Soro amb una còpia del disc Homenatge 1.0.


-A Homenatge 1.0 fas una reivindicació de molts poetes de les terres de Ponent.
Al meu disc he volgut tractar poetes sense distingir la línia fictícia que separa, posem per cas, el Baix Cinca i el Segrià. M'agrada barrejar i tractar Desideri Lombarte, Maria Mercè Marçal, Manuel de Pedrolo o Josep Galan com una mateixa realitat.

-Què uneix a tots aquests poetes?
Els uneix la seva cultura, però també el compromís amb el seu poble i la seva classe. I sobretot, el silenci. A Pedrolo, Marçal  o Puig Antich, si alguna cosa els ha unit molts anys, ha estat un estrany silenci, també per part de qui els hauria de reivindicar. Jo, de manera humil, he intentat que tinguessin el seu reconeixement.

-És aquest el fil conductor del disc? 
El fil del disc, com s'indica al títol, és l'homenatge. Volia treure de l'oblit uns personatges per recuperar el seu discurs sobre nació oprimida i la classe a la que pertanyien. A mi m'agraden els que quan fan un poema hi posen cor i ànima, i que quan s'ha de protestar, protesten. Pedrolo deia que "cal protestar fins i tot quan no serveix de res". Són poetes "tres voltes rebels", com la Maria Mercè Marçal, afegint-ne una quarta, l'oblit.

-És un disc molt arrelat a la terra, però a la vegada, multicultural.
Entenc la meva posició social, cultural, lingüística i política des de l'internacionalisme. Està arrelat a la terra, però també m'agrada que sigui d'àmbit internacional. Al disc també versiono a Josep Maria Prous i Vila, de Reus, a Mikel Laboa o a Habeas Corpus.

-Són unes influències molt variades!
Musicalment, el disc és molt surrealista en la barreja d'estils. Versiono de manera molt tranquil·la Habeas Corpus, faig un poema a ritme de rock, un rap... M'agrada barrejar, llengües i idees, perquè en la barreja està la riquesa.

-Amb els autors citats i la riquesa cultural, té Ponent les aptituds necessàries per considerar-lo com a moviment artístic autònom?
Qualsevol zona que geogràficament i lingüísticament estigui emmarcada en un context té un corrent propi. Ponent té el seu caliu especial i no serà igual l'escriptor d'aquí que el de Perpinyà o Maó. La meva idea sempre ha sigut reivindicar el component propi lligat a internacionalitzar-lo, explicar-lo a altres llocs amb les seves especificitats pròpies.
No el considero un territori millor ni pitjor que un altre, però sempre s'acaba donant difusió al mateix. No sé si és una manca d'autoestima des del territori o un centralisme barceloní que sempre dóna veu al mateix tipus d'expressió artística. A Ponent també hi ha músics, pintors, escriptors, etc. Artistes tan bons o tan dolents com qualsevol altre.

Portada d'Homenatge 1.0, segon disc d'Àngel Soro.
-Un dels autors internacionals als que cantes és el basc Mikel Laboa. Quines semblances trobes entre la situació cultural dels Països Catalans i Euskal Herria?
Totes dues realitats són molt diferents tot i que pugui semblar que tenen connexions. En el manteniment de la llengua, nosaltres hem aconseguit que es parli més. A Euskal Herria han tingut més dificultats, potser perquè és una llengua més complexa i van rebre molta migració com a Catalunya, però la seva llengua és molt més complexa i per tant molt més difícil d’aprendre i de ser utilitzada.
En canvi, personalment em fa molta enveja la reivindicació dels seus autors. A mi, un dels pocs reconeixements que m'han arribat després de molts concerts ha vingut des del País Valencià. Al Principat, rarament m'han trucat per preguntar-me "què fas amb Pedrolo i Marçal?". Segurament si jo hagués nascut al País Basc i versionés poetes bascos, sortiria a tots els mitjans nacionals. Tot i fer només un petit homenatge a Mikel Laboa, ja em van trucar de mitjans d'allà per interessar-se pel que havia fet. Aquí, amb un disc ple de poetes catalans i el primer poema musicat de Pedrolo*, cap mitjà generalista ens ha trucat mai.

*Disc Efecte Espiral, Bullanga Records, any 2003.

-Com treballes tu a l'hora de fer les cançons?
Dins de la meva obra, podem distingir dues vessants: les versions de poetes units per la llengua i el territori, però també per la crítica social; i després, les cançons pròpies on homenatjo Josep Galan o Guillem Agulló, o canto contra la globalització.

-Precisament, un dels homenatges que fas és a Josep Galan. Què et va portar a recordar-lo al costat de les altres figures?
Josep Galan era amic de casa nostra. Com a lingüista, va recollir les motades de Fraga, va fer llibres al voltant de la llengua catalana que sempre va defensar... En el moment que va sortir la llei del LAPAO, intent per fer el més indigne possible el català, volia reivindicar la seva figura com a filòleg i com a franjolí que sempre va afirmar que parlava la llengua que parlem a tots els Països Catalans.

-Què vas pensar quan el Govern d'Aragó va canviar el nom a la llengua de la Franja?
Intentar tallar la relació de la llengua canviant-li el nom, és absurd. Si volen dir-li LAPAO, molt bé, però llavors parlem LAPAO de Perpinyà al Carxe. Sense entrar en delimitacions polítiques, observo que de Fraga a Lleida hi ha una llengua comuna, vehiculada per camps de fruiters, animals, plantes i persones. En canvi, de Saragossa a Fraga hi ha 120 quilòmetres de desert.

-Falten veus que expliquin la Franja al Principat?
Falten veus que expliquin la Franja a la Franja. S'ha instaurat una oficialitat al món de la premsa i la política, on allò institucional és el que mana. En canvi, al carrer, hi ha una altra cosa. Existeix una reivindicació de la Franja com a territori amb una llengua i una cultura que han de ser protegides. En canvi, el que té veu és la uniformitat. Falten veus de qualsevol espectre polític que reivindiqui la catalanitat de la Franja. No és un intent de pancatalanitzar res, sinó de defensar allò autòcton.

-Escrius per a Llibertat.cat, de manera inevitable, moltes vegades sobre la Franja. Quina resposta reps quan parles sobre el nostre territori?
La Franja es coneix més del que ens sembla des de dins. A Llibertat.cat hi escric un cop al mes i intento que cada any, dels dotze articles hi hagi tres o quatre relacionats amb la Franja. D'aquests, sempre hi ha algú que t'envia un missatge per felicitar-te o preguntar-te alguna cosa. L'escrit que vaig fer sobre Lombarte, Marçal i Pedrolo, reivindicant-los com autors de Ponent, va ser molt compartit i vaig rebre un munt de correus electrònics. L'interès existeix, perquè si no, no seria així.

-Moltes gràcies, Àngel. I molta sort amb els projectes futurs.

He d'agrair-vos a vosaltres per pensar en la meva persona, però és en aquest punt on he de donar les gràcies a col·lectius, ateneus, mecenes, músics, tècnics, càmeres, traductors, amics i amigues, família i persones del món de la cultura compromesa en general, que han col·laborat sempre amb il·lusió col·lectiva i desinteressada, per donar suport als projectes autònoms. Sense vosaltres res no hagués pogut ser. Sou guspira.


El videoclip Guanyarem, versió del poema de Prous i Vila, va ser enregistrat entre la Franja i Lleida.

dimarts, 21 de març de 2017

Vers des de la Franja en el Dia Mundial de la Poesia


"No té altre sentit el nostre oneig,
enmig de quimèriques aigües,
que anar asclant estèrils penyals
i transmutar, lentament, rocs cantelluts
en gleres de ponent."

Hector Moret

(vers de l'obra "Pentagrama", pàg.29, on l'autor hi fa referència al paisatge morisc de Mequinensa)

dimarts, 21 de febrer de 2017

A la Franja, en català! [#DiaDeLaLlenguaMaterna]


Des del Moviment Franjolí aprofitem el Dia de la Llengua Materna per reivindicar el català, llengua pròpia de la Franja, i pel que treballem.

Enviem també una forta abraçada a totes les entitats en defensa del català que treballen al nostre país, però també per l'occità, llengua que ens agermana i que cal defensar.

#DiaDeLaLlenguaMaterna #DiaDeraLenguaMairau


dimecres, 15 de febrer de 2017

Francesc Serés: "Cal una voluntat política per articular culturalment la Franja"

Francesc Serés és un escriptor de Saidí, Baix Cinca, i establert a Olot, on treballa com a director de la Residència Faber. Serés forma part d'un grup d'escriptors franjolins en llengua catalana apareguts els últims anys, com Josep Anton Chauvell, la seua conveïna Mercè Ibarz, Jesús Moncada o Carles Terès. "La densitat fa sospitar", confessa rient Serés. En els seus llibres ha deixat immortalitzades moltes històries pròpies de molts pobles de la Franja que, segons Serés, "no s'havien explicat mai". Precisament això, les històries sense explicar, són el que per Serés fan de la Franja un territori tan favorable per la literatura.

Francesc Serés a les portes d'una antiga casa familiar a Saidí.

Què té la Franja que la fa territori d'escriptors?

Hi ha diversos factors. El primer, que és una zona que de manera natural ha mirat cap a Barcelona; és on hem anat part de la migració. Una vegada allà, jo vaig descobrir una cultura que no sabia que tenia. Existia una paret de paper, com les dels japonesos. Són parets opaques, però si t'hi recolzes cauen i descobreixes una altra realitat. Llavors, quan tornes a casa et sents en un terreny verge d'històries sense explicar.
I en segon terme, tenir una formació només en literatura espanyola ha permès repensar-nos la literatura catalana. Sense l'obligació escolar podem descobrir la part de la seducció, molt important en la literatura. 

Actualment ets un dels escriptors franjolins més reconeguts i premiats. Has rebut un grapat de premis de les lletres catalanes, però des d'Aragó només vas tenir un reconeixement ara fa 15 anys.

No és una qüestió personal. És el nivell de deixadesa que tenen amb la llengua, però no només afecta el català. Això és transversal al nivell de protecció que l'Aragó ha donat a altres camps. És un símptoma de la mala gestió cultural, tot i que és cert que en el cas del català existeix una rancúnia històrica perquè ho veuen com una taca. El meu cas és una conseqüència més de la infravaloració del patrimoni propi.

És complicat escriure en català i ser reconegut a la Franja?

És molt difícil, perquè tot i que és un territori prolífic pel que fa a escriptors, la situació política no és favorable. A l'escola només hi han un parell d'hores de català a la setmana, has de lluitar contra mitjans de comunicació, contra l'administració... A Catalunya tens quatre nivells administratius que vetllen per la llengua: ajuntaments, consells comarcals, diputacions i la Generalitat. Ací no en tens cap. 

Si ets de la Franja, per guanyar-te la vida escrivint en català has de marxar al Principat?

Existeixen molts factors: el talent, la sort, l'editorial que et publica... Però sense cap dubte, és més fàcil en un lloc on no has de discutir sobre un fet tan ridícul com el nom del idioma. Allà trobes un ambient favorable, a més d'un camp de coneixement que entra en contacte amb naltres, com la llengua i la continuïtat cultural.

Què li falta a la Franja per aconseguir una cohesió cultural?

La Franja és un territori sense articular. La gent de Queretes té poc a veure en la gent del Campell. D'una punta a l'altra de la Franja tens quatre hores, però de costat a costat tens deu minuts, i això és molt difícil d'articular. Ha d'existir una voluntat política per superar aquest desavantatge.

A la Franja, la unitat política és una cosa, i la cultural n'és una altra.

Ací manen des de Saragossa, però això no vol dir que m'agrade ni que no puguem fer mil coses. La política no deixa de ser una convicció molt arrelada. Només demano que deixen escollir a la gent democràticament les seues idees, més enllà de la situació administrativa que tingue. És cert que des del punt de vista pràctic això té conseqüències: la llengua la tenim com la tenim, amb la campanya d'aculturalització, la immigració que arriba i no estàs escolaritzant en català... És una situació molt perillosa. De totes maneres, intento no ser pessimista i penso que el moviment independentista serà positiu per la llengua, perquè si som capaços de crear una protecció d'Estat per al català, tota esta zona participarà d'eixa protecció.

Portada de La Pell de la frontera.

A La pell de la frontera tractes les relacions socials i la realitat cultural de la Franja. És una qüestió d'experiències personals o una manera de documentar el territori?

