dimarts, 2 de juny de 2020

Carlos Grifoll: "Mentre lo català no tingui la categoria de cooficialitat a Aragó, veig molt difícil una solució".

Carlos Grifoll, a l'esquerra (Diario del Alto Aragón)


En Carlos Grifoll és bibliotecari a Torrent de Cinca. Ha estat i és el promotor de diversos projectes culturals al poble, com el “Cineart Torrent” o el festival de música Jazz “Torrente Jazzsí”, trascendint en alguns casos l'ámbit local i desenvolupant una polifacètica tasca. També col·labora amb ADIA.
Òscar Adamuz
-Per començar, pregunta obligada, com està afectant la pandèmia i el (des)confinament en l’ambient dels carrers de la vila?

Fins al moment mon estem sortint prou bé. La gent hem set prou curosos respectant les indicacions fetes en l’estat d’alarma. Les primeres setmanes, a les tardes, no s’hi via un alma pels carrers, Torrent pareixia un poble fantasma. Als matins se surt a comprar, a la farmàcia... A les zones de baixa taxa demogràfica està sent menor l’incidència de la pandèmia. Però clar, com a qualsevol puesto, la poca industria i el poc comerç que tenim han estat tancats. Lo mateix lo col·legi infantil i el col·legi públic. La biblioteca, l’espai jove i el centre cultural Ca Ferrabrás. S’ha suspès Sant Jordi i Sant Isidre. La Primavera Cultural. També les comunions. Però per sort, al poble no hi ha hagut cap cas conegut de Corona virus. Als pobles això es important per mantenir una bona moral i per emprendre bé el des confinament.

-Quines són les principals iniciatives culturals i d’oci en un municipi d’un miler d’habitants com Torrent ?

Bé, anem per parts. La cultura se cou a la biblioteca del poble, sempre en comunió  i el suport de l’Ajuntament. Lo projecte de més llarga trajectòria é el Concurs de pintura i dibuix de Sant Jordi en ja una vintena d’anys. Aquesta va ser una bonica iniciativa d’unes noies del poble que, passant uns anys ho van deixar estar. Per no deixar-ho caure sen va fer càrrec la biblioteca i des d’allavoses que anem  fent. Lo concurs agarre totes les edats per categories i, dels treballs presentats, sen fa una exposició lo dia de Sant Jordi a la bora de la parada dels llibres i les roses. Los raders quatre anys se hi ha afegit un concurs de fotografia, també en exposició  i una temàtica diferent cada any.
Denou anys fa que vam arrencar lo grup de lectura i, com qui no vol la cosa, hem llegit i estripat més d’un parell de cents de llibres. La mecànica es simple. Cada mes se repartís una novel·la pa cada un del membres, i el mes que ve cada un fa el comentari pertinent. Cal dir que els llibres venen pagats per la Comarca del Bajo/Baix Cinca.
Mes recent, al novembre de 2011, é quant va arrencar el programa CineArt Torrent que, tret dels mesos d’estiu que amollem les sessions, cada divendres d’antre any hi ha pel·lícula. L’idea es fugir del films comercials, presentant aquelles pel·lícules que les més de les vegades no s’estrenen en sales de cinema.
Al 2013, los actes culturals que es fien en tot l’any sense cap vincle entre ells, se van agrupar en un mateix programa i en unes determinades dates. D’esta manera va néixer  la Primavera Cultural que, lo mes d’abril, concentra quasi bé tots los actes culturals que es fan al cap de l’any; xerrades, presentacions, teatre, conferencies, música, etc.
Pa tancar el tema cultura direm que, la Comarca del Bajo/Baix Cinca te un programa anomenat Cultura en ruta que porta a ca d’un del pobles durant tot l’any un acte cultural: teatre, circ, putxinel·lis, música, recitals... A Torrent, des de bon en començament s’ha fet una actuació de jazz al claustre del que queda de monestir de Sant Salvador que, tot i estar molt afonat es preciós. Desprès de cinc anys, i en vista de l’acceptació que tenia al poble i voltants, en fa dos, se va pensar en créixer i fer un festival de jazz de cap de setmana anomenat Torrent Jazz Sí. La resposta de la gent del poble, de la comarca i comarques veïnes, com a públic, no ha pogut ser millor.


