dissabte, 2 de gener de 2016

Sobre l'aliança natural de catalanisme i aragonesisme ["Per la concòrdia", Joaquim Torrent]


Font orginal: http://blocs.mesvilaweb.cat/Medard/?p=268298

Font: lafranja.net
Per la concòrdia


Algun cop des d’àmbits aragonesos, d’una manera bastant desencertada i errònia, s’ha arribat a comparar l’espanyolisme amb el «pancatalanisme», com fossin dos tendències imperialistes equiparables. Penso que caldria clarificar un poquet les coses: en principi el catalanisme és el moviment –en els seus orígens merament culturalista– que vol el màxim de sobirania per a tots els territoris de parla catalana, mentre que el pancatalanisme, en la interpretació semàntica més estricta del terme, com indica el prefixe «pan», intentaria aconseguir la unió política dels territoris catalanoparlants. Com es pot observar, la distinció entre catalanisme i pancatalanisme és molt subtil, i amb força freqüència quan es parla de «pancatalanisme» en realitat s’està al•ludint al catalanisme. Sembla bastant evident que les possibles propostes pancatalanistes aplicables a la Franja no tenen, a hores d’ara, gaire sentit, ja que implicarien la unió política dels territoris de parla catalana, i això actualment és una possibilitat molt remota, tant entre autonomies com, i encara més, entre aquestes i territoris pertanyents a d’altres autonomies o realitats estatals.

Per tant, i tornant al principi, penso que seria molt més útil i prudent fixar, per part dels qui treballen per una realitat nacional catalana, uns objectius simplement catalanistes, en el sentit d’aconseguir el màxim de sobirania per als diversos territoris de parla catalana –sempre i quan els seus habitants, fent servir el dret a l’autodeterminació, també ho demanen– i no pronunciar-se sobre una hipotètica articulació política entre els esmentats territoris. Això darrer, sense rebutjar-ho explí- citament, caldria deixar-ho com una qüestió a resoldre en el futur, ja que realment ara no toca plantejar-ho i insistint-hi únicament s’aconsegueix generar tones i més tones de paperassa, crispació i xerrameca inútil i estèril. I, d’altra banda, també des de l’aragonesisme caldria canviar d’actitud. En realitat el catalanisme hauria de ser l’aliat natural de l’aragonesisme, ja que tots dos moviments s’enfronten a un adversari real comú, i si gratem un poc veurem que són moltes més les coses que ens uneixen –especialment en aquest nou ordre global– que no pas les que ens separen.

Joaquim Torrent (Temps de Franja, 75)

3 comentaris:

  1. Començant per que ambdues nostres ñlengües naturals i exclusives, el català i l'aragonès com a pertanyents a un mateix ambit lingüistic i cultural (l'occibèric) haurien de fer servir una aliança de retroalimentació politica i cultural que plenaria de llegitimitat sociocultural a la primera, i imprimiria d'una vitalitat fonamental a la segona. Tot açó si considerem que le llengua ha de romandre com una eina de transmissió cultural bàsica que agermane el desenvolupament dels moviments de germandat que han de recorre de dalt a baix els antics territoris de la Corona d'Aragó, així com, acabar amb les ja massa velles tensions territorials existents entre Catalunya i la resta de països del vell Aragó (a saber el mateix Aragó i València).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari Juan. Certament, aquesta comunitat d'interessos entre Aragó i els països de llengua catalana fora interessant. Pensem que l'estat espanyol ha alimentat moltes voltes aquestes tensions, per evitar la vertebració d'un territori amb forts lligams històrics.

      Elimina
  2. La reflexió em sembla molt coherent i un bont punt de partida per després anar pencant.

    Amunt! ¡Entalto!

    ResponElimina