dimecres, 2 de desembre de 2020

Joaquim Salleras (historiador de Fraga): "S'ha donat un mal ús a conceptes com Franja, regne o Corona d'Aragó".


 

Quim Salleras i Clarió (Fraga, 1949), llicenciat en psicologia i en història, es va doctorar el 2006 en història medieval i moderna amb el tema “La Baronia de Fraga (1387-1458)”. Ha aconseguit vincular la seva feina d'historiador amb la vida familiar i la professió de docent a diversos centres de Barcelona. Ha publicat diverses obres i articles en aquesta temàtica. Amb gran esperit investigador i divulgador sobre la història de Fraga i de la Franja, a l'entrevista ens parla de llengua, territori, història i franges amb rigurositat i arguments, com a bon entès en la matèria. 

 1_A la Franja fa temps que veus autoritzades alerten del risc de substitució lingüística degut al trencament generacional de la transmissió del català. Com trobes la salut de la llengua, avui dia, a Fraga i, en general, a la comarca del Baix Cinca (ús al carrer i institucions, entitats en defensa de la llengua, etcètera)?

La pregunta és molt profunda i per a especialistes. La meva condició d'historiador del Cinca em fan interessar més pels canvis de llengua produïts en moments crítics de la nostra història, com la Reconquesta al segle XII, la castellanització després de les guerres de Catalunya, les imposicions franquistes, o el "galimaties" de les lleis d'ensenyament després de la Constitució espanyola del 1978.

Recordo que, quan va néixer el Partit Aragonesista (PAR), paral·lel a l'esmentada constitució, comptava inicialment amb tota la meva simpatía.  De la mateixa manera que els nacionalistes andalusos, gallecs o catalans, per exemple. Creia en la participació del poble en la vida política. La meua ingenuïtat va canviar el 1990. Continuava una ideología franquista, a més dels empressonaments fins als anys 60 per motius ideològics que estaven presents a les depuracions conservades a Lleida, Barbastre i Osca (Huesca). Vaig constatar com el PAR va canviar de discurs cap a una ideologia que era impossible d'assumir per aragonesos bilingües. No eren defensors ni de la Constitució en el tema de modalitats lingüístiques. I no cal dir el rebuig dels aragonesos cultes residents a la zona pròxima a Catalunya. En el nostre cas agermanats a Lleida, on estaba la diòcesi.  Un sentiment semblant observava en aragonesos residents a Catalunya, arrelant als seus fills a una cultura bilingüe i trilingüe. Lluny de solucionar-ho, encara ho van agreujar  més potenciant un guerra de llengües, segregacions de diòcesis i el menysteniment del fragatí.

Què estava passant? Doncs que el castellà no sols continuava com a llengua de l'imperi, sinó que tot el funcionariat, personal sanitari, ensenyament, etcètera no es movia del castellá. Referent a aquest nacionalisme castellà, va publicar a  Madrid el professor Juan Carlos Moreno Cabrera, lingüista de la Universitat Autònoma, un profund i excel·lent treball, titulat precisament "El nacionalismo lingüístico". Aquest professor defensa la teoria de que l'únic nacionalisme existent de veritat a Espanya és el castellà. La seva lectura em va conduir a reflexions pròpies, sobre la despreocupació de llengües d'Espanya (castellà,  gallec, basc, català), o modalidats com aranés, aragonés, i bable; totes elles reconegudes en la Constitució de 1978, art. 3º.

 

2_Segons qui governa, la política lingüística de la DGA ha posat molts  esforços per a no anomenar pel seu nom el català i l'aragonès, jugant a negar la filiació lingüística catalana dels parlars de la Franja. En són conscients els ciutadans? N'hi ha debat al carrer sobre aquests temes?

Animat per una obertura cultural emergent als anys 80 -que ja no tornaré a veure-  vaig publicar el 1988 una descripció de Fraga, amb el títol "Fraga, reina de la Franja"; vist com han derivat les teories polítiques de confrontació, -no de consens-  mai ho hagués publicat. La suposada llibertat d'expressió va derivar en una constant confrontació entre els polítics d'Aragó i Catalunya. Per l'ensenyament, per la llengua, per l'aigua, per la diòcesi de Lleida, per les obres diocesanes,… Tant s'hi valia el motiu, el que importava era conquerir vots i no proposar solucions.  Des d'aleshores vaig descubrir que les confrontacions  no podien portar res de bo. No m'agrada que ningú s'enfronti en un mateix país; sobretot, perquè com a historiador conec els resultats d'enfrontaments ideològics i polítics.

 És a dir, que quan vaig escriure la breu descripció de Fraga el 1988, era ben aliè del mal ús que es donaria a la paraula "franja". El mateix passaria amb conceptes como regne d'Aragó, i Corona d'Aragó. Tos sabem que avui parlar de "Franja" és el nom d'un territori aragonés. Però no tots volen saber "què es parla" en aquest territori, ni menys definir allò que es parla com una "modalitat del català". Clar, calia seguir jugant a la confrontació patrocinada per un nacionalisme aragonès que necessitava crear la seva pròpia bandera en oposició a tot el seu entorn. Fins i tot, les quatre barres van servir de motius de disputes.

 Va faltar poc per acusar els veïns d'imposicions, d'apropiacions, d'alienacions... De tot s'ha escoltat en aquestes darreres dècades. Peró, mentresant... qué estava passant amb l'especial protecció del fragatí? No es volia reconèixer com a variant o modalitat del català. Novament calia confrondre el catalá occidental o lleidatà, i per tant al fragatí, com un dialecte del l'aragonès. Mentre el debat es volia centrar en "si eran galgos o podencos", la veritable realitat és que els bilingües en aquesta zona del Cinca quedaven indefensos i sense llei que els protegís. Que n'hi ha de pocs polítics  que estiguin per defensar el nostre patrimoni aragonès!

 Després de vàries lleis regionals, finalment el 2009 es va aprovar l'enyorada Llei de llengües per part del govern PSOE de Marcelino Iglesias, (amb el vot contrari del PAR, llavors soci de govern). La llei del 2009 reconeixia al fi explícitament l'existència del català i de  l'aragonès com a llengües d'Aragó; però NO COM A OFICIALS (?); per tant, sense el dret a utilizar i estudiar la llengua materna, paral·lelament al castellà.