Diria que és per les dues raons. Del tema de la immigració, ací no se n'havia parlat més enllà d'alguns articles de premsa. Jo el vaig tractar des de l'experiència que al poble havíem tingut amb la immigració, igual que a La Llitera o al Segrià. És una història que demostra que no hi havia discontinuïtat, podies trobar el mateix subjecte a Saidí i a Alcarràs, a Fraga i a Aitona, a Mequinensa i a Torrelameu. En aquest tema la frontera s'esvaïa i creava un espai molt propici per la literatura. 
A més, ho podíem explicar des de dins en primera persona. Jo vaig sentir la paraula 'globalització' durant els anys 93 o 94, quan estava fent la carrera. Llavors me'n vaig adonar que naltres ja portàvem deu anys globalitzats. Al llibre vaig explicar això, la nostra experiència. Petita i local, però és la nostra. 

Amb el projecte que has començat fa poc, la Residència Faber, què podeu aportar a la cultura nacional?

No teníem un espai com aquest, una residència institucionalitzada per atraure talent d'arreu del món per a que interactue amb el d'aquí. Ara hem d'aconseguir que al cap de l'any vingue un seguit de gent, unes 70 persones calculo. També ens encarreguen de buscar els homòlegs nacionals per realitzar l'intercanvi. A més, Olot és una ciutat molt cívica, amb una programació cultural estable, i això fa que esta gent s'emporte una imatge del país i que la transmete. Aquest no és l'objectiu principal, però ajuda a que vegin que no som una societat excloent, que els convidem a treballar amb nosaltres i ajudem en els seus projectes..

Lleida, la ciutat llunyana també per a la Franja?

Està claríssim. La capitalitat de Lleida és vital per naltres, perquè és el focus cultural, lingüístic, universitari... Al meu article me vaig queixar del fet que Lleida dimitís d'esta funció i es convertís en la capital d'uns terrenys deshabitats enormes, amb una densitat de població baixíssima. Tot i així, Lleida viu la mar de contenta, cosa que és letal per al territori. És una llàstima, perquè Lleida és una ciutat rica: té industria agroalimentària, té serveis, és nexe de comunicacions, té una universitat amb facultats molt importants... Però també té uns dirigents que no estan assumint la responsabilitat. I per acabar d'adobar-ho, ara amb Ciutadans a l'alcaldia, culturalment la ciutat quedarà coixa.

Però això no s'arrastra des de fa temps?

No sé quina és la causa i quin l'efecte. Si ve d'abans, s'ha acabat creant un caldo de cultiu propici perquè aparegue esta gent. I davant la deriva, han acabat unint Lleida a un projecte espanyol. Ací tenim una frase per a qui treballa per demés: "aquest treballant perdrà l'ofici". Doncs els polítics lleidatans, treballant han perdut l'ofici.

Per què ha acabat Lleida així?

Perquè no és un país en xarxa i una ciutat pot triar desconnectar. Mentre no aconseguim crear un projecte de país connectat, serà molt difícil de canviar la situació de Lleida. Si el procés independentista se'n surt, espero que es reforcin les vies per ser un país enxarxat.

La situació que es viu a Lleida ciutat no és la mateixa que trobem a les comarques de Ponent. 

És un tema administratiu. L'esquema provincial, amb les seues capitals, s'ho està emportant tot. Això està assecant el territori, evitant repartir la riquesa i acaba redundant en el seu perjudici. S'ha de pensar com es reequilibra el territori des del punt de vista del coneixement. Això arrelarà la gent als pobles i crearà vincles amb el territori. Però si agafes un esquema espanyol, tindràs un país espanyol.

Moltes gràcies Francesc, i sort en el futurs projectes.

dissabte, 4 de febrer de 2017

"Resposta al posicionament de Purna a la Franja", per Marcel Pena

Reproduïm l'article publicat al blog d'en Marcel Pena sobre la visió de la pertinença o no de la Franja al conjunt dels Països Catalans de l'organització juvenil independentista aragonesa PURNA, col·lectiu que manté relacions amb el moviment polític anticapitalista de l'Esquerra Independentista, que aglutina diverses branques com la sindical, política, estudiantil, juvenil o la feminista, i del qual sorgeix les Candidatures d'Unitat Popular (CUP). 


Purna, l’organització juvenil independentista aragonesa, va publicar el passat 1 de febrer una entrada a la seua pàgina de Curious Cat on explicava el seu posicionament respecte a la Franja. Ací la resposta completa:
¿Por qué asumís los límites territoriales autonómicos impuestos por el estado español y no los cuestionáis? Lo digo en referencia al hecho que decís defender que Fraga no es Països Catalans.
¿Quién ha dicho que asumamos los límites impuestos por el Estado? Lo que nos negamos a hacer es defender es un modelo de Estado-nación que parta de los postulados del nacionalismo lingüístico más liberal y rancio (¿sólo son aragonesas las personas del ámbito lingüístico aragonés?); una visión que ni se sostiene ni tiene fuerza o presencia alguna en la franja y el resto de Aragón.
Obviamente Fraga forma parte del ámbito lingüístico catalán (que no cultural), lo cual no supone ninguna contradicción dentro del proyecto nacional que defendemos, un Aragón trilingüe. Entender que la lengua catalana es propiedad exclusiva de la nación catalana es una idea que deja mucho que desear. Fraga es Aragón porque su gente se siente aragonesa (desde mucho antes que España impusiese sus fronteras).
En todo caso defendemos lo que siempre hemos defendido, que la franja decida qué es lo que quiere ser, y si llega el momento en que decide que quiere ser catalana, lo asumiremos.
En PURNA hay militantes de la franja que, como soberanistas, revolucionarias y anticapitalistas que se sienten aragonesas, han decidido militar en una organización que consideran tan propia de su tierra como lo es de las militantes del Sobrarbe, Moncayo, Somontano o Zaragoza.
Y repetimos, estamos por el derecho a decidir, perp día de hoy, le pese a quien le pese, la gente de la franja, en una muy amplia mayoría, se siente aragonesa.
En el comentari hi he trobat diferents fal·làcies i judicis de valor que cal esmenar.
Tot i que no els agrade admetreu, el projecte nacional aragonès coincideix amb els límits autonòmics imposats per l’Estat. El discurs del trilingüisme aragonès té l’objectiu de justificar la inclusió de la Franja dins d’Aragó, amb qui no té lligams de cap mena. La divisió territorial entre el Torricó i Almacelles té el mateix sentit que separar Alcanar i Vinaròs o Portbou i Cervera de la Marenda.
Per contrarestar la seua manca d’arguments a l’hora d’incloure la Franja en el marc nacional aragonès, l’Esquerra Independentista aragonesa utilitza el recurs d’equiparar els Països Catalans amb un projecte lingüístic. A la resposta, arriben a qualificar com a “postulados del nacionalismo más liberal y rancio” la relació que atribueixen als Països Catalans amb la Franja de Ponent. Com diu a la seua resposta, aquesta visió no es sosté a la Franja perquè no és certa. A més de l’aspecte lingüístic, des de l’Esquerra Independentista catalana es destaquen la cultura comuna, o les relacions socioeconòmiques per construir el marc nacional. No es defensa que, com diu Purna, la llengua catalana sigue un patrimoni exclusiu de la nació catalana. Si no, no s’explicaria el posicionament de l’EI respecte a l’Alguer, considerat part de la nació sarda, o la inclusió de les comarques castellanoparlants del País Valencià.


purna
Captura de pantalla del Curious Cat de Purna.

Com s’ha dit, la cultura és un aspecte molt important a l’hora de construir unes relacions fortes, siguen del tipus que siguen. Sent sabedors d’això, Purna s’afanya en assenyalar que “obviamente Fraga forma parte del ámbito lingüístico catalán (que no cultural)”. És a dir, entre Fraga i Lleida, dos ciutat catalanoparlants que comparteixen referents socials i populars, existeix un salt cultural internacional? En canvi, segons ell, Saragossa i Fraga sí que formen part del mateix àmbit cultural. Un disbarat.
Més endavant, Purna considera que “Fraga es Aragón porque su gente se siente aragonesa (desde mucho antes que España impusiese sus fronteras)”. L’afirmació, impossible de demostrar, és vaga i inconclusa. En canvi, sí que podem afirmar que quan l’Estat espanyol va imposar les seues fronteres provincials i autonòmiques, les viles de la Franja van quedar incloses dins d’Aragó per una arbitrarietat mal aplicada. Posteriorment també se van modificar els límits diocesans, amb centenars d’anys d’història, per fer-los coincidir amb el dibuix autonòmic. Com ha passat en altres punts dels Països Catalans, estes fronteres estatals, autonòmiques o provincials han intentat sempre provocar desconcert a partir de la confrontació identitària. La Franja no ha estat una excepció en esto procés de descatalanització.
Tot i així, dir des de l’EI aragonesa que la gent de Fraga se sent aragonesa és fer-se trampes al solitari. A la Franja, el sentiment majoritari és una aragonesitat lligada a ser espanyol.  Afirmar que “a día de hoy, le pese a quién le pese, la gente de la Franja, en una muy ámplia mayoria, se siente aragonesa” com a argument legitimador de l’activitat de Purna al territori és llançar-se pedres al seu terrat. En primer punt, perquè reconèixer esta identitat com a pròpia els desautoritza com a organització d’esquerres i independentista. En canvi, si no s’hi identifiquen i consideren el sentiment dels franjolins com a imposat, estan reconeixent la legitimitat de l’EI catalana de reivindicar i treballar per un territori nacionalment assimilat, en referència al sentiment d’espanyolitat.
Pel que fa a l’últim punt, cal assenyalar que tots els ajuntaments de la Franja estan governats pel PSOE, el PP o el PAR, a excepció del d’Aiguaviva on governa Ganar Aiguaviva. El partit que històricament ha recollit el vot aragonesista, la Chunta Aragonesista, té representació a cinc municipis, tots ells al Matarranya: Maella, Nonasp, Queretes, la Torre del Comte i Vall-de-roures. Per altra banda, no existeixen assemblees de Puyalón ni de Purna a les comarques de la Franja.
Per a més informació:

dissabte, 28 de gener de 2017

Ruta pel Congost de Mont-rebei [Caminar per la Franja]








Ruta pel Congost de Mont-rebei 

Fitxa tècnica

· Recorregut: Masieta - Alberg de Montfalcó – Masieta. La ruta no és circular.

· Distància (anada i tornada): 17 km

· Dificultat: Mitjà. Si es va amb nens s'ha de vigilar i no és un camí aconsellable per a persones amb vertigen.

· Desnivell positiu:
898 m

· Desnivell negatiu: 898 m

· Estat de la senyalització: Excel·lent.

Descripció:

Quan la Noguera Ribagorçana arriba al Montsec d'Ares, prop de l’Alzamora i Sant Esteve de la Sarga, el riu comença a fer-se camí entre la roca per travessar el massís. Excavant un dels congostos més espectaculars del sud d'Europa, el de Mont-rebei. Les aigües turqueses travessen l'estret, l'únic de Catalunya verge de carreteres, vies de tren i línies elèctriques. És un lloc màgic, espectacular, limítrof entre Catalunya i Aragó i en un excel·lent estat de conservació.

Tot i ser un entorn privilegiat, en els últims anys, el lloc està patint una excessiva massificació, causada segurament per la construcció de nous accessos que han atret un gran nombre de persones sense cultura de muntanya. Un espai com Mont-rebei ha de ser respectat, ho hem de cuidar entre tots i la seva explotació turística ha de ser sostenible. En un entorn de muntanya crida l'atenció sentir a gent cridar, observar llançaments de grans blocs de pedra al riu per mer divertiment, senderistes bevent cervesa, etc. Si això passa en dia laborable, no vull imaginar la situació d'aquest entorn en dies festius. Segurament, que les aigües siguin una frontera politicoadministrativa, posa les coses encara més difícils per regular el seu correcte ús. Entre dues comunitats que políticament no s'entenen massa amb grans polèmiques lingüístiques o amb els litigis per l'art religiós. I tot això, malgrat l'esforç de la gent de banda i banda del territori per millorar les condicions del seu entorn.


Per a realitzar la ruta partim des de l'aparcament de la Masieta, actualment regulat. Entre setmana la caseta es troba tancada, però en dies festius, deixar el cotxe costa uns 3€. El recorregut, a través del GR-1 es troba perfectament senyalitzat. En l'inici de la ruta disposem de dues opcions, la de l'esquerra, amb major desnivell, s'utilitza quan l'embassament de Canelles està ple. En canvi, la de la dreta, s'utilitza quan la presa està en nivells baixos i és més suau.

En uns pocs minuts arribem al primer pont penjant, on un cartell informatiu avisa de les actituds incíviques que no s'han de realitzar per no danyar l'estructura. Tot seguit ens trobem els primers cables de vida subjectes a la paret que asseguren el pas dels visitants al llarg del camí que travessa el congost. Encara que no els arribarem a fer servir a causa de l'amplitud de la senda. Si es va amb nens s'ha de vigilar i no és un camí aconsellable per a persones amb vertigen.

Caminant per aquest entorn un no pot evitar preguntar-se, com dimonis s'ho ha fet el riu per solcar aquesta roca tan dura. Antoni Nievas, supervisor del Congost de Mont-rebei de la Fundació Catalunya la Pedrera, explica que "fa uns quants milions d'anys quan es va formar el Pirineu va empènyer una sèrie de materials sedimentaris que van córrer uns 25 quilòmetres fins al Montsec, on es van aixecar formant la serra". Els rius del moment van omplir aquest paisatge d’"un gruix de tres quilòmetres de còdols de riu sobre la Serra del Montsec". El riu, que en aquell temps era d'unes grans dimensions i molt cabalós va tornar a netejar aquests còdols fins arribar a la roca mare. A partir d'aquí i al llarg de milers d'anys el riu "va començar a tallar el que coneixem com Congost de Mont-rebei".



Aproximadament al quilòmetre 4 ens trobem un cartell indicador. Si ens desviem a l'esquerra ens portarà fins l'Ermita Romànica de la Pertusa que fa mil anys que ocupa una talaia privilegiada. Nosaltres agafarem el sender de la dreta camí del Congost de Siegué. Al poc temps i després d'un pronunciat descens arribarem a un segon pont penjant que ens porta de nou a l’Aragó. Des d'aquest punt les vistes sobre l'anomenada paret d'Aragó i de Catalunya, amb l'espectacular portal del congost al centre, són d'un encant inimaginable.

Ràpidament tornarem a guanyar desnivell a través d'un entretingut corriol que de seguida ens mostra el primer tram d'escales. Espectacular muntatge. El desnivell que guanyen les escales resulta molt fascinant, però els dubtes de la possibilitat de mantenir aquesta nova infraestructura són importants. De fet, nosaltres ens trobem amb tres graons trencats. Després de descendir aquest primer tram i uns 500 metres més endavant trobem unes segones escales que salven menys desnivell. Si seguim el camí podrem arribar, a través d'una preciosa pineda, a l'Alberg de Montfalcó.


Durant el retorn podem aprofitar per escapar-nos un segon a la Cova de Colomera amb un recorregut de 475m i 78m D+. També coneguda com Cova de les Gralles o Cova Palomera. La cavitat es troba enmig del congost de Mont-rebei i es puja a través d'un petit sender equipat amb cadenes. La cavitat ha estat objecte de nombroses campanyes d’excavacions que han tret a llum restes del neolític antic, neolític final i edat del bronze inicial. Des del neolític es va utilitzar com a estable d'animals domèstics, el que confirma les pràctiques ramaderes dels seus ocupants. Hi ha una tanca que protegeix les excavacions i restes arqueològiques. Tot i que en cas de voler-la visitar es pot sol·licitar permís. En tot just uns minuts vaig poder observar diversos ratpenats i un pela-roques a l'entrada de la cavitat, una espècie que no es deixa veure amb facilitat. En resum, una caminada molt recomanable, en un dels entorns més espectaculars que podreu gaudir. Això sí, aconsellable evitar dies festius i matinar si volem delectar-nos en aquest entorn amb tranquil·litat.


Més informació: rutespririneus.cat















Guillem Arnau San Martín Guiral (coordinador de "Caminar per la Franja")

"Fragatí de naixement i falandraixo d'adopció. Apassionat de la muntanya i de l’alpinisme, Ultra Trail Runner i esquiador nòrdic. Un enamorat de la meva terra i cultura. Blocaire actiu."


*Fotografies: Guillem Arnau San Martín Guiral