dimecres, 15 de febrer de 2017

Francesc Serés: "Cal una voluntat política per articular culturalment la Franja"

Francesc Serés és un escriptor de Saidí, Baix Cinca, i establert a Olot, on treballa com a director de la Residència Faber. Serés forma part d'un grup d'escriptors franjolins en llengua catalana apareguts els últims anys, com Josep Anton Chauvell, la seua conveïna Mercè Ibarz, Jesús Moncada o Carles Terès. "La densitat fa sospitar", confessa rient Serés. En els seus llibres ha deixat immortalitzades moltes històries pròpies de molts pobles de la Franja que, segons Serés, "no s'havien explicat mai". Precisament això, les històries sense explicar, són el que per Serés fan de la Franja un territori tan favorable per la literatura.

Francesc Serés a les portes d'una antiga casa familiar a Saidí.

Què té la Franja que la fa territori d'escriptors?

Hi ha diversos factors. El primer, que és una zona que de manera natural ha mirat cap a Barcelona; és on hem anat part de la migració. Una vegada allà, jo vaig descobrir una cultura que no sabia que tenia. Existia una paret de paper, com les dels japonesos. Són parets opaques, però si t'hi recolzes cauen i descobreixes una altra realitat. Llavors, quan tornes a casa et sents en un terreny verge d'històries sense explicar.
I en segon terme, tenir una formació només en literatura espanyola ha permès repensar-nos la literatura catalana. Sense l'obligació escolar podem descobrir la part de la seducció, molt important en la literatura. 

Actualment ets un dels escriptors franjolins més reconeguts i premiats. Has rebut un grapat de premis de les lletres catalanes, però des d'Aragó només vas tenir un reconeixement ara fa 15 anys.

No és una qüestió personal. És el nivell de deixadesa que tenen amb la llengua, però no només afecta el català. Això és transversal al nivell de protecció que l'Aragó ha donat a altres camps. És un símptoma de la mala gestió cultural, tot i que és cert que en el cas del català existeix una rancúnia històrica perquè ho veuen com una taca. El meu cas és una conseqüència més de la infravaloració del patrimoni propi.

És complicat escriure en català i ser reconegut a la Franja?

És molt difícil, perquè tot i que és un territori prolífic pel que fa a escriptors, la situació política no és favorable. A l'escola només hi han un parell d'hores de català a la setmana, has de lluitar contra mitjans de comunicació, contra l'administració... A Catalunya tens quatre nivells administratius que vetllen per la llengua: ajuntaments, consells comarcals, diputacions i la Generalitat. Ací no en tens cap. 

Si ets de la Franja, per guanyar-te la vida escrivint en català has de marxar al Principat?

Existeixen molts factors: el talent, la sort, l'editorial que et publica... Però sense cap dubte, és més fàcil en un lloc on no has de discutir sobre un fet tan ridícul com el nom del idioma. Allà trobes un ambient favorable, a més d'un camp de coneixement que entra en contacte amb naltres, com la llengua i la continuïtat cultural.

Què li falta a la Franja per aconseguir una cohesió cultural?

La Franja és un territori sense articular. La gent de Queretes té poc a veure en la gent del Campell. D'una punta a l'altra de la Franja tens quatre hores, però de costat a costat tens deu minuts, i això és molt difícil d'articular. Ha d'existir una voluntat política per superar aquest desavantatge.

A la Franja, la unitat política és una cosa, i la cultural n'és una altra.

Ací manen des de Saragossa, però això no vol dir que m'agrade ni que no puguem fer mil coses. La política no deixa de ser una convicció molt arrelada. Només demano que deixen escollir a la gent democràticament les seues idees, més enllà de la situació administrativa que tingue. És cert que des del punt de vista pràctic això té conseqüències: la llengua la tenim com la tenim, amb la campanya d'aculturalització, la immigració que arriba i no estàs escolaritzant en català... És una situació molt perillosa. De totes maneres, intento no ser pessimista i penso que el moviment independentista serà positiu per la llengua, perquè si som capaços de crear una protecció d'Estat per al català, tota esta zona participarà d'eixa protecció.

Portada de La Pell de la frontera.

A La pell de la frontera tractes les relacions socials i la realitat cultural de la Franja. És una qüestió d'experiències personals o una manera de documentar el territori?

Diria que és per les dues raons. Del tema de la immigració, ací no se n'havia parlat més enllà d'alguns articles de premsa. Jo el vaig tractar des de l'experiència que al poble havíem tingut amb la immigració, igual que a La Llitera o al Segrià. És una història que demostra que no hi havia discontinuïtat, podies trobar el mateix subjecte a Saidí i a Alcarràs, a Fraga i a Aitona, a Mequinensa i a Torrelameu. En aquest tema la frontera s'esvaïa i creava un espai molt propici per la literatura. 
A més, ho podíem explicar des de dins en primera persona. Jo vaig sentir la paraula 'globalització' durant els anys 93 o 94, quan estava fent la carrera. Llavors me'n vaig adonar que naltres ja portàvem deu anys globalitzats. Al llibre vaig explicar això, la nostra experiència. Petita i local, però és la nostra. 

Amb el projecte que has començat fa poc, la Residència Faber, què podeu aportar a la cultura nacional?

No teníem un espai com aquest, una residència institucionalitzada per atraure talent d'arreu del món per a que interactue amb el d'aquí. Ara hem d'aconseguir que al cap de l'any vingue un seguit de gent, unes 70 persones calculo. També ens encarreguen de buscar els homòlegs nacionals per realitzar l'intercanvi. A més, Olot és una ciutat molt cívica, amb una programació cultural estable, i això fa que esta gent s'emporte una imatge del país i que la transmete. Aquest no és l'objectiu principal, però ajuda a que vegin que no som una societat excloent, que els convidem a treballar amb nosaltres i ajudem en els seus projectes..

Lleida, la ciutat llunyana també per a la Franja?

Està claríssim. La capitalitat de Lleida és vital per naltres, perquè és el focus cultural, lingüístic, universitari... Al meu article me vaig queixar del fet que Lleida dimitís d'esta funció i es convertís en la capital d'uns terrenys deshabitats enormes, amb una densitat de població baixíssima. Tot i així, Lleida viu la mar de contenta, cosa que és letal per al territori. És una llàstima, perquè Lleida és una ciutat rica: té industria agroalimentària, té serveis, és nexe de comunicacions, té una universitat amb facultats molt importants... Però també té uns dirigents que no estan assumint la responsabilitat. I per acabar d'adobar-ho, ara amb Ciutadans a l'alcaldia, culturalment la ciutat quedarà coixa.

Però això no s'arrastra des de fa temps?

No sé quina és la causa i quin l'efecte. Si ve d'abans, s'ha acabat creant un caldo de cultiu propici perquè aparegue esta gent. I davant la deriva, han acabat unint Lleida a un projecte espanyol. Ací tenim una frase per a qui treballa per demés: "aquest treballant perdrà l'ofici". Doncs els polítics lleidatans, treballant han perdut l'ofici.

Per què ha acabat Lleida així?

Perquè no és un país en xarxa i una ciutat pot triar desconnectar. Mentre no aconseguim crear un projecte de país connectat, serà molt difícil de canviar la situació de Lleida. Si el procés independentista se'n surt, espero que es reforcin les vies per ser un país enxarxat.

La situació que es viu a Lleida ciutat no és la mateixa que trobem a les comarques de Ponent. 

És un tema administratiu. L'esquema provincial, amb les seues capitals, s'ho està emportant tot. Això està assecant el territori, evitant repartir la riquesa i acaba redundant en el seu perjudici. S'ha de pensar com es reequilibra el territori des del punt de vista del coneixement. Això arrelarà la gent als pobles i crearà vincles amb el territori. Però si agafes un esquema espanyol, tindràs un país espanyol.

Moltes gràcies Francesc, i sort en el futurs projectes.

dissabte, 4 de febrer de 2017

"Resposta al posicionament de Purna a la Franja", per Marcel Pena

Reproduïm l'article publicat al blog d'en Marcel Pena sobre la visió de la pertinença o no de la Franja al conjunt dels Països Catalans de l'organització juvenil independentista aragonesa PURNA, col·lectiu que manté relacions amb el moviment polític anticapitalista de l'Esquerra Independentista, que aglutina diverses branques com la sindical, política, estudiantil, juvenil o la feminista, i del qual sorgeix les Candidatures d'Unitat Popular (CUP). 


Purna, l’organització juvenil independentista aragonesa, va publicar el passat 1 de febrer una entrada a la seua pàgina de Curious Cat on explicava el seu posicionament respecte a la Franja. Ací la resposta completa:
¿Por qué asumís los límites territoriales autonómicos impuestos por el estado español y no los cuestionáis? Lo digo en referencia al hecho que decís defender que Fraga no es Països Catalans.
¿Quién ha dicho que asumamos los límites impuestos por el Estado? Lo que nos negamos a hacer es defender es un modelo de Estado-nación que parta de los postulados del nacionalismo lingüístico más liberal y rancio (¿sólo son aragonesas las personas del ámbito lingüístico aragonés?); una visión que ni se sostiene ni tiene fuerza o presencia alguna en la franja y el resto de Aragón.
Obviamente Fraga forma parte del ámbito lingüístico catalán (que no cultural), lo cual no supone ninguna contradicción dentro del proyecto nacional que defendemos, un Aragón trilingüe. Entender que la lengua catalana es propiedad exclusiva de la nación catalana es una idea que deja mucho que desear. Fraga es Aragón porque su gente se siente aragonesa (desde mucho antes que España impusiese sus fronteras).
En todo caso defendemos lo que siempre hemos defendido, que la franja decida qué es lo que quiere ser, y si llega el momento en que decide que quiere ser catalana, lo asumiremos.
En PURNA hay militantes de la franja que, como soberanistas, revolucionarias y anticapitalistas que se sienten aragonesas, han decidido militar en una organización que consideran tan propia de su tierra como lo es de las militantes del Sobrarbe, Moncayo, Somontano o Zaragoza.
Y repetimos, estamos por el derecho a decidir, perp día de hoy, le pese a quien le pese, la gente de la franja, en una muy amplia mayoría, se siente aragonesa.
En el comentari hi he trobat diferents fal·làcies i judicis de valor que cal esmenar.
Tot i que no els agrade admetreu, el projecte nacional aragonès coincideix amb els límits autonòmics imposats per l’Estat. El discurs del trilingüisme aragonès té l’objectiu de justificar la inclusió de la Franja dins d’Aragó, amb qui no té lligams de cap mena. La divisió territorial entre el Torricó i Almacelles té el mateix sentit que separar Alcanar i Vinaròs o Portbou i Cervera de la Marenda.
Per contrarestar la seua manca d’arguments a l’hora d’incloure la Franja en el marc nacional aragonès, l’Esquerra Independentista aragonesa utilitza el recurs d’equiparar els Països Catalans amb un projecte lingüístic. A la resposta, arriben a qualificar com a “postulados del nacionalismo más liberal y rancio” la relació que atribueixen als Països Catalans amb la Franja de Ponent. Com diu a la seua resposta, aquesta visió no es sosté a la Franja perquè no és certa. A més de l’aspecte lingüístic, des de l’Esquerra Independentista catalana es destaquen la cultura comuna, o les relacions socioeconòmiques per construir el marc nacional. No es defensa que, com diu Purna, la llengua catalana sigue un patrimoni exclusiu de la nació catalana. Si no, no s’explicaria el posicionament de l’EI respecte a l’Alguer, considerat part de la nació sarda, o la inclusió de les comarques castellanoparlants del País Valencià.