Alguna cosa van voler fer els membres del Consell Superior de les Llengües d'Aragó. Només es va quedar en intencions. Per desgràcia, amb el canvi de l'any 2011, el nou govern (novament del PP-PAR) es van desentendre de la minvada llei de llengües. A més de la derogació la seua Proposta de llei abogava per la desaparició total de la denominació "català" a una de les llengües aragoneses. I una política de rebuig a tot el catalanisme.

Les bones intencions del conseller de Cultura José Bada, defensant les tres llengües d'Aragó, en "El debat del català a Aragó" (1991), quedaven molt lluny dels que no respecten la Constitució. Si pels partits més conservadors no existía el català en terres aragoneses, calia batejar el territori i la llengua d'un altra forma: Aragón Oriental, Orienaragonés, i LAPAO.  La resposta regressiva -encara que culpant els catalans- es deia FACAO (Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental). Nascuda el1996, amb un discurs que no permetia parlar-ne gaire de la segregació de la diòcesi de Lleida, (la de Fraga es completaria el 2005). El 2008 apareix la nova Plataforma "No Hablamos Catalàn", amb l'excusa de lluitar contra el pancatalanisme imposat pel catalans. (icloent-hi els aragonesos residents a Catalunya). Una nova campanya sobre com els catalans "intentan reescribir la historia de la Corona de Aragón"; quan les més interessades en crear aquest malestar eren veus aragoneses.

 

3_Fraga històricament va pertànyer al bisbat de Lleida fins a finals del segle passat. Aquesta relació històrica i l'afinitat cultural amb Catalunya pesa en l'imaginari col·lectiu del poble en ple segle XXI? De quina manera? 

És inevitable per mi retornar a la meua devoció a la história. I en concret a la História de Fraga.  Després de les conquestes de Tortosa, Lleida, Fraga i Miquerensa,  van ser incorporades a la Corona, però deixades en tinença o honor a diversos nobles i ordres militars.  El mateix farà el comte de Barcelona amb les terres de Prades i Siurana.

L'apassionant història d'honors, i baronies, en mans de nobles i ordres militars, tornaran a la Corona real, en 1190. D'igual manera que les mencionades,  Saidí, Ballobar o Mequinensa aniran apareixent totes elles en els llibres de vegueries catalanes, i en cap moment, encara, com a terres del Regne d'Aragó. Són castells i viles de la Corona real, de la Corona d'Aragó.

És per això que va sorgir la necessitat d'assenyalar límits per a Aragó i Catalunya; la repoblació havia estat molt complexa i entrecreuada. Fraga, fins al segle XIV, estarà sota domini de senyorius catalans, i conseqüentment, considerada catalana a tots els efectes. A la tesi "La Baronia de Fraga" (2006) aprofundeixo en el procés d'integració de Fraga, i Baix Cinca, al regne d'Aragó. Procés paral·lel al que va  passar a la Ribagorça, la Llitera, o el Matarranya; és a dir, els territoris que considerats sota l'administració catalana van passar a formar part del regne d'Aragó, deixant un territori, una  Franja a l'orient d'Aragó, amb empremtes del seu passat.

 

 4_Com a historiador, pots explicar el per què d'aquesta disputa fronterera entre l'Aragó i Catalunya quan ambdós territoris pertanyien a la Corona d'Aragó?


Ja hem apuntat la coneguda consigna franquista per esborrar les minories lingüístiques. Tot i que la Constitució de 1978 fou acceptada, juntament amb el castellà com a llengua oficial hi va posar a l'article 3er: "La riqueza de las diferentes modalidades lingüísticas  de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección". I jo m'ho vaig creure! 

L'ús de l'expressió "Països Catalans" per definir l'extensió de territoris amb varietats idiomàtiques de la llengua catalana, és un terme o expressió que pot substituir-se per un altre, més d'acord a les modes. Però el concepte d'antiga Corona perviurà. Perquè el català no és la llengua de Catalunya, sinó de l'extraordinària estructura burocràtica de l'extinta Corona d'Aragó.

Espanya sembla no haver madurat encara sobre el seu caràcter plurinacional. La permanent acusació que a Catalunya no es pot ensenyar el castellà, o la desencertada expressió que la recentment aprobada llei Celaá nega el castellà a Catalunya, és un clar símptoma que encara no hi ha consens. Suprimir l'aprenentatge del fragatí o de l'anglès resulta un ensenyament més barat. Els nacionalismes econòmics es basen en criteris de mercat. Les crisi econòmiques les produeixen els mercats, no els consumidors. Així que la insatisfacció que comença a mostrar la nostra joventut pot portar al desencís i la reacció contrària: a l'antisistema.

Tornem a recordar la història. La rica zona del Cinca va ser disputada pel aragonesos ben aviat. El ric arxiu de la Corona d'Aragó assenyala ja no sols a Fraga, sinó a les veïnes localitats d'Albalate de Cinca, Alcolea de Cinca, Bellver de Cinca, Saidí, Comendador de Torrent, La Granja i Massalcoreig, dintre del llibre de rendes de Catalunya, en 1229. (ACA.- RP Bailia General de Catalunya, Reg. 441)

No vull entrar als polèmics testaments de Jaume I, que va quedar esmenat al testament de 1244 (Ed. HUICI. Documents de Jaume I, núm 267). Encara que el plet entre Pere d'Alcalá, mestre d'Amposta i els vassalls de la vila del Cinca de Torralba, fet ocorregut en 1250, amb intervenció del Justícia d'Aragó, Martín Pérez, assenyala que les qüestions per jurisdiccions territorials van ser persistents en aquests anys. (AHN.- Còdex 596 - B, pàg. 31)

Tot el territori limítrof va haver de patir una situació de disputes que van perdurar llargs anys. Per exemple, el 1279 trobem a l'arxiu de ACA el "Mandat a Raymundo de Molina perquè informi si Bielsa és de Catalunya o d'Aragó, i si és de Catalunya coure el bovatge, i si és d'Aragó, permeti que Arnaldo de Bela , que el té en feu, percebi la cinquena del guanyat ". (ACA. C. reg. 42, fol. 189). En 1283, Fraga estava representada a les Corts de Barcelona per Ramon de Montcada.

En compensació a la concessió de la Universitat Literària de Lleida en 1300 pel rei Jaume II, i amb la desaparició dels templers, els aragonesos van iniciar un seguit de reclamacions territorials a la zona del Cinca. La rica zona del Cinca va ser disputada novament, tot i saber que era una zona catalana.

La disputa d'Aragó per apropiar-se de la zona del Cinca va ser conseqüència de la crisi de població que va patir el Principat des de les primeres grans pestes medievals. Aragó, gràcies a la seva fortalesa en productes agrícoles va patir en menor mesura les pestes. La reacció dels catalans no es va fer esperar, i en les Corts de Barcelona de 1305 van exposar a Jaume II que antigament Catalunya arribava de Salses fins Montsó, sent la divisòria el riu Cinca, i, en conseqüència, sol·licitaven la devolució de la Ribagorça que havia adjudicat als aragonesos en les anteriors Corts de Saragossa. (MIRET I SANS: "Documents inèdits dels antics Reis d'Aragó", a BABLB, Barcelona 1911, pàg. 51-52.)

El 1317 Fraga consta inclosa a Catalunya (ACA carta de Jaume II, núm 11601, Caixa 62.) . En 1327 Guillem de Montcada fa homenatge a rei Alfons IV per la seva feu de Fraga, situat a la vegueria de Lleida. (ACA In lib. Vicaria fo. 75.) A petició del rei Pere Cerimoniós, el bisbe de Lleida, Romeu, intenta demostrar que Fraga està dins dels límits de Catalunya: Ad probandum quod villam Fragam et eius tenentia sunt intra límits Cathalonia. (ACA.- 1478 / 132s, any 1369.)

La primera petició aragonesa per a que Fraga fos incorporada a Aragó va ser a les Corts de Tamarit de 1375, reunides per Pedro IV, per sol·licitar un ajut de 50.000 l.j. L'acceptació del rei de la petició aragonesa no va suposar la seva vinculació administrativa fins a 30 anys després, concretament en les Corts de Casp. No obstant això, quan Fraga va demanar ajuda econòmica per resoldre els seus deutes, en document de 1376, apareixia per primera vegada l'expressió "Situada a la diòcesi de Lleida i al Regne d'Aragó". (AMF.- Perg. 201, calaix 10. ) Fraga va continuar utilitzant en els seus documents administratius la llengua catalana fins al segle XVI, i a nivell col·loquial fins als nostres dies.

 

 5 _Del passat al futur, diga-ns tres objectius per aquest 2021 que ajudin a normalitzar i dignificar la llengua, la cultura i el terrirori de la Franja.

Aquells que utilitzen l'expressió "Aragón Oriental" per no dir la paraula Franja, semblen amagar que es tracta d'una zona bilingüe. Amb uns contactes històrics amb Catalunya, que simplement cal reconèixer.

Per tant, s'ha de defensar el dret de parlar, estudiar, escriure en "catalá de Fraga" dintre de les modalitats aragoneses o espanyoles. Com a riquesa cultural, histórica i com a patrimoni.

De vegades, massa gent castellanoparlant afirmen "conèixer algú que no va poder treballar o estudiar a Catalunya, perquè se li obligava a l'ús de la llengua catalana". O que "els catalans no coneixen el castellà". Si això fos cert, els tribunals estarien plens de denúncies. Com justificar un programa d'integració del milió d'immigrants estrangers a Catalunya? Oferint gratuïtament no una, sinó dues llengües. Fer el mateix a Fraga, oferir clases gratuïtes de llengües.

A nivell escolar, tot i que la immersió lingüística está funcionant, a Fraga s'ha introduir l'ensenyament als més petits en llengües compartides. Sistema que, de donar bons resultats, caldria potenciar-lo, respectant la fòrmula d'immersió que ha resultat també satisfactoria.

A més, practicar "lo fragatí" a nivell literari, com proposava la publicació "Fogaril i Calaixera" de la família Meseguer-Zapater, ja és una fòrmula de frenar la desigualtat i el desequilibri davant d'altres llengües i guanyar maduresa social al portar-la a la cançó, al teatre, al cinema i la literatura.

 

6 _L'última: Per tu la Franja és...


La Franja es una descripció territorial del lloc on m'he criat. Per tant, el mal ús del concepte ens indigna. Perquè una senzilla paraula del castellà, sense maldat, que ve a definir una territori que pot distingir-se perfectament, situat entre dos límits definits per la seua llengua, s'havia de politizar fins demonitzar-la?. 

Franja és un espai en un carretera, és un terreny sense construir, una tela que permet fer un adorn, un color en un quadre ... I no obstant això, quan algú va començar a denominar com a cal, va carregar-la de connotacions imperialistes que ningú coneixia, fins a assenyalar-la amb menyspreu.

Els defensors de la castellanització generalitzada ho disfressen amb expressions com que el castellà és llengua de trobada o llengua de prestigi o llengua del món. Com s'ho faran per justificar que el castellà de Puerto Rico està sent absorbit amb la mateixa fal·làcia, però per l'anglès?

 

Moltes gràcies, Quim

 

*Entrevista:Òscar Adamuz (Moviment Franjolí per la Llengua)
 

dijous, 26 de novembre de 2020

Lingüística ficció, o com "el chapurriau" (SIC) ve de l'occità, per Joaquim Torrent



 Recentment la revista “La Comarca”, editada a Alcanyís ha publicat un pseudoarticle de la senyora María José Gascón, titulat “La preocupación de nuestros antepasados”, que no és més que una pila i una mescla informe de falsedats, manipulacions i simplificacions sense cap ni peus, que posen en relleu el sectarisme, manca d’ objetivitat i incultura de qui ho ha perpetrat, qui pretèn fer-nos creure que el que ella anomena “chapurriau” prové en línia directa de l’ occità , al qual a més no identifica i el fa “aragonès”. Pura ficció!

En aquelles èpoques tan reculades encara no s’havien individualitzat plenament les llengües romàniques, i no hi havia consciència ni de la seua denominació; dit això es pot establir, segons el parer de tots els estudiosos mínimament seriosos, que en el territori de l’ anomenat Viello Aragón hi havia tres realitats lingüistiques principals (deixant de banda els jueus) : el basc i els que després serien l’aragonès, pròpiament dit, i i l’occità. El primer era propi de la gent més humil i aïllada, mentre que els altres dos, com a extensions del llatí, eren propis de gent d’un nivell més elevat, més il.lustrada i amb més contactes. El protoaragonès el parlava gent d’ascendència indígena, i es contraposava al basc, també indígena però d’àmbit més rústec, en una situació semblant a la que es donava al Pallars i la Ribagorça, entre una parla bascoide i una altra romànica, com reportà Corominas. El protoocità, al seu torn, era usat per gent procedent de les contígües terres transpirinenques, principalment mercaders, molts dels qual s’establiren en recintes o barris -burgs- exclusius; a més, no hauríem de menystenir la influència del protooccità per adstrat i per prestigi cultural. Així, tenint en compte les raons exposades, no ens hauria de sorprendre que tant el “Fuero de Chaca” com d’altres documents coetanis foren redactats en un llenguatge de característiques bàsicament occitanes, però sense sense cap relació -com ella pretèn- amb el que aquesta indocumentada senyora anomena “chapurreau”,en referència a la parla catalana de les comarques orientals d’ Aragó, tot fent servir una denominació de dubtós prestigi.
Sincerament, resulta d’allò més absurd pensar que el protooccità del “Fuero de Chaca” és l’avantapassat del “chapurriado”, una barbaritat inmensa que deixa ben retratada la seva autora -sense oblidar els efectes demolidors causats al prestigi del mitjà on ha aparegut…
Joaquim Torrent

dissabte, 19 de setembre de 2020

Entrevista a Santi Villas: "El problema amb la llengua és una qüestió d'inseguretat"

 Cosigolletes fragatines


La fal·lera d'en Santi Villas i Aribau (Fraga, 1971) per a ser un bon comunicador i un personatge popular data dels seus anys preadolescents, en el carrer de sant Sebastià de Fraga, allà on vivia sa jaia. I és que va ser a casa dels avis on lo Santi es va empescar una mena d'artilugi casolà de ràdio, aleshores anomenada galena, des de la qual va fer les primeres emissions. El senzill invent radiofònic va desvetllar simpaties entre el veïnat. Tant és així, que un dels locutors d'aleshores de Ràdio Fraga, a mitjan anys 80, el va convidar a integrar-se a l'equip . L'adolescent Santi Villas no s'ho va pensar dues vegades i es va treure de la butxaca Cosquillas con Santi Villas, títol d'un programa infantil que ha deixat un bon record.

Quim Gibert
Intervenció al programa "Planta Baixa" de TV3

Òscar Adamuz/MF

-Comencem pels orígens, quina és la vinculació actual d’en Santi Villas amb el seu poble de naixement ? Visita Fraga sovint?

Doncs la veritat és que no la visito massa perquè ara és més còmode que els meus pares(que són dos)pugen a Barcelona a vore els nens, a vore els seus fills i aleshores és més còmode, però és una cosa que sé que he de refer, replantejar i recuperar.
 
- Manuel Campo-Vidal, Mari Pau Huguet, Duran i Lleida, vostè mateix, la seva germana Thaïs, diversos escriptors, etc... com s’explica que d’un territori tan petit com la Franja n’hagin sortit professionals tan mediàtics?

M’imagino que de tots els territoris, grans o petits, surten professionals per a la comunicació. Espero que sigui així i sempre de cada territori ha de  sortir gent  per poder defensar-lo. Per altra banda, no crec que estigui a l’alçada de tots aquests noms que has posat a la mateixa que jo, però moltes gràcies.
 
-Després de tants anys «fent tele», si tira la mirada enrere com pensa que l’opinió pública recordarà la feina d’en Santi Villas ? 

Doncs mira, això sí que és una cosa complicada.  Jo crec que encara hi ha gent que em recorda com el d’arreglar el mur de les 1000 i una (TV3). M’imagino que la gent et recorda perquè t’has fet més popular o més famós en un determinat moment, però això també és generacional i, per tant, et recorda la generació que ho va viure i ho va gaudir. Les altres doncs, no saben segurament ni qui ets i les noves ja et dic jo que ni idea.
 
-I ara mirant en el present i el futur, quins projectes té entre mans i com definiria la tele que es fa en el segle XXI?

Projectes entre mans no es que en tingui massa, perquè nosaltres anem fent el que ens van encarregant. Volia dir que no és una qüestió molt voluntària, sinó que depenem  que ens contractin per part televisiva i, per altra banda, jo també treballo al darrera de les càmeres creant format.  Intento crear idees, formats de programes doncs, per millorar una mica la televisió que es fa ara, que considero que és bona però que cada cop és més precària i això afecta a la qualitat d’una manera directa.
 
-Tornant a la Franja, la qüestió de la llengua pròpia i la seva denominació sempre és polèmica. Què n’opina al respecte?

Jo crec que la polèmica de que uns tenen llengua pròpia i els altres no només la tenen els que no la saben. Jo considero que des de la Franja i des de Catalunya, que hem parlat vàries llengües a la vegada i les hem après, no s'ha tingut cap problema pel fet de rebaixar-ne cap d'elles. Clar, jo crec que  rebutjar el que no coneixes i el que no saps és el que et fa por no poder d'aprendre. Aleshores jo amb això no he tingut mai cap problema però crec que és una qüestió d’inseguretat. Diguéssim, que si  s’hagués fet un esforç perquè tothom parlés  les llengües d’un mateix estat ( en el cas de l’Estat espanyol), no tindríem tants problemes. Hi seríem més cultes, més savis, més llestos i més de tot
 
-A una entrevista que li van fer a la Thaïs Villas a TV3 («Al cotxe»/Eloi Vila), ella reconeixia que el fet de parlar català en alguns programes treballant i visquent principalment a Madrid havia fet que algú l’advertís que la titllarien de «catalana». A vostè també l’ha passat alguna situació semblant?
 
Torno a dir el mateix, aquesta qüestió és una qüestió cultural i d’inseguretat per part dels altres perquè ningú a Madrid se sorprèn de que un françès parli amb la seva mare en francès per telèfon quan truca, però quan tu parles amb la teva mare en català algú segur que et diu :"Ah, però parles amb la teva mare en Català!" (en espanyol, per suposat) i la gent es continua sorprenent, però això és perquè no tenen assumit que és un idioma, una llengua i perquè tampoc s’ha interessat per entendre-ho ni ningú els hi ha fet que s'hi interessessin per part de les autoritats pertinents.

-Quant a l’espai de comunicació en català, per què encara no hi ha plena reciprocitat dels canals en la nostra llengua ni la coordinació dels diferents ens audiovisuals autonòmics, com sí que passa en altres regions europees (Flandes, Països Baixos, etc)?
 
Home, jo crec que perquè hi hagi reciprocitat hi ha d’haver una voluntat, un principi de voluntat per aconseguir-ho i, en aquest cas  de la llengua catalana, jo crec que la voluntat total per totes bandes no hi és complerta, per tant la reciprocitat és més difícil, no impossible però és més difícil.

-Per acabar, com està afectant al món de la cultura i els mitjans la nova situació provocada per la COVID-19 i quines mesures, ajudes o recomanacions pensa que podrien ajudar a preservar-lo?

Preservar la cultura és una qüestió absolutament política i a més a més molt necessària perquè un poble culte és un poble molt millor . I està clar que la cultura ha jugat un paper decisiu en tota aquesta etapa de confinament, perquè se n'ha consumit molt i ha ajudat molt a passar una situació molt complicada, però la política o les institucions la continuen veient com la vella o sigui com un element a més a més, com un "adorno" voldria dir, no com a base d’algun assumpte molt important, i a això li hem d’afegir el fet que durant aquest confinament la gent ha consumit cultura de forma tancada, individual i privada etcètera etcètera. I clar, consumir la cultura ara de forma pública als teatres, als cinemes, als concerts, etcètera( amb la por el contagi), fa que tot és alentit i molt més. Però jo confio que (tot i que estem construint una societat cada cop més individualista ,més tancada, més a casa, més per tu i la teva pantalla) al final l’ésser humà s’ha de socialitzar i ,per tant, quan es passi aquesta moda del "jo decideixo el que veig, quan vull, com vull, etcètera" tornarem a compartir. Si no, jo crec que estem morts com a societat perquè una societat és un grup no individus junts però separats , en realitat.
 
I ja en temps de descompte, quina és la persona que més admira a nivell professional ?

De veritat que  no sóc una persona que sigui admiradora d’un personatge en concret.  Jo, a nivell professional, he vist treballar molta gent, he escoltat a molta gent a la ràdio, he vist a molta gent a la tele i si em fas triar una persona que jo crec que a mi (per generació, per edat i pel que sigui), sempre vaig pensar que era un innovador televisivament parlant, aquest seria  Jesús Hermida, que és un senyor que crec que va fer coses molt noves a la televisió quan ningú les feia, com per exemple des d'un programa de matí de cinc hores a uns informatius de nit completament diferents, o sigui a nivell d'evolució, innovació, risc i canvi crec que era un home que el que devia fer quan treballava era això és el que es faI per tant això és el que no podem fer i hem de buscar alternatives i a l’home l’has trobada

dimarts, 2 de juny de 2020

Carlos Grifoll: "Mentre lo català no tingui la categoria de cooficialitat a Aragó, veig molt difícil una solució".

Carlos Grifoll, a l'esquerra (Diario del Alto Aragón)


En Carlos Grifoll és bibliotecari a Torrent de Cinca. Ha estat i és el promotor de diversos projectes culturals al poble, com el “Cineart Torrent” o el festival de música Jazz “Torrente Jazzsí”, trascendint en alguns casos l'ámbit local i desenvolupant una polifacètica tasca. També col·labora amb ADIA.
Òscar Adamuz
-Per començar, pregunta obligada, com està afectant la pandèmia i el (des)confinament en l’ambient dels carrers de la vila?

Fins al moment mon estem sortint prou bé. La gent hem set prou curosos respectant les indicacions fetes en l’estat d’alarma. Les primeres setmanes, a les tardes, no s’hi via un alma pels carrers, Torrent pareixia un poble fantasma. Als matins se surt a comprar, a la farmàcia... A les zones de baixa taxa demogràfica està sent menor l’incidència de la pandèmia. Però clar, com a qualsevol puesto, la poca industria i el poc comerç que tenim han estat tancats. Lo mateix lo col·legi infantil i el col·legi públic. La biblioteca, l’espai jove i el centre cultural Ca Ferrabrás. S’ha suspès Sant Jordi i Sant Isidre. La Primavera Cultural. També les comunions. Però per sort, al poble no hi ha hagut cap cas conegut de Corona virus. Als pobles això es important per mantenir una bona moral i per emprendre bé el des confinament.

-Quines són les principals iniciatives culturals i d’oci en un municipi d’un miler d’habitants com Torrent ?

Bé, anem per parts. La cultura se cou a la biblioteca del poble, sempre en comunió  i el suport de l’Ajuntament. Lo projecte de més llarga trajectòria é el Concurs de pintura i dibuix de Sant Jordi en ja una vintena d’anys. Aquesta va ser una bonica iniciativa d’unes noies del poble que, passant uns anys ho van deixar estar. Per no deixar-ho caure sen va fer càrrec la biblioteca i des d’allavoses que anem  fent. Lo concurs agarre totes les edats per categories i, dels treballs presentats, sen fa una exposició lo dia de Sant Jordi a la bora de la parada dels llibres i les roses. Los raders quatre anys se hi ha afegit un concurs de fotografia, també en exposició  i una temàtica diferent cada any.
Denou anys fa que vam arrencar lo grup de lectura i, com qui no vol la cosa, hem llegit i estripat més d’un parell de cents de llibres. La mecànica es simple. Cada mes se repartís una novel·la pa cada un del membres, i el mes que ve cada un fa el comentari pertinent. Cal dir que els llibres venen pagats per la Comarca del Bajo/Baix Cinca.
Mes recent, al novembre de 2011, é quant va arrencar el programa CineArt Torrent que, tret dels mesos d’estiu que amollem les sessions, cada divendres d’antre any hi ha pel·lícula. L’idea es fugir del films comercials, presentant aquelles pel·lícules que les més de les vegades no s’estrenen en sales de cinema.
Al 2013, los actes culturals que es fien en tot l’any sense cap vincle entre ells, se van agrupar en un mateix programa i en unes determinades dates. D’esta manera va néixer  la Primavera Cultural que, lo mes d’abril, concentra quasi bé tots los actes culturals que es fan al cap de l’any; xerrades, presentacions, teatre, conferencies, música, etc.
Pa tancar el tema cultura direm que, la Comarca del Bajo/Baix Cinca te un programa anomenat Cultura en ruta que porta a ca d’un del pobles durant tot l’any un acte cultural: teatre, circ, putxinel·lis, música, recitals... A Torrent, des de bon en començament s’ha fet una actuació de jazz al claustre del que queda de monestir de Sant Salvador que, tot i estar molt afonat es preciós. Desprès de cinc anys, i en vista de l’acceptació que tenia al poble i voltants, en fa dos, se va pensar en créixer i fer un festival de jazz de cap de setmana anomenat Torrent Jazz Sí. La resposta de la gent del poble, de la comarca i comarques veïnes, com a públic, no ha pogut ser millor.


Pel que fa a l’oci, hem d’anomenar el Centre Cultural Ca Ferrabràs. Un edifici històric del poble que acull la sala de projeccions, conferencies i exposicions, la biblioteca, sales d’estudi, aules d’educació de gent gran i també l’Espai Jove. L’Espai Jove obre de novembre a maig los caps de setmana, festius i vespres. Està equipat en futbolí, taula de ping-pong, taula d’aire, dues videoconsoles i  tota classe de jocs de taula. De tot això s’hen fa càrrec una monitora de temps lliure. Aquí  é el refugi de la jovenalla de Torrent, on hi passen moltes hores des de els més petits que encara ni acaminen acompanyats del pares, fins als adolescents. A l’estiu é la piscina la que s’endu la gent de totes les edats. Tenim dos parcs infantils. També les festes majors i altres festivitats fan un paper d’entreteniment i socialitzador  prou important. De tota manera, a Torrent, se manté l’esperit de poble. Això vol dir que es juga i es viu al carrer una bona part del dia i sortosament, tenim riu i serra i un castell dels moros, espais on totes i tots los torrentins i torrentines hi hem viscut i encara hi viuen les millors aventures de petits. Les dones al matí surten a fer la compra i xerren i fan corro allà a on se troben. Los homes al tardet fan colla i volten los cafès fent la canyeta de cervesa o el xatet de vi. Però si hi ha un puesto a on los homes grans tenen l’entreteniment per excel·lència,  es a l’hort. Allà el temps no hi passa. Es la retirada ideal, a demés de tema de conversa permanent; que si les cols, los planters, la mongeta tendra, les faves o si jo ja he collit tomates,  tu encara no?



-Centrant-nos una mica en la llengua, Quina seria la presència del català en aquestes activitats culturals ?

Lo català é la llengua de Torrent. La de dins de les cases i la de fora del carrer. Però ja no tant. La gent entre naltros parlem aquest català propi nostre, que mos identifica com a torrentins i que  a cap mes puesto se xerra igual.
Però cal recordar que la llengua oficial a Aragó é el castellà. Lo català no te el reconeixement de cooficialitat. Los actes si els imparteix una persona o persones castellanoparlants  son en castellà, però si aquest acte polític, social o cultural està impartit per una persona o persones catalanoparlants se fa en català. Fins al moment no hem tingut problemes de convivència de les dues llengües, ni d’una part ni de l’altra.



-Pel que fa a la biblioteca, hi ha demanda i consum de llibres en llengua catalana?Quins hàbits literaris tenen els torrentins i les torrentines?

No, i cada vegada menos. Hem dit que la oficialitat de la llengua la te el castellà i, encara que a mestra s’estudia el català com a assignatura, lo que vol dir tres hores a la setmana com a molt, en quant a llegir-lo, é un idioma alternatiu, com l’anglès. Ningú o molt pocs llegeixen anglès perquè si. Ningú o molt pocs llegeixen català perquè si.
Los hàbits literaris de la gent de Torrent? Bé, los llibres, en general, no son un objecte de consum massiu, mes bé al contrari. Tot i que, qui é lector ho é pa sempre i é molt fidel. Encara que com a tot, la lectura se te que treballar i mos tenim que educar pa ser bons lectors. Pa saber destriar la palla del blat. Pel general la gent consumeix aquelles novel·les que estan a primera línea a l’aparador de les llibreries i que solen ser de lectura fàcil i enganxosa. En aquest aspecte, la funció de les biblioteques te que ser recomanar aquelles altres novel·les que no es veuen a primera línia, però que literàriament tenen prouta qualitat, lo que no vol dir que siguin pesades o avorrides, mes bé al contrari. Hi ha novel·les que es llegeixen fàcilment  i s’obliden ràpid. Hi ha novel·les que es llegeixen ràpid i no s’obliden mai. En més de trenta anys de biblioteca i quasi vint del grup de lectura, crec que els lectors de Torrent son prou exigents i tenen prou clar lo que volen.
-Com definiria l’estat de salut de la llengua pròpia al poble?

Malalta.
Los raders 10 o 12 anys s’està produint un fet que mai havia passat abans. Ni quant la tele, el cinema, les revistes etc,  eren sempre en castellà. Ara la majoria de xiquetes i xiquets al carrer parlen en castellà. Per què? Crec que el motiu principal é la guarderia. Ara hi entren abans de fer l’any. Allà, entre ells, socialitzen en castellà perquè é la llengua que s’hi parla. A mestra segueixen parlant castellà, i ja està. É molt i molt difícil que les xiquetes i xiquets que des de sempre han parlat castellà entre ells, canvien a parlar català, per molt que des de casa s’hi capfiquen. Ja veurem quan seran grans.
Solució? Mentre lo català no tingui la categoria de cooficialitat a Aragó, ho veig molt difícil.



-Com és la col·laboració dins l’àmbit cultural des de Torrent amb els diferents pobles de la comarca del Baix Cinca o de la resta de la Franja? Es fa feina en xarxa?

Abans hai parlat del programa Cultura en ruta de la Comarca del Bajo/Baix Cinca. É l’única iniciativa que pretén desenvolupar  la cultura més enllà d’una sola localitat. S’ha creat un circuit comarcal on se fomenta el desplaçament d’espectadors entre poblacions. A poc a poc s’està aconseguint.
En xarxa estan les biblioteques que pertanyen a la Red de Bibliotecas de Aragón, a on des del propi domicili se pot accedir al fons documental de cada biblioteca que està a la xarxa i fer-ne sol·licitud  de qualsevol document. Entenc que es una molt bona eina.



-Després del ja consolidat “Cineart Torrent” o el més recent del “Torrente Jazzsí”, hi ha nous projectes culturals en marxa o previstos?

Idees no en falten, però traslladar les idees a la realitat ja es un altra cosa. L’ajuntament sempre ha estat obert a noves propostes i, sempre que ha sigut possible, s’han desenvolupat. Però també é veritat que els pressupostos culturals de les corporacions, dins del pressupostos generals, sempre son los mes minsos. En tot i en això, crec que Torrent te no te mal coberta la programació cultural, encara que mai é massa en aquest àmbit. De cultura sempre en farà falta més.
De fa poc s’ha llançat l’idea d’un festival de teatre amateur de cap de setmana. Ara s’ha de dixar que bulli lo temps que calgui.


-Per acabar, com està afectant al món de la cultura la nova situació provocada per la COVID-19 i quines mesures, ajudes o recomanacions penses que podrien ajudar a preservar-lo?

La cultura ens salva, salvem la cultura. É un missatge institucional que sentim a diari, tan debò fos així. Més aviat crec que no més son cortines de fum. Tampoc veig a la gent consumint cultura a dojo, menos quant hi haurà altres prioritats en que gastar los quartos. Pensem que d’aquí hi sortiran moltes famílies que prouta feina tindran per portar un plat a taula o comprar-se uns pantalons. No hi entenc i no hi crec en grans xifres salvadores, aquestes no més van als bancs. Penso que tindrem que seguir picant pedra cada dia si volem fer alguna cosa.
Sí crec que la cultura tindria que estar a l’alçada d’altres disciplines i labors socials. Per descomptat per damunt del futbol i d’altres esports que bàsicament no més serveixen  a interessos capitalistes, a demes de tindre les masses contentes i enganyades. La cultura fa pensar. La cultura crea consciencia crítica. Això no convé al sistema.
Com sempre serem los raders d’arrencar i qui menos ajudes institucionals tindrem. Està clar. Contents podem estar si a algú se li han obert los ulls, dels de dalt i dels de baix, i ha vist que la cultura en tota la seua amplitud é cada vegada mes i mes necessària. 

Gràcies Carlos i fins aviat.

*Font imatge: Ajuntament de Torrent de Cinca





dimarts, 31 de març de 2020

El futur del català a la Franja es juga a l'escola


EL FUTUR DEL CATALÀ A LA FRANJA ES JUGA A L’ESCOLA

La Franja de Ponent passa per ser, probablement, un dels exemples sociolingüístics més complexos dins dels territoris de parla catalana; pot ser alhora el lloc amb més alt percentatge de catalanoparlants com a llengua inicial i també el lloc on el català està amenaçat d’extinció.
Recents estudis sobre la llengua indiquen com, malgrat que es manté estable la transmissió de la llengua catalana de pares a fills, altres factors tals com  la immigració, el despoblament o  l’envelliment de la societat franjolina han posat el català en el llindar de llengua amenaçada o en vies d’estar-ho. La minsa cohesió de les quatre comarques catalanoparlants sota administració aragonesa (Ribagorça, Llitera, Baix Cinca i Matarranya), la manca de polítiques lingüístiques comunes i coordinades o el decebedor panorama audiovisual propi en català tampoc no ajuden a pal·liar aquesta greu situació.
Hem de tenir present que a la Franja la llengua pròpia no té un estatus de cooficialitat, tot i alguna referència en textos legals aragonesos. Aquesta situació juridicoadministrativa de la llengua predetermina en gran mesura la presència del català a l’ensenyament. 
Directament no podem parlar ben bé d’una educació en català a les escoles de la Franja, ja que l’ensenyament íntegrament en català no existeix, traient un parell d’excepcions. A la majoria d’escoles i instituts de ponent hi ha la possibilitat d’estudiar una assignatura de català com a matèria optativa, el que permet aconseguir la titulació de català dins de l’educació pública aragonesa. Estem parlant d’unes dues o tres hores setmanals com a màxim, sempre que la família de l’alumnat així ho expliciti.
Si bé és cert que enrere han quedat els temps on des de la Diputació General d’Aragó s’empraven circumloquis acientífics per a denominar la llengua (recordem el LAPAO), l’actual govern de coalició PSOE-CHA (amb suport extern de PODEMOS) ha mostrat moltes més mesures favorables a l’aragonès que al català, malgrat que la minoria catalanoparlant és força més nombrosa. El govern presidit pel socialista Javier Lambán (per altra banda conegut per les seves posicions sempre enverinades sobre la situació política a Catalunya) no acaba d’assumir el català com a llengua patrimonial d’Aragó i, tot i la recuperació de certs projectes escolars en llengua pròpia, no entoma el risc de reconèixer el problema de la no normalització lingüística del català a la Franja. Si la tendència que indiquen les enquestes que comentàvem al principi es compleixen, potser el problema acaba desapareixent del bracet del català...   
Tenint en compte el context anterior, quant al català el paper de l’escola a la Franja es presenta com a clau en el futur, ja que la simple transmissió de la llengua de pares a fills no garanteix la continuïtat d’aquesta. I aquest buit només el pot omplir una institució com l’escola, on el català com a llengua vehicular podria ajudar a revertir les tendències que ens menen cap a l’estatus de llengua amenaçada. Malauradament a dia d’avui no hi ha cap proposta en aquest sentit, i la sensació es que el voluntarisme de persones i entitats no pot tapar una situació greu i que pot esdevenir irreversible.
I es que el futur del català a la Franja (com el de la societat) s’hi juga a l’escola.

Òscar Adamuz
Coordinador del Moviment Franjolí per la Llengua

Aquest article ha sortit publicat al número 275 de la revista ALLIOLI, editat pel sindicat valencià. STEPV

diumenge, 9 de juny de 2019

"Torrent de Cinca: un cert cinema", per Quim Gibert


Torrent de Cinca: un cert cinema


Certain woman: vidas de mujeres (2016) són relats, suposadament anodins, sobre el dia a dia de la rural Montana. Els personatges de Kelly Reichardt, la directora, han quedat encallats en una via morta, de la qual malden per fugir-ne cames ajudeu-me. Es tracta de quatre dones que lluiten per no perdre la il·lusió de viure. Trencar les inèrcies constrenyedores passa per empoderar-se davant la insatisfacció, la solitud, la incomunicació i altres febleses humanes (por, timideses, pensaments distorsionats, incerteses...)

El gèlid hivern en un estat nord-americà, on no sol passar-hi mai res, accentua l’atmosfera d’un film que més aviat desconcerta. Tant és així, que d’entrada Certain woman no em va fer el pes. Tampoc va convèncer a la senyora del seient del costat, que m’ho va confessar espontàniament. No obstant això, les cabòries i misèries de personatges immersos en l’Amèrica profunda em van suscitar preguntes. Per què fan el que fan? Què els hi passa? I és que el magnetisme del llargmetratge et fa ballar el cap. Si alguna cosa en comú tenen els protagonistes de Certain woman és la impetuosa necessitat de sentir-se connectats amb els altres. Això els obliga a evolucionar en el decurs del film. En paral·lel, la sensibilitat de l’espectador també entre en joc, fet que possibilita revisar les impressions inicials. I es queCertain woman va florint a mesura que hi reflexiones. Algú ha dit que és un film sobre el gust de la possibilitat.

Per Xavier Vidal de las Heras, cinèfil, el film és un petit gran treball, en el qual és més important la forma que el contingut. Vidal de las Heras afirma que Reichardt eleva l’anècdota a la categoria: «què és el cinema sinó convertir allò en íntim en col·lectiu?» Vidal afegeix que la directora ianqui explica sense explicar: «convertint l’espectador en còmplice i espia, en un ésser intel·ligent que ha de complementar tot allò que resta velat en la projecció».

No és casualitat que Kelly Reichardt sigui coneguda com la poetessa de la imatge. Segons Beatriz Martínez, periodista, es tracta d’imatges de combustió lenta, traç net, evocador, crepuscular. Per Martínez, la directora sap captar com ningú l’essència del paisatge: «aconsegueix a través de la mirada meticulosa que l’espectador sigui capaç de percebre el caràcter tel·lúric de l’entorn natural i mimetitzar-se en la seva bellesa, a voltes pacífica, d’altres abrupta i eixuta»

Malgrat els elogis rebuts per diferents crítics, a l’Estat espanyol la cinta s’ha estrenat directament en DVD. Tot apunta que difícilment arribarà a les grans pantalles dels circuïts comercials. Excepcionalment va ser possible visionar-la dins el cicle Cineart Torrent a Casa Ferrabràs, centre cultural d’aquest poble del Baix Cinca. També fou interessant veure-hi  darrerament Corazón silenciosoUna mujer fantásticaAlma Mater... I és que el d’enguany ha estat un maig d’allò més florit. Llevat dels mesos estiuencs, gairebé cada divendres hi ha sessió.

L’afinat olfacte de celuloide de Carlos Grifoll, responsable de la iniciativa, ens recorda les propostes d’art i assaig o de cinema fòrum, per mitjà de les quals el setè art va passar a ser quelcom més que un entreteniment per a les ensopides tardes de diumenge.   
                                                   
Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats. Convivència o conflicte?

divendres, 2 de novembre de 2018

[Caminar per la Franja] De l'ermita de Torm al tossal gros de la serra de Sis, per Antoni Coll


Toni Coll (Pont de Suert) es un col·laborador actiu del Moviment Franjolí, que ens apropa el Pirineu franjolí a les xarxes. La bellesa de llocs desconeguts perduts per la Ribagorça i la seva estima pel Pirineu ens fan transportar-nos a una nova manera d'entendre el Pirineu i la Franja de Ponent.



Per pujar al tossal gros de la serra de Sis desde l'ermita de Torm ens dirigim a la capital de l'Alta Ribagorça, lo Pont de Suert, d'allà busquem la carretera local que parteix del costat de l'institut, direcció Buira i un cop arribats, seguir a Torre de Buira. 

Ens fixem a la corva abans d'arribar a la Torre de Buira que surt una pista mig tapada de males herbes, aparcar el cotxe i hem de seguir caminant per dita pista que acabarà a un prat i per sota segueix un camí marcat amb ratlles grogues.

El camí va planejant amb petits pendents fins que, quan canviem de vessant després de passar per un corral, trobem una senyal que ens indica la direcció per arribar a l'ermita de Torm. Pujarem entre cingles veient un paisatge únic.








I en el punt que indica la foto de sota hi ha una cruïlla de camins, de la punta de la pedra, deixant el pantà d'escales a esquenes, a la dreta és per on segueixen les marques grogues a Torm, uns 5 minuts i cap a l'esquerra ja no està senyalitzat i seguirem per un camí de pastors.





Perquè us feu una idea, mos passarem per aquí sota, no té pèrdua, el ramat d'ovelles ha deixat bona marca.








Anem caminant planejant seguint el camí i creuem per aquest barranc semi-sec.












Sempre és bo mirar enrere per veure el camí deixat.








A partir d'aquest punt anem en compte de no perdre-mos i cal tenir sentit d'orientació, comencem a pujar en diagonal i sempre pendents de veure i trobar la borda del Xic.








Un cop a la borda del Xic la meua opció va ser tirar recte travessant els prats fins la carena de la serra de Sis i seguir-la fins el tossal gros.




La borda del Xic per darrere.








Molt a prop de la borda del Xic, es veu una pista que si seguim i després d'agafar un trencall a la dreta arribarem a la carena, igual que pujant a lo bruto pels prats.









Llàstima que la guingueta estava tancada.



























Després per baixar ho farem per l'altre vessant de la serra direcció a l'ermita de la Mola, mos busquem una pista per 4×4 que ens hi durà.








Ermita de la Mola. 












Seguint la pista ens portarà fins la vila de Buira i d'allà seguir la carretera fins la Torre de Buira.








Un bon moment per visitar l'ermita de Sant Hilari de Buira.








Amb la faiada de Malpas o Montiberri darrere.