Pel que fa a l’oci, hem d’anomenar el Centre Cultural Ca Ferrabràs. Un edifici històric del poble que acull la sala de projeccions, conferencies i exposicions, la biblioteca, sales d’estudi, aules d’educació de gent gran i també l’Espai Jove. L’Espai Jove obre de novembre a maig los caps de setmana, festius i vespres. Està equipat en futbolí, taula de ping-pong, taula d’aire, dues videoconsoles i  tota classe de jocs de taula. De tot això s’hen fa càrrec una monitora de temps lliure. Aquí  é el refugi de la jovenalla de Torrent, on hi passen moltes hores des de els més petits que encara ni acaminen acompanyats del pares, fins als adolescents. A l’estiu é la piscina la que s’endu la gent de totes les edats. Tenim dos parcs infantils. També les festes majors i altres festivitats fan un paper d’entreteniment i socialitzador  prou important. De tota manera, a Torrent, se manté l’esperit de poble. Això vol dir que es juga i es viu al carrer una bona part del dia i sortosament, tenim riu i serra i un castell dels moros, espais on totes i tots los torrentins i torrentines hi hem viscut i encara hi viuen les millors aventures de petits. Les dones al matí surten a fer la compra i xerren i fan corro allà a on se troben. Los homes al tardet fan colla i volten los cafès fent la canyeta de cervesa o el xatet de vi. Però si hi ha un puesto a on los homes grans tenen l’entreteniment per excel·lència,  es a l’hort. Allà el temps no hi passa. Es la retirada ideal, a demés de tema de conversa permanent; que si les cols, los planters, la mongeta tendra, les faves o si jo ja he collit tomates,  tu encara no?



-Centrant-nos una mica en la llengua, Quina seria la presència del català en aquestes activitats culturals ?

Lo català é la llengua de Torrent. La de dins de les cases i la de fora del carrer. Però ja no tant. La gent entre naltros parlem aquest català propi nostre, que mos identifica com a torrentins i que  a cap mes puesto se xerra igual.
Però cal recordar que la llengua oficial a Aragó é el castellà. Lo català no te el reconeixement de cooficialitat. Los actes si els imparteix una persona o persones castellanoparlants  son en castellà, però si aquest acte polític, social o cultural està impartit per una persona o persones catalanoparlants se fa en català. Fins al moment no hem tingut problemes de convivència de les dues llengües, ni d’una part ni de l’altra.



-Pel que fa a la biblioteca, hi ha demanda i consum de llibres en llengua catalana?Quins hàbits literaris tenen els torrentins i les torrentines?

No, i cada vegada menos. Hem dit que la oficialitat de la llengua la te el castellà i, encara que a mestra s’estudia el català com a assignatura, lo que vol dir tres hores a la setmana com a molt, en quant a llegir-lo, é un idioma alternatiu, com l’anglès. Ningú o molt pocs llegeixen anglès perquè si. Ningú o molt pocs llegeixen català perquè si.
Los hàbits literaris de la gent de Torrent? Bé, los llibres, en general, no son un objecte de consum massiu, mes bé al contrari. Tot i que, qui é lector ho é pa sempre i é molt fidel. Encara que com a tot, la lectura se te que treballar i mos tenim que educar pa ser bons lectors. Pa saber destriar la palla del blat. Pel general la gent consumeix aquelles novel·les que estan a primera línea a l’aparador de les llibreries i que solen ser de lectura fàcil i enganxosa. En aquest aspecte, la funció de les biblioteques te que ser recomanar aquelles altres novel·les que no es veuen a primera línia, però que literàriament tenen prouta qualitat, lo que no vol dir que siguin pesades o avorrides, mes bé al contrari. Hi ha novel·les que es llegeixen fàcilment  i s’obliden ràpid. Hi ha novel·les que es llegeixen ràpid i no s’obliden mai. En més de trenta anys de biblioteca i quasi vint del grup de lectura, crec que els lectors de Torrent son prou exigents i tenen prou clar lo que volen.
-Com definiria l’estat de salut de la llengua pròpia al poble?

Malalta.
Los raders 10 o 12 anys s’està produint un fet que mai havia passat abans. Ni quant la tele, el cinema, les revistes etc,  eren sempre en castellà. Ara la majoria de xiquetes i xiquets al carrer parlen en castellà. Per què? Crec que el motiu principal é la guarderia. Ara hi entren abans de fer l’any. Allà, entre ells, socialitzen en castellà perquè é la llengua que s’hi parla. A mestra segueixen parlant castellà, i ja està. É molt i molt difícil que les xiquetes i xiquets que des de sempre han parlat castellà entre ells, canvien a parlar català, per molt que des de casa s’hi capfiquen. Ja veurem quan seran grans.
Solució? Mentre lo català no tingui la categoria de cooficialitat a Aragó, ho veig molt difícil.



-Com és la col·laboració dins l’àmbit cultural des de Torrent amb els diferents pobles de la comarca del Baix Cinca o de la resta de la Franja? Es fa feina en xarxa?

Abans hai parlat del programa Cultura en ruta de la Comarca del Bajo/Baix Cinca. É l’única iniciativa que pretén desenvolupar  la cultura més enllà d’una sola localitat. S’ha creat un circuit comarcal on se fomenta el desplaçament d’espectadors entre poblacions. A poc a poc s’està aconseguint.
En xarxa estan les biblioteques que pertanyen a la Red de Bibliotecas de Aragón, a on des del propi domicili se pot accedir al fons documental de cada biblioteca que està a la xarxa i fer-ne sol·licitud  de qualsevol document. Entenc que es una molt bona eina.



-Després del ja consolidat “Cineart Torrent” o el més recent del “Torrente Jazzsí”, hi ha nous projectes culturals en marxa o previstos?

Idees no en falten, però traslladar les idees a la realitat ja es un altra cosa. L’ajuntament sempre ha estat obert a noves propostes i, sempre que ha sigut possible, s’han desenvolupat. Però també é veritat que els pressupostos culturals de les corporacions, dins del pressupostos generals, sempre son los mes minsos. En tot i en això, crec que Torrent te no te mal coberta la programació cultural, encara que mai é massa en aquest àmbit. De cultura sempre en farà falta més.
De fa poc s’ha llançat l’idea d’un festival de teatre amateur de cap de setmana. Ara s’ha de dixar que bulli lo temps que calgui.


-Per acabar, com està afectant al món de la cultura la nova situació provocada per la COVID-19 i quines mesures, ajudes o recomanacions penses que podrien ajudar a preservar-lo?

La cultura ens salva, salvem la cultura. É un missatge institucional que sentim a diari, tan debò fos així. Més aviat crec que no més son cortines de fum. Tampoc veig a la gent consumint cultura a dojo, menos quant hi haurà altres prioritats en que gastar los quartos. Pensem que d’aquí hi sortiran moltes famílies que prouta feina tindran per portar un plat a taula o comprar-se uns pantalons. No hi entenc i no hi crec en grans xifres salvadores, aquestes no més van als bancs. Penso que tindrem que seguir picant pedra cada dia si volem fer alguna cosa.
Sí crec que la cultura tindria que estar a l’alçada d’altres disciplines i labors socials. Per descomptat per damunt del futbol i d’altres esports que bàsicament no més serveixen  a interessos capitalistes, a demes de tindre les masses contentes i enganyades. La cultura fa pensar. La cultura crea consciencia crítica. Això no convé al sistema.
Com sempre serem los raders d’arrencar i qui menos ajudes institucionals tindrem. Està clar. Contents podem estar si a algú se li han obert los ulls, dels de dalt i dels de baix, i ha vist que la cultura en tota la seua amplitud é cada vegada mes i mes necessària. 

Gràcies Carlos i fins aviat.

*Font imatge: Ajuntament de Torrent de Cinca





dimarts, 31 de març de 2020

El futur del català a la Franja es juga a l'escola


EL FUTUR DEL CATALÀ A LA FRANJA ES JUGA A L’ESCOLA

La Franja de Ponent passa per ser, probablement, un dels exemples sociolingüístics més complexos dins dels territoris de parla catalana; pot ser alhora el lloc amb més alt percentatge de catalanoparlants com a llengua inicial i també el lloc on el català està amenaçat d’extinció.
Recents estudis sobre la llengua indiquen com, malgrat que es manté estable la transmissió de la llengua catalana de pares a fills, altres factors tals com  la immigració, el despoblament o  l’envelliment de la societat franjolina han posat el català en el llindar de llengua amenaçada o en vies d’estar-ho. La minsa cohesió de les quatre comarques catalanoparlants sota administració aragonesa (Ribagorça, Llitera, Baix Cinca i Matarranya), la manca de polítiques lingüístiques comunes i coordinades o el decebedor panorama audiovisual propi en català tampoc no ajuden a pal·liar aquesta greu situació.
Hem de tenir present que a la Franja la llengua pròpia no té un estatus de cooficialitat, tot i alguna referència en textos legals aragonesos. Aquesta situació juridicoadministrativa de la llengua predetermina en gran mesura la presència del català a l’ensenyament. 
Directament no podem parlar ben bé d’una educació en català a les escoles de la Franja, ja que l’ensenyament íntegrament en català no existeix, traient un parell d’excepcions. A la majoria d’escoles i instituts de ponent hi ha la possibilitat d’estudiar una assignatura de català com a matèria optativa, el que permet aconseguir la titulació de català dins de l’educació pública aragonesa. Estem parlant d’unes dues o tres hores setmanals com a màxim, sempre que la família de l’alumnat així ho expliciti.
Si bé és cert que enrere han quedat els temps on des de la Diputació General d’Aragó s’empraven circumloquis acientífics per a denominar la llengua (recordem el LAPAO), l’actual govern de coalició PSOE-CHA (amb suport extern de PODEMOS) ha mostrat moltes més mesures favorables a l’aragonès que al català, malgrat que la minoria catalanoparlant és força més nombrosa. El govern presidit pel socialista Javier Lambán (per altra banda conegut per les seves posicions sempre enverinades sobre la situació política a Catalunya) no acaba d’assumir el català com a llengua patrimonial d’Aragó i, tot i la recuperació de certs projectes escolars en llengua pròpia, no entoma el risc de reconèixer el problema de la no normalització lingüística del català a la Franja. Si la tendència que indiquen les enquestes que comentàvem al principi es compleixen, potser el problema acaba desapareixent del bracet del català...   
Tenint en compte el context anterior, quant al català el paper de l’escola a la Franja es presenta com a clau en el futur, ja que la simple transmissió de la llengua de pares a fills no garanteix la continuïtat d’aquesta. I aquest buit només el pot omplir una institució com l’escola, on el català com a llengua vehicular podria ajudar a revertir les tendències que ens menen cap a l’estatus de llengua amenaçada. Malauradament a dia d’avui no hi ha cap proposta en aquest sentit, i la sensació es que el voluntarisme de persones i entitats no pot tapar una situació greu i que pot esdevenir irreversible.
I es que el futur del català a la Franja (com el de la societat) s’hi juga a l’escola.

Òscar Adamuz
Coordinador del Moviment Franjolí per la Llengua

Aquest article ha sortit publicat al número 275 de la revista ALLIOLI, editat pel sindicat valencià. STEPV

diumenge, 9 de juny de 2019

"Torrent de Cinca: un cert cinema", per Quim Gibert


Torrent de Cinca: un cert cinema


Certain woman: vidas de mujeres (2016) són relats, suposadament anodins, sobre el dia a dia de la rural Montana. Els personatges de Kelly Reichardt, la directora, han quedat encallats en una via morta, de la qual malden per fugir-ne cames ajudeu-me. Es tracta de quatre dones que lluiten per no perdre la il·lusió de viure. Trencar les inèrcies constrenyedores passa per empoderar-se davant la insatisfacció, la solitud, la incomunicació i altres febleses humanes (por, timideses, pensaments distorsionats, incerteses...)

El gèlid hivern en un estat nord-americà, on no sol passar-hi mai res, accentua l’atmosfera d’un film que més aviat desconcerta. Tant és així, que d’entrada Certain woman no em va fer el pes. Tampoc va convèncer a la senyora del seient del costat, que m’ho va confessar espontàniament. No obstant això, les cabòries i misèries de personatges immersos en l’Amèrica profunda em van suscitar preguntes. Per què fan el que fan? Què els hi passa? I és que el magnetisme del llargmetratge et fa ballar el cap. Si alguna cosa en comú tenen els protagonistes de Certain woman és la impetuosa necessitat de sentir-se connectats amb els altres. Això els obliga a evolucionar en el decurs del film. En paral·lel, la sensibilitat de l’espectador també entre en joc, fet que possibilita revisar les impressions inicials. I es queCertain woman va florint a mesura que hi reflexiones. Algú ha dit que és un film sobre el gust de la possibilitat.

Per Xavier Vidal de las Heras, cinèfil, el film és un petit gran treball, en el qual és més important la forma que el contingut. Vidal de las Heras afirma que Reichardt eleva l’anècdota a la categoria: «què és el cinema sinó convertir allò en íntim en col·lectiu?» Vidal afegeix que la directora ianqui explica sense explicar: «convertint l’espectador en còmplice i espia, en un ésser intel·ligent que ha de complementar tot allò que resta velat en la projecció».

No és casualitat que Kelly Reichardt sigui coneguda com la poetessa de la imatge. Segons Beatriz Martínez, periodista, es tracta d’imatges de combustió lenta, traç net, evocador, crepuscular. Per Martínez, la directora sap captar com ningú l’essència del paisatge: «aconsegueix a través de la mirada meticulosa que l’espectador sigui capaç de percebre el caràcter tel·lúric de l’entorn natural i mimetitzar-se en la seva bellesa, a voltes pacífica, d’altres abrupta i eixuta»

Malgrat els elogis rebuts per diferents crítics, a l’Estat espanyol la cinta s’ha estrenat directament en DVD. Tot apunta que difícilment arribarà a les grans pantalles dels circuïts comercials. Excepcionalment va ser possible visionar-la dins el cicle Cineart Torrent a Casa Ferrabràs, centre cultural d’aquest poble del Baix Cinca. També fou interessant veure-hi  darrerament Corazón silenciosoUna mujer fantásticaAlma Mater... I és que el d’enguany ha estat un maig d’allò més florit. Llevat dels mesos estiuencs, gairebé cada divendres hi ha sessió.

L’afinat olfacte de celuloide de Carlos Grifoll, responsable de la iniciativa, ens recorda les propostes d’art i assaig o de cinema fòrum, per mitjà de les quals el setè art va passar a ser quelcom més que un entreteniment per a les ensopides tardes de diumenge.   
                                                   
Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats. Convivència o conflicte?

divendres, 2 de novembre de 2018

[Caminar per la Franja] De l'ermita de Torm al tossal gros de la serra de Sis, per Antoni Coll


Toni Coll (Pont de Suert) es un col·laborador actiu del Moviment Franjolí, que ens apropa el Pirineu franjolí a les xarxes. La bellesa de llocs desconeguts perduts per la Ribagorça i la seva estima pel Pirineu ens fan transportar-nos a una nova manera d'entendre el Pirineu i la Franja de Ponent.



Per pujar al tossal gros de la serra de Sis desde l'ermita de Torm ens dirigim a la capital de l'Alta Ribagorça, lo Pont de Suert, d'allà busquem la carretera local que parteix del costat de l'institut, direcció Buira i un cop arribats, seguir a Torre de Buira. 

Ens fixem a la corva abans d'arribar a la Torre de Buira que surt una pista mig tapada de males herbes, aparcar el cotxe i hem de seguir caminant per dita pista que acabarà a un prat i per sota segueix un camí marcat amb ratlles grogues.

El camí va planejant amb petits pendents fins que, quan canviem de vessant després de passar per un corral, trobem una senyal que ens indica la direcció per arribar a l'ermita de Torm. Pujarem entre cingles veient un paisatge únic.








I en el punt que indica la foto de sota hi ha una cruïlla de camins, de la punta de la pedra, deixant el pantà d'escales a esquenes, a la dreta és per on segueixen les marques grogues a Torm, uns 5 minuts i cap a l'esquerra ja no està senyalitzat i seguirem per un camí de pastors.





Perquè us feu una idea, mos passarem per aquí sota, no té pèrdua, el ramat d'ovelles ha deixat bona marca.








Anem caminant planejant seguint el camí i creuem per aquest barranc semi-sec.












Sempre és bo mirar enrere per veure el camí deixat.








A partir d'aquest punt anem en compte de no perdre-mos i cal tenir sentit d'orientació, comencem a pujar en diagonal i sempre pendents de veure i trobar la borda del Xic.








Un cop a la borda del Xic la meua opció va ser tirar recte travessant els prats fins la carena de la serra de Sis i seguir-la fins el tossal gros.




La borda del Xic per darrere.








Molt a prop de la borda del Xic, es veu una pista que si seguim i després d'agafar un trencall a la dreta arribarem a la carena, igual que pujant a lo bruto pels prats.









Llàstima que la guingueta estava tancada.



























Després per baixar ho farem per l'altre vessant de la serra direcció a l'ermita de la Mola, mos busquem una pista per 4×4 que ens hi durà.








Ermita de la Mola. 












Seguint la pista ens portarà fins la vila de Buira i d'allà seguir la carretera fins la Torre de Buira.








Un bon moment per visitar l'ermita de Sant Hilari de Buira.








Amb la faiada de Malpas o Montiberri darrere.








dilluns, 30 de juliol de 2018

[EDITORIAL] El negacionisme lingüístic modern o com no voler dir català - Per José Ramón Noguero

El negacionisme lingüístic modern o com no voler dir català


José Ramón Noguero (Tamarit de Llitera) - És el Fundador del Moviment Franjolí juntament amb l'Òscar Adamuz i actualment s'encarrega de l'Àrea Interna i Tècnic de les Xarxes Socials del Moviment. Actualment estudia Enginyeria Informàtica a l'Universitat de Lleida.

El no voler dir que a la Franja de Ponent es parla el català no és nou, ni utilitzar expressions com xapurriau, utilitzar localismes (com tamarità o fragatí) o el terme aragonès oriental i fins i tot aragonès, com si el que parlen a la Vall d'Ansó és el mateix que al Matarranya. Ja fa quaranta anys que ens barallem per dir-li el nom a la cosa que parlem, quan des de fa quasi un mil·lenni que mos entenem amb els de Lleida o València.

Darrerament, amb procés d'autodeterminació català, hi ha hagut un augment d'aquest espectre per reivindicar l'aragonesitat de les nostres terres, amb la creació de l'associació dels amics del chapurriau, la darrera transformació de la "FACAO" o el "NO HABLAMOS CATALÁN" al Matarranya o l'ambigüitat que últimament s'instal·la a les institucions lliteranes i ribagorçanes amb retolació gramatical més pròpies de l'aragonès que del català occidental o ribagorçà. Aquestes bajanades que busquen l'extinció dels nostres parlars i posteriorment la desaparició de la nostra llengua, utilitzant l'aragonès com a tapadera.

Tamé és interessant veure com defensa últimament el govern aragonès l'idioma aragonès com a únic i genuí del territori, com podem observar en la llei d'actualització dels drets històrics d'Aragó o els cartells oficials on només es retola en castellà i aragonès, es deixa en stand-by el català i ni es nomena durant el mandat de Lambán.

Tots aquests fets fan que el català a la Franja estigui igual que protegit que fa 40 anys, i mentre el govern aragonès, el regionalisme secessionista del PAR i la nova dreta espanyola fan i desfan com volen, la Generalitat de Catalunya fa cas omís a aquesta situació, i en aquesta situació ens trobem ara, mantenen la política del govern PP-PAR i les comarques i municipis franjolins segueixen fent la seua.

El fet de parlar català pareix que molesta i mentre uns neguen que es parla, altres li diuen una altra cosa i tamé que li diuen aragonès per a no sentir-se exclòs a la realitat aragonesa. La gran majoria que refusen el dir que la seua llengua és el català és pel últim motiu, com què són aragonesos es pensen que si diuen que la seua llengua és el català se sentiran menys aragonesos i així faran cas des de Saragossa, quan allà només existeixen ells i la seua mentalitat centralista pròpia del sistema jacobí.

Per això el que cal és tornar a reafirmar-nos com a catalanoparlants i defensar els nostres costums, no hem de caure en la trampa que com ara està de moda ser diferents a Catalunya, oblidar la nostra llengua. No podem renunciar a la llengua que parlem amb la nostra família, els nostres amics i coneguts, no el reculem a què parlem "com a podem" o el diguem "chapurriau" o fins i tot aragonés que ja es el màxim en les bajanades que diuen aquesta gent.

Hem de defensar el nostre dret a què la nostra llengua tingui la seua oficialitat i tot el que comporta, hem de fer-nos dignes de la nostra llengua, que és la mateixa a Catalunya, País Valencià, Andorra, Illes Balears, Catalunya del Nord i L'Alguer.

Naltres, com a Moviment Franjolí seguirem fent Franja i defensant el nom que es mereix la nostra llengua, el Català.

El Moviment Franjolí reivindica el patrimoni natural i lingüístic de la Franja





El Moviment Franjolí va organitzar el passat 7 de juliol una trobada per a realitzar una excursió a Sant Pere de Cornudella, indret de la Ribagorça on encara hi ha restes d'una església i de l'antic castell.
El col·lectiu reivindica que caminar per la Franja i conèixer el seu paisatge natural i el seu patrimoni és una manera de fer créixer l'autoestima i la cohesió del territori de la Franja de Ponent, sempre amb la llengua catalana com a vehicle de comunicació.

L'excursió va sortir del poble d'Areny de Noguera, i pretenia de posar en valor aquest patrimoni cultural que hi és seriosament amenaçat de desaparèixer si les administracions no hi posen remei. El lloc, a més, va ser un punt estratègic per a la defensa militar en temps comtals.





El recorregut de l'excursió, tot i la forta pujada i la calor present, passava per unes zones que mostrava l'extraordinària bellesa del paisatge ribagorçà, i les vistes des de dalt de Sant Pere de Cornudella son espectaculars.