dimarts, 6 de setembre de 2016

"Crida renovada per la concòrdia a la Franja", per Joaquim Torrent


Crida renovada per la concòrdia a la Franja

   
En un anterior escrit ja vaig advocar per una política de col.laboració i de no hostilitats entre catalanisme i aragonesisme. Es obvi que la qüestió “de la Franja”, però, és una font de susceptibilitats i polèmiques –de la mateixa manera, tot i que d’una manera molt menor, la Val d’Aran (i les Fenolledes) en relació a l’ occitanisme-. Deixant de banda aquells que se situen en l’ òrbita de la ultradreta espanyolista i fan gal.la d’un anticatalanisme visceral, crec que caldria cercar uns punts bàsics de consens per a establir una política de col.laboració i de no agressió, especialment dins tot el moviment franjolí -genèric- i entre aquells que d’una manera o altra es poden considerar “defensors de la Franja”.

Si fèssem una anàlisi sociopolítica de les diferents posicions en relació a l’ “statu quo” futur de la Franja veuríem que la posició majoritària és la que advoca per una permanència dins Aragó amb un respecte per a la llengua i particularitats pròpies -com el que disfruten els cantons suïssos, per a entendre’ns-, i sense discutir-ne l’adscripció nacional aragonesa d’aquestes comarques; tot i això, també hi ha, i caldria admetreu-ho, especialment pels defensor del corrent anterior, una altra posició, minoritària però ben legítima que advoca pel reconeixement de les comarques de la Franja com a part de la realitat nacional conformada pels Països Catalans, amb totes les conseqüències que se’n deriven. Malauradament hi ha qui veu amb mals ulls els integrants d’aquest corrent i arriba a considerar-los fins i tot com una mena de “traïdors”. Evidentment, és una posició incorrecta, sectària i coincident amb la ultradreta, a més d’ esbiaixada i totalment injusta i antidemocràtica. 

Segurament si hi hagués una plena interacceptació normalitzada i democràtica entre els dos corrents  hi sortiria tothom guanyant. Seria el triomf de la raó i la tolerància, sense més regles que la democràcia -allò “que guanye el millor”-. A banda que, vist des de fora i desapassionadament, fora del nombre dels partidaris d’ una o altra opció,  hi ha raons objectives  per posar-les, com a mínim, en l’àmbit  teòric, en pla d’igualtat. Sense anar més lluny, tan utòpic com la mateixa independència, si de cas, seria esperar que des de l’Estat espanyol o des d’Aragó –millor dit, des de Saragossa- el català, sense  l’empar d’un Estat privatiu, puga arribar a estar en plena igualtat amb altres llengües i fruir de plena oficialitat en el seu sòl propi -com passa als cantons suïssos.

En fi, com veiem -no cal continuar...- no és qüestió que hi haja unes opcions millors que unes altres, no; és qüestió,simplement d’acceptació democràtica i de col.laboració en punts comuns, que també hi són..... Un altre fet serien les susceptibilitats personals....Aquí, però, entraríem en el terreny de la psicologia, i això ja se’ns escapa, tot i que estaria bé una mica d’ humilitat per part de tothom...

Per a finalitzar, i tal com ja vaig dir:en el seu dia: “En realitat el catalanisme hauria de ser l’aliat natural de l’aragonesisme, ja que tots dos moviments s’enfronten a un adversari real comú, i si gratem un poc veurem que són moltes més les coses que ens uneixen –especialment en aquest nou ordre global– que no pas les que ens separen.”


Joaquim Torrent (Moviment Franjolí per la Llengua)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada