dimecres, 26 d’octubre de 2016

"A la Franja es veu la llengua com a matèria de conflicte" [entrevista Natxo Sorolla_eldiario.es]






ENTREVISTA: Natxo Sorolla
El sociòleg Natxo Sorolla és autor d'una tesi sobre la situació del català a les comarques orientals d' Osca.
“Una quarta part dels alumnes catalanoparlants recorren al castellà per a comunicar-se entre ells; podria ser la fase prèvia a la decisió de desar de transmetre la llengua als seus fills”
“Es pot aconseguir que català i aragonès siguin llengües oficials d'Aragó, per si després no es prenen mesures per desenvolupar-ho, es quedarà en el terreny del simbòlic”
“Veure que metges i professors empren el castellà pot induir a pensar els pares que és aquesta, la llengua que donarà més oportunitats als seus fills”





22/10/2016 – Natxo Sorolla, autor del estudio sobre la situación del catalán en La Franja.






Natxo Sorolla, autor de l'estudi sobre la situació del català a La Franja.

El sociòleg Natxo Sorolla (Pena-roja de Tastavins, Matarranya, 1980) va presentar recentment a les jornades Cinga Fòrum, organitzades per l'Institut d’Estudis del Baix Cinca, les conclusions de la seva tesi doctoral sobre la situació sociolingüística a les comarques del Baix Cinca i La Llitera, on  molts pobles han estat històricament catalanoparlants. Segons es desprèn del seu estudi, l'ús del català está en retrocés entre els joves de la zona oriental d'Osca, el que seria el pas previ a allò que es coneix com a substitució lingüística.
El pròxim 28 d'octubre Sorolla tornarà a tractar el tema a la Facultat de Filosofia i Lletres de Saragossa, dins de les jornades ‘El repte d'investigar sobre La Franja d'Aragó’, organitzades per l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i l'Área de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa.
¿Qué és la substitució lingüística?
Dins la sociolingüística, s'entén com el moment en què un grup social determinat canvia la llengua que venia emprant fins llavors i decideix substituir-la per una altra. El punt crític d'aquest procés, allò que determina que  l'ús d'una lengua és en perill, és quan els progenitors decideixen no transmetre la seva llengua als fills, sinó una altra que consideren més prestigiosa o útil. Abans d'arribar a aquest extrem hi ha fases prèvies.
¿I a quina fase es troben les comarques del Baix Cinca i La Llitera?
La realitat és que jo no estava estudiant la substitució lingüística a La Franja; amb la meva tesi cercava d'analitzar la situació sociolingüística dins un territori que ha estat històricament catalonoparlant. Però el que em vaig trobar varen ser dades que, si no alarmants, apunten el què alguns ja intuïen: que les generacions joves estan deixant d'usar la seva llengua en les relacions socials. Sóc d'una comarca més al sud, el Matarranya, i no esperaba que la situació sigués tan diferent al nord. Segons hems pogut comprovar, una quarta part dels alumnes catalanoparlants, aquells que usen el català com a llengua habitual amb els dos progenitors, recorren al castellà per a comunicar-se entre ells. Això ens indica, a manca de consolidar l'estudi, que podria ser la fase prèvia a la decisió de, en el futur, i si romanen al territori (perquè el despoblament és un altre problema d'aquestes zones), deixar de transmetre el català als fills.
Segons reculls a la tesi, els anys 90, i també entrats  als 2000, la situació era ben distinta. ¿Què ha passat per produir-se aquest canvi?
Haurem de preguntar què és allò què no havia ocorregut fins llavors. La Franja era un territori rural que històricament enviaba emigració a d'altres zones, però amb el canvi de segle s'involucra en el procés de migracions internacionals que ja no sols es dóna a grans capitals, sinó que arriba als pobles, el que altera la seva composició demogràfica. Un altre factor és la minorització de la llengua: en les generacions més grans la major part dels seus membres són catalanoparlants, és la llengua de socialització habitual, però entre els joves tenim més varietat, amb gent de fora, autòctons castellanoparlants, o fills de parelles mixtes que funcionen a la pràctica com a castellanoparlants. Suposem, perquè s'ha d'aprofundir en l'anàlisi, que aquestes progressives variacions en la societat es tradueixen en canvis lingüístics molt ràpids, que poden conduir a que el castellà esdevingui en allò que a sociolingüística es diu llengua no marcada, això és, aquella que pel seu ús no et defineix com a membre d'un grup determinat.
¿El català a La Franja està perdent prestigi social?
No podem dir que hàgim arribat a aquest punt, perquè no hem detectat que els pares deixen de transmetre el català com a llengua, estaríem encara en la fase prèvia. La qüestió del prestigi de la llengua té relació amb el procés de modernització global (augment de les migracions, l'increment de població urbana, possibilitat de canvi de classe social…), que té conseqüències sociolingüístiques clares: les llengües minoritàries perden la seva capacitat de cohesió social, mentre que les llengües més usades es fan més grans. Les qüestions de classe social han estat importants en d'altres processos de substitució, como s'ha vist a Alacant o València. A La Franja no hem treballat aquest aspecte i tinc els meus dubtes que sigui un factor influent, però sí pot tenir un cert efecte que al sistema educatiu i sanitari es funcioni de forma monolingüe. Veure com metges i professors empren el castellà pot induir a pensar els pares que és la llengua que donarà més oportunitats als seus fills.
¿Quines mesures ajudarien a preservar la llengua patrimonial?
La principal és que la llengua pròpia estigués al sistema educatiu, i no només com a asignatura optativa, perquè, tot i que ho facilita, no és suficient per possibilitar l'alfabetització dels alumnes. S'ha d'incorporar la llengua pròpia com a vehicular, que no sols s'aprengui a escriure-la, sinó que també serveixi per ensenyar d'altres assignatures com  Ciències Socials o Naturals. Igual que tots els alumnes aprenen castellà, han d'aprendre català (i anglès, clar), per a que posteriorment puguin decidir lliurement quina llengua utilitzaran a la seva vida diària. No és cap solució màgica, però crec que l'Administració ha de transmetre als pares l'interès per mantenir la llengua del territori.
¿Mesures com la cartelleria i la senyalització bilingüe tenen un efecte real en el manteniment de la llengua pròpia?
Tenen la seva importància, sí, però no deixen de ser simbòliques. Les polítiques han d'anar molt més allà, ha de cercar un efecte a llarg termini. A les discusions es posa l'accent en la cooficialitat de l'aragonès i el català a Aragó, però la realitat política és que no hi ha majoria suficient per introduir aquesta qüestió, en la mesura en què fora necessari, a l'Estatut. Es pot aconseguir que siguin llengües oficials d'Aragó, però si després no hi ha mesures que ho desenvolupin amb reglaments i lleis, serà important, però es quedarà en el terreny d'allò simbòlic. Pot donar-se una situació similar al gaèlic d'Irlanda, on és la llengua oficial pero hi ha enormes dificultats perquè es mantingui. És preferible el que ocorria a La Franja, on estava estès l'ús popular del català a nivell informal, a una situació d'oficialitat en la que no existeixen parlants.
La política lingüística sempre genera grans controvèrsies…
L'any 2001 començaren les guerres per la llengua a Aragó. Fou llavors quan el PAR es distancià de la seva política tradicional de defensa de l'aragonès i el català, amb aquestes denominacions, per decidir que l'anticatalanisme i no reconèixer la llengua del seu propi territori el podia donar rèdits entre cert electorat, com de fet ocorre. Aquest viratge es tradueix en una guerra simbòlica, on es fa una Llei de Llengües, dos anys després entra un altre govern i fa una nova llei on apareix allò del LAPAO, en poc temps tornen a canviar els continguts de la llei… Tot això afecta els parlants, perquè al final entenen que la llengua és un problema, la veuen com a matèria de conflicte, i això no és positiu.
¿Quin és el camí a seguir?
S'ha de tornar al consens en política lingüística. En aquest sentit, és important el paper del PAR. Quan va governar amb el PP els anys 90, el PAR fins i tot va votar diferent que el seu soci  lleis com la de Patrimoni Cultural i defensà que l'aragonès i el català eren llengües pròpies d'Aragó i que havien de ser cooficials. El seu gir comença quan governa amb el PSOE i recorre a aquest tema per marcar distàncies.
¿Com valores les decisions de l'actual Executiu aragonès de PSOE-CHA?
Després del LAPAO, que suposava negar la pròpia existència d'una llengua sobre la qual acadèmicament no hi ha cap dubte, qualsevol pas que es donés havia de ser positiu. Insisteixo que s'ha de treballar per aconseguir que n'hi hagi continuïtat en les polítiques, que no canviïn cada cop que entra un nou executiu. Tenim l'exemple de les classes optatives de català a La Franja, que s'implantaren el 1984 amb el socialista José Bada com a conseller de Cultura. Aquestes classes s'han mantingut, fins i tot s'han ampliat, amb els governs posteriors amb independència del color i inclús de la llei del LAPAO. S'ha de separar la política lingüística d'altres conflictes, que poden donar molts rèdits en el debat a nivell estatal, però que acaben afectant la gent que viu a la frontera i esdevé un problema per al seu dia a dia.

*Traducció: Moviment Franjolí per la Llengua

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada