diumenge, 24 de gener de 2016

"Moncada, tot un món i tota una obra"


"Moncada, tot un món i tota una obra" 

Joaquim Torrent

El proppassat 2015 s’han complert 10 anys (el 13 de juny) de la mort de l’escriptor mequinensà Jesús Moncada. És una ocasió per recordar-lo i per valorar la seua figura i la seua obra. Primer de tot cal dir que va ser un personatge polièdric i amb molts matisos, un Intel.lectual complet, en tot l’abast del mot, ja que no solament es va dedicar a la literatura –on excel.lí- sinó també a la pintura i a l’ensenyament, a banda d’haver mantingut un actitud cívica insubornable i compromesa amb la seua gent.

Amb el pas del temps apareix nítidament com “un dels grans” de la nostra literatura. Si no ens hagués deixat tan aviat qui sap quines obres hauria estat capaç de crear! Tot i així ens hem de treure el barret davant la seua producció literària i, no endebades, és l’ autor d’expressió catalana traduït a més idiomes. Ha estat una figura excepcional i paradigmàtica. El seu èxit desmunta aquelles postures supremacistes que neguen el pa i la sal a la nostra llengua, i fins i tot l a seua propia existencia -almenys en terres administrativament aragoneses-.

Moncada és l’exemple  clar de com amb una llengua secularment  humiliada i menystinguda es pot arribar a les més altes cotes literàries i aconseguir una projecció universal, i de com des d’un punt de partida local es pot tenir una visió global de la realitat, on tota la humanitat s’ hi pot sentir reflectida. El seu triomf és una bufetada a la cara a tots aquells que  a l’Aragó -i no únicament a l’Aragó- han fet tot el possible per erradicar el català, des de l’escola a la trona. Personatges com aquells mestres que posaven tot el seu afany a castigar els infants que parlaven la nostra llengua, que per a ells era un menyspreable “chapurreado” o “patués”; per exemple donant-los un “objecte de la vergonya”, que havien de passar a qui sentissen que no parlava castellà, fins que al final el darrer poseïdor era castigat -tal com està documentat que passava a Areny de Noguera e la dècada dels setanta-. Un afany que s’ha mantingut fins als nostres dies; només cal recordar l’anècdota reportada per l’activista franjolí Guillem Chacón, qui explicava el menyspreu amb què -a la mateixa Mequinensa-  la mestra va tractar la seua filla en veure que duia llibres en català a la motxilla. Per no parlar de la negativa, a l’ambulatori de Fraga, d’atendre el fill del psicòleg Quim Gibert perquè el seu pare s’expressava en català…

El mateix Moncada deia: “ignorava que allò que jo parlava fos una llengua que es pogués utilizar a l’hora d’ escriure.” “I d’això el franquisme ja es preocupava que no ho arrbèssim a saber.” I Carles-Jordi Guardiola, editor de Moncada i company seu de militància al PSAN, va destacar en un homenatge a l ‘escriptor el paper que havia tingut en el procés de normalització del català a la Franja, on, segons ell, “abans de Moncada ningú considerava un mèrit escriure en català”. De fet, va ser capaç de capgirar la situació i, a través de la  llengua, de donar a conèixer Mequinensa al món sencer.  Com diu Rosa Regàs, escriptora i admiradora: “El català de Moncada és un català autèntic; no segueix normes. A ell no li ha fet cap falta la normalització (…), perquè parla des de la profunditat i autenticitat de la llengua i això és d'una intel·ligència literària impressionant”


Sovint els crítics han emfatitzat la influència de Faulkner i García Márquez exercida sobre Moncada, així com la seua adscripció  al realisme màgic. Ell, però, en algunes declaracions se’n desmarcava.  En tot cas caldria matisar-ho, tot plegat. En el sentit que entre els narradors hi poden haver molts paral.lelismes en els seus itineraris i poden compartir, de manera no deliberada, moltes experiències vitals; a banda que en la literatura hi ha molts vasos comunicants i moltes interrelacions indirectes i insospitades. Així, no ens hauria d’estranyar que a Moncada se li hagen atrbuït influències dels més variats escriptors, entre els quals, a més dels més repetits i coneguts, Perucho, Porcel, Clarín -pel paral.lelisme entre Torrelloba i Vetusta-, i fins i tot Poe o Kafka…. Certament, Faulkner i García Márquez, com Moncada, són creadors de mons propis, de geografies mítiques, encara que a diferència d’ell, que parteix d’un lloc en un espai i un temps molt concrets -Mequinensa-, els seus universos personals responen a una denominació inventada, tot i que  no deixen de reflectir la realitat, ja que incorporen molts elements autobiogràfics. També és innegable l’existencia de l’element “màgic” en l’obra moncadiana, d’aquí que tampoc resulte tan desencertat adscriure’l en certa manera, i admetent la seua singularitat,  dins el moviment del realisme màgic. I més si tenim en compte la influencia exercida, especialmente als inicis -sobretot en els llibres de narracions “Històries de la mà esquerra i altres contes” i “El café de la granota-, per Pere Calders, retornat de Mèxic, poseïdor d’una gran imaginació, fantasiosa i irónica, i lector i admirador de Massimo Bontempelli, introductor del realisme màgic a Itàlia, el qual és considerat un dels primers autors d’aquest moviment literari.
No hauríem de perdre de vista, però, aquestes clarificadores declaracions de l’ autor:

"Bé, jo em sento molt més a prop de gent europea que ha tirat pel mateix camí com pot ser Villalonga amb “Bearn” o Tommasi di Lampedusa amb “El Guepard”. Malgrat el que s’ha dit, a mi la literatura hispanoamericana no m’ha atret d’una manera especial, tret d’un autor que sí que m’ha interessat fortament: Alejo Carpentier. Sobretot a “El siglo de las luces”. De la mateixa manera podem parlar de la Ferrara de Giorgio Bassani, la seva ciutat i entorn de la qual basteix tot el seu món literari.“

P. Romera i E. Rosales, «Conversa amb Jesús Moncada». Tresmall.

Com veiem Moncada admet un influx directe del cubà Alejo Carpentier -qui, evidentment no és aliè a Faulkner ni a altres escriptors llatinoamericans-, amb qui té uns evidents paral.lelismes. I si bé aquest no crea un món propi en sentit estricte sí que incorpora molts dels elements de la seua infantesa en el món rural, amb una gran influencia de l‘element afrocubà i de la tradició oral. Així mateix fou influït pel surrealisme i té un gran sentit de l’evolució histórica, tot posant al descobert la violencia del Poder, cosa que no li impedeix, però, recórrer a la imaginació, la fantasia i la sorpresa; per a ell allò "real meravellós"  -concepte molt semblant al de “realisme màgic”, sinó el mateix- constitueix una perspectiva més de la història, és a dir,  no és necessàriament una ficció.

Pel que fa a Villalonga i Lampedusa són cronistes elegiacs d’un món, millor dit, d’una època, que s’apaga  i dona naixença a un nou ordre, que tot ho trastoca i envaeix, carregat de violència i vulgaritat. Són notaris d’un gran trasbals i de  la desaparició de tot un món, com el mateix Moncada en certificar la mort de Mequinensa sota les aigües. Per això no és d' estranyar l' admiració moncadiana per aquests dos autors. Com tampoc la que mostra per Bassani, qui des de la seua ciutat de província basteix tot un món i ens fa la crónica d’un temps determinat a través de les vivències d’uns personatges amb una gran subtilesa psicológica.

Com hem apuntat, a Moncada li desagradava que només es tingués en compte l’element “màgic” de la seua producció literaria, i ell mateix no s’està de recalcar com “Camí de Sirga” és una obra on es reflecteixen fets molt concrets i inserida en la realitat… I no li manca raó, ja que tot i el component fantasiós, ell té molt en compte les coordenades temps i espai i els aspectes reals i quotidians, això sí, puntejats per una imaginació prodigiosa que clava les seues arrels en l’imaginari col.lectiu i la memoria oral -mitjançant l’evocació dels desapareguts cafés mequinensans i  la botiga paterna-, en una atmòsfera poètica, suggerent, sorpresiva i un pèl onírica; sempre amb el marc mític de la seva Mequinensa natal -menys a “La galería de les estàtues” i a “Dante S.A”,novel.la postuma i inacabada, obres on “lo poble” és substituït per Saragossa i Barcelona, respectivament-. Mequinensa, vila singular, amb tot un món de minaires, llaguters, agricultors i petits comerciants, avui irremissiblememt desaparegut sota les aigües de l’embassament, símbol implacable del “progrés”, una força irrefrenable i violenta que tot ho transforma i afecta per igual totes les classes  socials. Unes classes socials minuciosament i implacablememt disseccionades a través d’uns personatges plens de vida i d’humanitat, sacsejats per la luxúria, les relacions de poder i l’omnipresent i quotidiana presencia de la mort, els quals conformen una acció coral descrita sota la visió sarcástica i humorística de Moncada, que s’acarnissa especialment amb les anomenades classes dirigents, aliades amb les “forces vives”, tot mostrant-nos, a través del prisma de la sátira i j’humor més descarnats les seves repressions, fariseisme i desoladora mesquinesa i brutalitat, amagades rere la careta d’una falsa respectabilitat

 Per a finalitzar ens  ocupem de l’obra plàstica de Moncada, la qual si bé no arriba al nivel d’ excel.lència de la seua producció literària no per això deixa de tindre interès i qualitat, a banda que també ens serveix per a poder interpretar millor  l’home i el seu llegat.

Els seus quadres i dibuixos denoten una variada influència de les diverses avantguardes, però especialmente del surrealisme i, com no podia ser menys, de l ‘anomenat realisme màgic pictòric, del qual el màxim representant fou Magritte. Ambdós moviments fonamentats en la fantasia, el món oníric i la paradoxa, tot i que el segon incorporava més elements realistes, que contrastaven amb detalls “màgics”. Es evident, doncs , un gran paral.leisme amb l’obra literaria de Moncada, qui tampoc fou aliè al cubisme   ni al corrent repesentat pel grup Dau al Set, inspirat en el surrealisme i en el magicisme plàstic, que acabà desembocant en l’informalisme, llevat la figura aïllada de Joan Ponç, que es mantingué bastant fidel al surrealisme inicial i que influencià clarament Moncada, com es fa evident sobretot en les seues figures compostes d’elements orgànics i geomètrics.

Igualment, els paisatges i els horitzons mequinensans, així com els seus tipus humans són elememts força constants en Moncada, juntament amb imatges punyents i satíriques d’eclesiàstics, inspirades nítidament en Francis Bacon, pintor de cossos torturats i descompostos,  que arriba a captar l’essència més íntima i tràgica de l’ ésser humà.

Com ja s’ha apuntat, l’obra plàstica de Moncada completa admirablement la seua obra literària, la qual ens la fa més comprensiva, tot conformant alhora un conjunt inseparable, un conjunt sempre fidel a les arrels mequinensanes, al capdavall a una  terra i a uns homes determinats, en una visió, però, de trascendència i abast universal.

 

Joaquim Torrent (membre del Moviment Franjolí per la Llengua)

1 comentari:

  1. No coneixia el vessant pictòric de Moncada, m'ha sorprès agradablement.

    Per mi, llegir "Camí de Sirga" va ser una experiència colpidora, alhora que divertida. Llegint-lo tenies la certesa absoluta que era l'obra d'un escriptor excepcional. Posteriorment, vaig anar llegint les altres obres.

    Per això no em va estranyar que s'hagués començat un projecte seriós per a fer de Moncada el primer Nobel català. Ho tenia tot: la qualitat exquisida de la seva obra, la facilitat d'arribar al gran públic pel seu llenguatge planer alhora que impecable, i una cosa molt important: hi havia traducció al suec de les seves obres.

    Dissortadament per tothom, la mort prematura de Moncada va fer inviable aquest projecte.Però la seva obra romandrà sempre amb nosaltres.

    Joan Maria Camprodon i Calveras
    Castelló de la Plana

    ResponElimina