purna
Captura de pantalla del Curious Cat de Purna.

Com s’ha dit, la cultura és un aspecte molt important a l’hora de construir unes relacions fortes, siguen del tipus que siguen. Sent sabedors d’això, Purna s’afanya en assenyalar que “obviamente Fraga forma parte del ámbito lingüístico catalán (que no cultural)”. És a dir, entre Fraga i Lleida, dos ciutat catalanoparlants que comparteixen referents socials i populars, existeix un salt cultural internacional? En canvi, segons ell, Saragossa i Fraga sí que formen part del mateix àmbit cultural. Un disbarat.
Més endavant, Purna considera que “Fraga es Aragón porque su gente se siente aragonesa (desde mucho antes que España impusiese sus fronteras)”. L’afirmació, impossible de demostrar, és vaga i inconclusa. En canvi, sí que podem afirmar que quan l’Estat espanyol va imposar les seues fronteres provincials i autonòmiques, les viles de la Franja van quedar incloses dins d’Aragó per una arbitrarietat mal aplicada. Posteriorment també se van modificar els límits diocesans, amb centenars d’anys d’història, per fer-los coincidir amb el dibuix autonòmic. Com ha passat en altres punts dels Països Catalans, estes fronteres estatals, autonòmiques o provincials han intentat sempre provocar desconcert a partir de la confrontació identitària. La Franja no ha estat una excepció en esto procés de descatalanització.
Tot i així, dir des de l’EI aragonesa que la gent de Fraga se sent aragonesa és fer-se trampes al solitari. A la Franja, el sentiment majoritari és una aragonesitat lligada a ser espanyol.  Afirmar que “a día de hoy, le pese a quién le pese, la gente de la Franja, en una muy ámplia mayoria, se siente aragonesa” com a argument legitimador de l’activitat de Purna al territori és llançar-se pedres al seu terrat. En primer punt, perquè reconèixer esta identitat com a pròpia els desautoritza com a organització d’esquerres i independentista. En canvi, si no s’hi identifiquen i consideren el sentiment dels franjolins com a imposat, estan reconeixent la legitimitat de l’EI catalana de reivindicar i treballar per un territori nacionalment assimilat, en referència al sentiment d’espanyolitat.
Pel que fa a l’últim punt, cal assenyalar que tots els ajuntaments de la Franja estan governats pel PSOE, el PP o el PAR, a excepció del d’Aiguaviva on governa Ganar Aiguaviva. El partit que històricament ha recollit el vot aragonesista, la Chunta Aragonesista, té representació a cinc municipis, tots ells al Matarranya: Maella, Nonasp, Queretes, la Torre del Comte i Vall-de-roures. Per altra banda, no existeixen assemblees de Puyalón ni de Purna a les comarques de la Franja.
Per a més informació:

dissabte, 28 de gener de 2017

Ruta pel Congost de Mont-rebei [Caminar per la Franja]








Ruta pel Congost de Mont-rebei 

Fitxa tècnica

· Recorregut: Masieta - Alberg de Montfalcó – Masieta. La ruta no és circular.

· Distància (anada i tornada): 17 km

· Dificultat: Mitjà. Si es va amb nens s'ha de vigilar i no és un camí aconsellable per a persones amb vertigen.

· Desnivell positiu:
898 m

· Desnivell negatiu: 898 m

· Estat de la senyalització: Excel·lent.

Descripció:

Quan la Noguera Ribagorçana arriba al Montsec d'Ares, prop de l’Alzamora i Sant Esteve de la Sarga, el riu comença a fer-se camí entre la roca per travessar el massís. Excavant un dels congostos més espectaculars del sud d'Europa, el de Mont-rebei. Les aigües turqueses travessen l'estret, l'únic de Catalunya verge de carreteres, vies de tren i línies elèctriques. És un lloc màgic, espectacular, limítrof entre Catalunya i Aragó i en un excel·lent estat de conservació.

Tot i ser un entorn privilegiat, en els últims anys, el lloc està patint una excessiva massificació, causada segurament per la construcció de nous accessos que han atret un gran nombre de persones sense cultura de muntanya. Un espai com Mont-rebei ha de ser respectat, ho hem de cuidar entre tots i la seva explotació turística ha de ser sostenible. En un entorn de muntanya crida l'atenció sentir a gent cridar, observar llançaments de grans blocs de pedra al riu per mer divertiment, senderistes bevent cervesa, etc. Si això passa en dia laborable, no vull imaginar la situació d'aquest entorn en dies festius. Segurament, que les aigües siguin una frontera politicoadministrativa, posa les coses encara més difícils per regular el seu correcte ús. Entre dues comunitats que políticament no s'entenen massa amb grans polèmiques lingüístiques o amb els litigis per l'art religiós. I tot això, malgrat l'esforç de la gent de banda i banda del territori per millorar les condicions del seu entorn.


Per a realitzar la ruta partim des de l'aparcament de la Masieta, actualment regulat. Entre setmana la caseta es troba tancada, però en dies festius, deixar el cotxe costa uns 3€. El recorregut, a través del GR-1 es troba perfectament senyalitzat. En l'inici de la ruta disposem de dues opcions, la de l'esquerra, amb major desnivell, s'utilitza quan l'embassament de Canelles està ple. En canvi, la de la dreta, s'utilitza quan la presa està en nivells baixos i és més suau.

En uns pocs minuts arribem al primer pont penjant, on un cartell informatiu avisa de les actituds incíviques que no s'han de realitzar per no danyar l'estructura. Tot seguit ens trobem els primers cables de vida subjectes a la paret que asseguren el pas dels visitants al llarg del camí que travessa el congost. Encara que no els arribarem a fer servir a causa de l'amplitud de la senda. Si es va amb nens s'ha de vigilar i no és un camí aconsellable per a persones amb vertigen.

Caminant per aquest entorn un no pot evitar preguntar-se, com dimonis s'ho ha fet el riu per solcar aquesta roca tan dura. Antoni Nievas, supervisor del Congost de Mont-rebei de la Fundació Catalunya la Pedrera, explica que "fa uns quants milions d'anys quan es va formar el Pirineu va empènyer una sèrie de materials sedimentaris que van córrer uns 25 quilòmetres fins al Montsec, on es van aixecar formant la serra". Els rius del moment van omplir aquest paisatge d’"un gruix de tres quilòmetres de còdols de riu sobre la Serra del Montsec". El riu, que en aquell temps era d'unes grans dimensions i molt cabalós va tornar a netejar aquests còdols fins arribar a la roca mare. A partir d'aquí i al llarg de milers d'anys el riu "va començar a tallar el que coneixem com Congost de Mont-rebei".



Aproximadament al quilòmetre 4 ens trobem un cartell indicador. Si ens desviem a l'esquerra ens portarà fins l'Ermita Romànica de la Pertusa que fa mil anys que ocupa una talaia privilegiada. Nosaltres agafarem el sender de la dreta camí del Congost de Siegué. Al poc temps i després d'un pronunciat descens arribarem a un segon pont penjant que ens porta de nou a l’Aragó. Des d'aquest punt les vistes sobre l'anomenada paret d'Aragó i de Catalunya, amb l'espectacular portal del congost al centre, són d'un encant inimaginable.

Ràpidament tornarem a guanyar desnivell a través d'un entretingut corriol que de seguida ens mostra el primer tram d'escales. Espectacular muntatge. El desnivell que guanyen les escales resulta molt fascinant, però els dubtes de la possibilitat de mantenir aquesta nova infraestructura són importants. De fet, nosaltres ens trobem amb tres graons trencats. Després de descendir aquest primer tram i uns 500 metres més endavant trobem unes segones escales que salven menys desnivell. Si seguim el camí podrem arribar, a través d'una preciosa pineda, a l'Alberg de Montfalcó.


Durant el retorn podem aprofitar per escapar-nos un segon a la Cova de Colomera amb un recorregut de 475m i 78m D+. També coneguda com Cova de les Gralles o Cova Palomera. La cavitat es troba enmig del congost de Mont-rebei i es puja a través d'un petit sender equipat amb cadenes. La cavitat ha estat objecte de nombroses campanyes d’excavacions que han tret a llum restes del neolític antic, neolític final i edat del bronze inicial. Des del neolític es va utilitzar com a estable d'animals domèstics, el que confirma les pràctiques ramaderes dels seus ocupants. Hi ha una tanca que protegeix les excavacions i restes arqueològiques. Tot i que en cas de voler-la visitar es pot sol·licitar permís. En tot just uns minuts vaig poder observar diversos ratpenats i un pela-roques a l'entrada de la cavitat, una espècie que no es deixa veure amb facilitat. En resum, una caminada molt recomanable, en un dels entorns més espectaculars que podreu gaudir. Això sí, aconsellable evitar dies festius i matinar si volem delectar-nos en aquest entorn amb tranquil·litat.


Més informació: rutespririneus.cat















Guillem Arnau San Martín Guiral (coordinador de "Caminar per la Franja")

"Fragatí de naixement i falandraixo d'adopció. Apassionat de la muntanya i de l’alpinisme, Ultra Trail Runner i esquiador nòrdic. Un enamorat de la meva terra i cultura. Blocaire actiu."


*Fotografies: Guillem Arnau San Martín Guiral

dilluns, 23 de gener de 2017

Hi podrà haver un "Dia de la Franja"?, per Joaquim Torrent

Visa Panoràmica de Fraga (Baix Cinca)

Portal i ermita de Sant Antoni a Calaceit (Matarranya)


HI PODRÀ HAVER UN  “DIA DE LA FRANJA” ?

El 24 de gener d’enguany, en complir-se  tres-cents onze anys que les tropes borbòniques van incendiar Calaceit, és una bona data per plantejar una sèrie de reflexions al voltant de la celebració d’ un hipotètic “Dia de la Franja”.

Per a començar cal dir que això del dia propi o, segons els casos, el dia nacional cal mirar-s’ho des d’una certa distància, i triar el gra de la palla. Perquè no és el mateix celebrar dates marcadament reivindicatives que celebrar-ne que han estat apropiades per la historiografia oficial i des de les cúpules del poder d’estats sovint poc respectuosos amb les realitats nacionals i culturals que engloben.

A nivell de l’Estat espanyol només cal pensar em el “covadongusime” i el “pilarisme”. Pel que fa a aquest darrer caldria recalcar que no fou fins a partir del Segle XVI que el culte al Pilar s’ estengué fora de les muralles de Saragossa i que la seua difusió fou paral·lela i progressiva en relació a la seua apropiació per les elits governants estatals. Així, a la primeria del segle XX  va ser proclamada patrona de la Guàrdia Civil, i també per aquelles dades va ser quan es va institucionalitzar l’anomenada festa de la “Hispanidad”, casualment coincident amb la festa del Pilar -el 12 d'octubre, data del “descobriment” d’ Amèrica; casualitat que, no cal dir-ho, no es dubtà a aprofitar-. Així el Pilar coincidí amb la “Fiesta de la Raza” en un binomi inseparable; fins a arribar als nostres dies, que coincideix -ves per on!- amb el “Dia Nacional de España”.

Paradoxalment les celebracions més “combatives” són les que rememoren derrotes -la commemoració de la desfeta de Muret en seria un exemple paradigmàtic-, però també les que rememoren independències, conquestes, reunificacions i, fins i tot, diades tradicionals o religioses, esdevingudes celebracions comunitàries -no totes desvirtuades per poders aliens, com el  dia de Còrsega, de base religiosa-. En realitat hi ha un ampli mostrari de celebracions d’autoidentificació, essent molt variades segons hagen bufat els vents de la història.

A nivell de la comunitat autònoma d’Aragó tenim l’exemple de la celebració reivindicativa i no oficial del “Día de los Derechos y Libertades Nacionales de Aragón”, que se celebra el 20 de desembre, en commemoració de l’execució del Justícia d’Aragó. Malgrat tot, la celebració d’aquest dia no té una incidència directa sobre les terres de la Franja, ja que es refereix a determinats fets polítics sense transcendència rellevant socialment o culturalment en terres franjolines. A banda que, tot i  l’arbitrària i condemnable decapitació de Juan de Lanuza per Felip II, l’estructura jurídica aragonesa, com a regne confederat en el si de la monarquia hispànica, es va mantindré formalment. Això, però, no impedeix que des de la Franja ens puguem solidaritzar i mirar amb simpatia aquests fets esdevinguts en l’àmbit aragonès.

Podríem fer un paral·lelisme amb l’11 de setembre i la Val d’Aran, ja que tot i veure aquesta celebració amb simpatia els aranesos tenen el seu propi dia -el 17 de juny, aniversari de la concessió de la Querimònia- i els fets de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques no els van afectar directament, tot i que sí que hi va haver repercussions indirectes, en suprimir les llibertats de tot el Principat

Fetes aquestes consideracions, i si anem a la Franja, ens podem plantejar quina seria la data més idònia per a celebrar un hipotètic “Dia de la Franja”. Si deixem de banda celebracions d’àmbit estrictament comarcal com el dia de Goient. a la Vall de Benasc, o el jubileu al santuari de la Font,  al Matarranya, se’ns apareixen nítidament dos dates. La primera seria el 25 d’ octubre, en commemoració de la conquesta simultània, el 1149,  pel comte Ramon Berenguer IV de Lleida, Fraga i Mequinensa. Aquesta data té un gran simbolisme, ja que enllaça la Franja amb la capital de la Terra Ferma, de la qual en gran part n’ha depès eclesiàsticament fins fa molt poc i encara ara hi manté molts lligams; i ensems es conqueria Fraga -juntament amb la destacada població de Mequinensa-, que és la ciutat més important de la Franja i es considerada oficiosament com la capital. També és una data que simbolitzava una derrota clau dels sarraïns i que permetria la incorporació de la resta de la Franja al domini lingüístic català.


L’ altra data a considerar i que també comporta un alt grau de simbolisme seria el 24 de gener, el dia en que -en l’ any 1706- fou assaltada i cremada la vila de Calaceit per les tropes borbòniques després d’una valerosa resistència que provocà 150 morts en la població local. És una data que agermana Calaceit, i de retruc la Franja,, amb desenes de pobles, viles i ciutats de l’àmbit lingüístic català que també foren assaltades i devastades pels exèrcits francocastellans borbònics, des de Vila-real a la mateixa Barcelona, tot passant per Lleida, i sense oblidar les localitats de Mont-roig de Tastavins i Benavarri, a la Franja.  Aquesta data no solament recorda la caiguda de Calaceit sinó també tot el que vingué després, ni més  ni menys que la pèrdua de la llibertat de tots els territoris de l’antiga Corona d’ Aragó, el menysteniment de la nostra llengua i la centralització i la castellanització forçoses, en benefici de la construcció d’un estat aliè que encara perdura i que no ha abandonat, ans al contrari, els seus afanys assimilacionistes -ara, però, degudament maquillats....

Per tant, ja ho sabem. Tenim dos dates plenament acceptables i legítimes per a poder commemorar dignament un “Dia de la Franja”, així, sense més; qui vulga hi pot afegir connotacions “nacionals”, i qui no, simplement ho pot interpretar com una celebració pròpia d’autoidentificació, sense detriment d’altres celebracions.... La proposta -de fet  les propostes- ha sigut llançada...


Joaquim Torrent, membre del Moviment Franjolí

dimarts, 17 de gener de 2017

X Premi Franja: Cultura i Territori 2016 per a Teresa Maria Ballester Bielsa a títol pòstum

Festa per la llengua. 2015. Morella (Font: Moviment Franjolí)

X Premi Franja: Cultura i Territori 2016

Iniciativa Cultural de la Franja, a través de l’Associació Cultural del Matarranya, ha atorgat a Teresa Maria Ballester Bielsa a títol pòstum el X Premi Franja: Cultura i Territori 2016 pels seus mèrits en defensa del català a la Franja com activista cultural i professora de secundària en diferents centres del territori i per la seua actitud personal envers la llengua, malgrat les hostilitats. El Premi es lliurarà durant els actes de la 28a Trobada Cultural del Matarranya i es fa públic el 17 de gener, coincidint amb la festivitat de Sant Antoni de gran tradició a tot el nostre territori.




Teresa Maria Ballester Bielsa (1969-2015)

Teresa Maria Ballester Bielsa va nàixer a Barcelona el 1960, on estudià batxillerat a l’Institut Jaume Balmes i es llicencià en Belles Arts. Vinculada des de sempre amb Mont-roig perquè part de la família procedia de la vila del Matarranya i on hi estiuejava. Finalment s’hi quedà en casar-se amb Rodrigo Morera, un matrimoni del qual nasqueren tres fills Maria, Jorge i Judit. Resident a Mont-roig, obtingué el Títol Superior de Valencià a Vinaròs, que la capacitava per a donar classes també de català. Activista cultural matarranyenca molt destacada principalment en la defensa de la llengua pròpia del territori als centres d’ensenyament de l’Aragó. Començà la seua tasca com a docent a Secundària a la capital de la província, Terol, als col·legis de La Salle i Las Viñas a mitjans de la dècada dels 90.  Després exercí com a professora de  Secundària als instituts d’Andorra, Alcorisa, Vall-de-roures, Alcanyís, Calanda i Maella com a especialista d’educació plàstica i artística i de català.
Va ser vocal de la Junta de l’Associació Cultural del Matarranya, sòcia fundadora de l’Associació de Mares i Pares en Defensa del Català a les Escoles del Matarranya “Clarió” i sòcia molt activa de l’Associació Cultural Sucarrats de Mont-roig. Participà també de la vida política de la vila, d’on va ser regidora municipal pel PSOE.
Exercint a l’Institut de Vall-de-roures va organitzar al 2002, juntament amb d’altres professors i l’associació de mares i pares del centre, un gran homenatge a l’escriptor   Desideri Lombarte amb xerrades, exposicions, actuacions musicals i poètiques, que van culminar amb l’assignació del nom del pena-rogí a la biblioteca de l’institut. També hi va organitzar les activitats del Programa d’Animació Cultural “Jesús Moncada” –trobades amb escriptors, xerrades, actuacions musicals i poètiques...- que va iniciar el Govern d’Aragó el curs 2000-2001 amb l’objectiu de reforçar i promocionar les classes de català als centres de la Franja.
Al SIES Mar d’Aragó de Maella, amb els seus alumnes de Secundària, va ser la coordinadora  durant els cursos 2010 i 2012 del Projecte ARCE del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte “Poesia oral improvisada. Cant improvisat”, activitats programades que va compartir amb altres tres instituts de secundària de Catalunya, les Illes i el País Valencià. En definitiva la Teresa Maria Ballester va lluitar perquè fos possible que els alumnes del Matarranya pogueren aprendre la llengua pròpia del territori transmesa pels seus avantpassats i sovint oblidada i desprestigiada al llarg de la història.
 De la mateixa manera col·laborava habitualment amb articles en català a la revista local Plana Rasa editada per l’Associació Cultural Sucarrats i participava molt activament en la vida local de la seua vila. Va col·laborar en dos llibres del seu amic José Antonio Carrégalo: Monroyo. El hàbitat disperso (las masias)(2003) on apareixen diverses il·lustracions de la vida al mas iMont-roig. Patrimoni immaterial (literatura oral)(2007). Va esculpir la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció que presideix l’atri de l’església de Mont-roig.
El 2011 se li diagnosticà una greu malaltia i va morir el 26 de setembre del 2015, massa jove. L’enterrament fou multitudinari i el record de la seua vitalitat i lideratge serà permanent per a tots aquells que ens sentim identificats amb els seus ideals i projectes.



​​INICIATIVA CULTURAL DE LA FRANJA


Facebook: Associació ASCUMA
Institut d'Estudis del Baix Cinca

diumenge, 15 de gener de 2017

Quim Arrufat: “La independència de Catalunya no suposarà un tall de relacions afectives amb els nostres orígens”

Quim Arrufat és membre del Secretariat Nacional de la CUP, un dels tres primers diputats que va tenir la formació al Parlament de Catalunya i fill de la comarca del Matarranya. El seu pare és de Valljunquera i la seva mare d'Alcanyís, tot i que van emigrar cap a Catalunya com tantes altres famílies de la zona.




Marcel Pena

-Quina relació tens amb el Matarranya?
Queda molt poca gent de la família de Valljunquera perquè la majoria van emigrar, com va passar a tot el Matarranya. Durant la Guerra Civil, Valljunquera tenia 1.200 habitants, i ara en són 360. A més que és una població molt envellida.

-Segueixes l'actualitat política del Matarranya?
La segueixo, tot i que no hi passa gaire cosa. La gent jove té més vinculació amb les capitals properes com Tortosa, Barcelona o Saragossa. De cop es buida la vida intel·lectual i política de la comarca. El Matarranya no és el centre de res; està en mig d'Alcanyís i Tortosa, entre Saragossa, Barcelona i Castelló. Costa molt centrar esforços en una situació com aquesta

-El Matarranya és una mica com la Franja, però a petita escala: territori històric dividit en comarques i províncies que no respecten els límits culturals.
El procés de comarcalització de l'Aragó va voler imitar les comarques de Catalunya i el País Valencià, però ho va fer de tal manera per a que quedessin pobles catalanoparlants fora del Matarranya. D'aquesta manera van aïllar encara més la realitat cultural. Van considerar que la llengua no era un element determinant a l'hora de cohesionar una comarca per donar-li més entitat.

-Què falta a la Franja per enfortir la seva vinculació política amb el Principat?
Durant el franquisme és va construir una línia de ferrocarrils que anava de Tortosa a Alcanyís, i que passava pel costat de Valljunquera. Avui dia, en canvi, és una via verda preciosa. Aquest és un exemple de com de desconnectat ha quedat el Matarranya respecte al Principat, i que ha provocat l'èxode massiu que pateix.
Per altra banda, políticament hi ha un component de rebuig a Catalunya pel fet del xoc de nacionalismes que al Matarranya s'ha alimentat molt. És una comarca molt conservadora, on el marc de socialització nacional i cultural ha estat sempre enfocat cap a Espanya. Al ser terra de frontera, han volgut difondre el discurs de "a nosaltres ens va malament perquè als catalans els hi va bé". No, el Matarranya no s'enfonsa per culpa dels catalans, sinó per la política franquista envers l'apropiació de terrer, per no tenir infraestructures comunicatives que la deixen enmig del no res... En canvi, aquell discurs ha quallat i dificulta molt l'enllaç popular i sociològic amb la resta de PPCC.

-Quin paper hi hauria de jugar l'Esquerra Independentista, com a moviment que té els Països Catalans com a referència, en aquesta recuperació?
Hi hauria de jugar un paper conjunt amb altres moviments culturals i lingüístics. Reivindicar la unitat de la llengua i defensar el mateix cos cultural, social i polític. Però l'Esquerra Independentista no pot practicar el mateix discurs a Gràcia que al Matarranya, perquè la realitat és molt més precària: hi viu molt poca gent, no hi ha futur per al jovent, pel xoc de cultures... A la Franja, el moviment socio-polític que intenti recuperar el territori econòmicament, cultural i educativa, és qui s'endurà els sectors progressistes de la comarca, que a la vegada és l'únic que pot reconstruir la idea dels Països Catalans a la Franja.

-També s'ha intentat fer des de Catalunya, però les iniciatives encetades mai han acabat d'assentar-se.
L'aterratge d'institucions culturals catalanistes a la Franja sempre s'ha fet pensat des d'una òptica catalana o valenciana, però no pas franjolina. En canvi, també hi ha hagut gent que ho ha fet des de la Franja. El meu pare va ser membre fundador de l'Ascuma, l'Associació Cultural del Matarranya, però se'n va sortir quan es van adherir al Instituto de Estudios Turolenses. Ell no reclamava que l'Ascuma formés part de les institucions catalanes, perquè era conscient de la realitat, però tampoc volia supeditar-se a estructures provincials espanyoles com la Diputació de Teruel. L'ideal seria mantenir una realitat autònoma, defensar un punt de vista propi per a la Franja.

-Però hi ha una mancança de noves organitzacions que defensin aquest punt de vista a la Franja.
Costa molt perquè no hi ha generacions juvenils que es quedin a la Franja. Un tipus d'iniciativa molt potent seria que els habitants de la Franja en l'exili, la emigració, fossin els grans promotors dels projectes culturals.
Estació de Valljunquera (Font)


-La creació d'estructures supracomarcals seria eficient per articular el territori?
Tot el que té a veure amb la recuperació de la cultura i l'activació econòmica hauria de passar els límits comarcals per unificar poblacions catalanoparlants. Deixant de banda els Ajuntaments, que difícilment ho faran, s'ha d'establir un moviment ciutadà que reivindiqui la consciència de ser part de la Franja.

-A part de la llengua, què més uneix el Matarranya i les comarques veïnes?
El paisatge, sens dubte. Té un paisatge molt característic, com definia molt bé Desideri Lombarte en els seus poemes. Trobem un tipus d'agricultura molt típic d'allà, arrelat en la cultura àrab. El paisatge marca la identitat.

-Com a persona que ha participat en la vida parlamentaria, existeix realment la voluntat del Parlament aragonès de reconèixer el català com a llengua oficial?
El seu discurs a favor del català és retòrica. Els partits progressistes de l'Estat espanyol, quan parlen de plurinacionalitat en realitat es refereixen a una atenció democràtica a les demandes de diferents col·lectius, en aquest cas lingüístics i culturals. M'explico: ells no creuen que hi hagi d'haver plurinacionalitat, però com a demòcrates són més receptius a les demandes populars. Això no és plurinacionalitat. Si s'ho creguessin de veritat, defensarien la llengua i la cultura digui el que digui la gent. Si el compromís de plurinacionalitat existís, l'educació del Matarranya hauria de ser tota en català. En canvi, cada hora de classe en català que s'arrenca és una victòria dels pares i mares davant un Govern que pot ser més o menys receptiu a la demanda. Però això no és plurinacionalitat ni pluriculturalitat. Per tant, és un recurs discursiu.

-Però hi ha gent que reivindica que l'Aragó és trilingüe.
Això no té res a veure amb entendre l'Aragó com a multicultural. En realitat només pretenen cobrir els espais progressistes. Si realment fos cert, la DGA hauria de tenir una conselleria amb continguts propis en català, per exemple. Això només s'aconseguirà si es planta la pròpia gent de la Franja.

-És a dir, reivindiquen la cultura de la Franja només ideològicament?
Això és un problema que sobrepassa la Franja. A Espanya, els sectors progressistes es declaren plurinacionals, però tenen zero credibilitat perquè no reconeixen les sobiranies múltiples. Com a mínim, existeixen tres realitats històricament ratificades, que són Euskal Herria, Galícia i els Països Catalans, que han de tenir sobirania pròpia encara que les seves decisions vagin en contra de l'Estat espanyol. Això seria plurinacionalitat.
I pluricultural seria que allà on és parla èuscar, gallec o català, l'idioma vehicular fos aquest. Aragó és una plasmació d'aquesta negativa.

-Per què no hi ha assemblees locals de la CUP a la Franja?
No n'hi ha a la Franja ni pràcticament a la resta de Països Catalans llevat del Principat per una raó: l'acceleració del procés independentista. La construcció dels Països Catalans és un procés lent. Quan al Principat s'activa l'independentisme, activa una acceleració que deixa la resta de territoris políticament desubicats.
Tot i així, hi ha molta gent de la Franja que participa en l'Esquerra Independentista. En termes proporcionals, deu tenir un percentatge de representació més alt que cap altre territori dels Països Catalans.

-Llavors el procés ha fet més evident la separació política autonomista?
Ha fet evident la diferència quant a estructures econòmiques i oportunitat política. Les Illes i el País Valencià no tenen una burgesia que hagi intentat competir amb Madrid amb un projecte de país contrari, i que fruit de perdre la competència, s'hagi fet independentista. A les Illes i el País Valencià la burgesia local es va afiliar al PP, i ha col·laborat amb Madrid per destruir el territori. A Barcelona la burgesia ha intentat col·laborar amb Madrid durant diferents períodes històrics, però ha quedat al marge en els últims 40 anys on els han pres tot el poder econòmic, polític i legislatiu. Llavors decideix fer-se independentista. Aquesta és la diferenciació amb la resta de Països Catalans.

-Com es pot tornar a equiparar la situació política entre Catalunya i la resta dels Països Catalans?
Primer s'ha de superar l'actual situació: esdevenint independents o bé que perdi l’opció independentista i hi hagi una crisi sociopolítica que torni a anivellar tots els Països Catalans. Si s’assoleix la independència de Catalunya, Espanya en pot sortit renovada o, com ha passat en els últims 500 anys, que es tanqui encara més i es torni menys democràtica. Això provocaria que molta gent a les Illes i al País Valencià evidenciés les dues opcions que tindrien: romandre en aquesta Espanya o apropar-se al model de la República Catalana.

-Molta gent de la Franja pensa que amb una frontera estatal d’acabaran les relacions amb Catalunya.
El concepte clàssic de l'estat que territorialment agafa tot el poder i marca molt el canvi de frontera ja no existeix. Tenim l'exemple de l’Hospital de la Cerdanya, que atén pacients de la Catalunya Nord i de la del Sud.
A no ser que Espanya prohibeixi per als territoris catalanoparlants tot allò de la Catalunya independent, dubto molt que s’arribés a la situació que planteges.
A més, que Catalunya va acollir molta emigració aragonesa i franjolina. A qui se li acut que cap independència suposarà el tall de relacions a nivell afectiu amb els nostres orígens? No és concebible.

-El que sí que podria passar és que la independència de Catalunya sigui un factor positiu per a la llengua a la resta de territoris catalanoparlants.
En aquest cas, tindrem una situació molt curiosa: una República catalana amb només la meitat de la població catalanoparlant, construïda des de la pluralitat lingüística, rodejada de territoris amb alts percentatges de parlants. Aquí l'Estat espanyol pot tenir un dels principals problemes, perquè Catalunya tensarà positivament la resta de comunitats catalanoparlants.

-Com per exemple?
S'hauran de mantenir els drets que existeixen actualment. Barcelona és la capital universitària, econòmica i cultural no només del Principat, sinó també de la resta de territoris. Per a la Franja ho és bastant més que Saragossa. A la República catalana, Barcelona seguirà exercint aquest paper, i esperem que amb un millor sistema universitari, més drets socials que permetin l’accés als estudis, una qualitat de l’ensenyament més alta...

-Gràcies Quim, per aquesta conversa que hem mantingut #AlaFresca.

dimecres, 4 de gener de 2017

"Camins de Cruïlla", per Octavi Serret i José Luis Soler


L'Octavi Serret (Llibreria Serret) i en José Luis Soler (promotor cultural i turístic) ens conviden a disfrutar-ne de la comarca del Matarranya, a través del seu article a la revista Descobrir, que aquest mes dedica un reportatge especial a aquesta bonica demarcació del sud de la Franja de Ponent.