dijous, 15 de setembre de 2016

"La ciutat perduda", per Joaquim Gibert

Joaquim Gibert a Grècia
La ciutat perduda

Entre l’Egeu i els Dardanels, nord-oest de Turquia, primavera de 1873. Els arqueòlegs Heinrich Schliemann i Sophia Engastromenos, un alemany ric i una muller jove, cerquen en el turó de Hissarlik, que han adquirit en propietat, els escenaris de la guerra de Troia. La sort no els acompanya. Sigui com sigui, l’indret geogràfic coincideix al detall amb les descripcions que fa Homer a La Ilíada. A fi i efecte de localitzar la Troia homèrica, des de fa tres anys ambdós hel·lenistes tenen al seu càrrec 150 obrers, amb el suport d’un circuït de vagons i de diverses instal·lacions que requereixen les excavacions. A ran de la manca de resultats, un Schliemann desanimat ha decidit clausurar el jaciment a partir de la segona quinzena de juny.

El 15-6-1873, amb les primeres clarors, la parella d’arqueòlegs fa un tomb de comiat pel recinte, quan, tot d’una, detecten una brillantor. S’hi atansen. Hi ha colgat un objecte daurat. El desenterren. És un plat d’or. Aquell dia donen festa als treballadors. I marit i muller continuen excavant pel seu compte. Hi troben espases; joies; escuts; atuells; barres; puntes de llança... i altres estris, tant d’or com d’ivori, que seran coneguts com el tresor de Príam. Príam fou rei de Troia mentre la ciutat estava assetjada pels aqueus.   
Les valuoses troballes identificades en el passeig matinal i rescatades personalment per Schliemann i Engastromenos és un episodi inventat pel potentat alemany. La descoberta del tresor es va realitzar, en el curs de diferents setmanes. I en topants ben diversos conforme avançaven les excavacions. Schliemann posava més pa que formatge quan parlava de les seves gestes.

En el moment de comprar Hissarlik i d’informar al govern de Turquia del projecte arqueològic, les autoritats d’Ankara van comunicar a Schliemann que la meitat de les troballes que pugués trobar passarien a formar part del patrimoni turc. L’arqueòleg alemany però incomplirà aquesta condició. I traslladarà d’estranquis, cap a Grècia, el tresor de Príam. Turquia el denunciarà a la justícia grega i no li permetrà trepitjar territori turc. Mentrestant, Schliemann s’establirà a Micenes, en el Peloponès, seguint el rastre d’Agamèmnon i la seva dinastia. I aconseguirà descobrir la tomba del rei d’Argos. En paral·lel, el jutge grec que portarà el cas fallarà a favor de la petició turca. Aleshores, Schliemann se’l tornarà a endur, també il·legalment, a Berlin i el cedirà a perpetuïtat a l’estat alemany. El tresor quedarà depositat en el Museu de Prehistòria i Protohistòria de Berlin durant 70 anys, fins que a causa dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial serà amagat. Així i tot, l’exèrcit roig el localitzarà i l’enviarà cap a Moscou. Una vegada acabada la guerra, el tresor serà reclamat tant pels turcs com pels grecs i els alemanys. Els comunistes al·legaran que el tresor s’extraviarà a causa del trasllat. A les darreries del segle XX però, apareixeran unes imatges de la mudança, en les quals hi surtia una jove arqueòloga soviètica que, amb el pas dels anys, esdevé la directora del Museu Pushkin de Moscou. L’esmentada hel·lenista moscovita negarà saber res. Inesperadament, el 1993, declararà a la premsa que el tresor de Príam s’exposarà al Pushkin. I, alhora, reconeixerà que ha estat ocultat, durant 50 anys, en els soterranis del museu que dirigeix. El 1998 el govern de Moscou promulgarà una llei, en la qual explicitarà que totes les obres d’art sostretes per les tropes russes de l’Alemanya nazi són legalment de Rússia, com a compensació per les malvestats del Tercer Reich a la URSS. A hores d’ara és possible contemplar el tresor en el Pushkin.

La sobtada mort de Schliemann, el 1890, fruit d’una infecció d’oïda, contreta en els jaciments, engegarà a rodar el seu desembarcament a Creta. L’hel·lenista alemany s’havia proposat la recerca del laberint del Minotaure, el palau del rei Minos i altres punts emblemàtics de la civilització minoica.

Els relats homèrics van ser considerats fins a les acaballes del XIX una fantasia literària. No obstant això, Schliemann va pressentir que els paratges evocats a La Ilíada i a L’Odissea existien. Les escriptures antigues van esdevenir, de resultes de les sorprenents troballes, una font per a l’estudi de l’arqueologia, branca del saber que el magnat alemany va popularitzar. El descobridor de la ciutat perduda de Troia és considerat l’iniciador de l’arqueologia moderna. Amb la seva aportació, la antigor va experimentar un abans i un després.

Quim Gibert, psicòleg i activista

Nota:
L'activista de Fraga Joaquim Gibert ha fet aquest estiu una interessant estada a Grècia, on ha visitat un centre de refugiats sirians i ha reflexionat sobre les seves vivències i la cultura hel·lènica. Els seus dos anteriors articles han estat publicats al portal d'Acció Cultural dels Països Catalans i a "La Manyana".


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada