dilluns, 21 de novembre de 2016

"Una rondalla sobre salabror del mar", per Joaquim Gibert




Una rondalla sobre salabror del mar

Una família noruega de pescaires passava més fam que un mestre d’escola. Els pares havien tingut 5 fills, que amb prou feines podien sostenir. La cosa es complicava més quan s’acostava Nadal i, per manca d’una llar en condicions, el fred se’ls entaforava en el moll de l’ós. A ran de les enormes dificultats familiars, el pare de família va anar a veure el seu cosí, un capità de vaixell que havia fet diners a cabassades, però garrepa i malparit, a fi i efecte que els pugués ajudar en alguna cosa. 

El cosí li encolomà, sense gaires miraments, una peülla de vaca mentre li etzibava: «I ves-te’n al diable!». El pescaire pobre, que era més bo que el pa de pessic, s’ho va prendre al peu de la lletra i, tal dit tal fet, va proposar-se de trobar en Banyetes. Entre el veïnat va preguntar si algú sabia on parava el dimoni. Un dels veïns el va adreçar cap a un bosc. Un pic s’hi va endinsar, ho va tornar a demanar a uns llenyataires, que esmolaven destrals. Aquests li van dir que justament ells eren treballadors de can Banyetes. I no van tenir cap inconvenient per assenyalar-li el camí que duia fins el casalot on residia el diable. Tanmateix, li van fer saber que mai ningú havia tornat d’una visita a cal Dimoni. Abans però, un dels llenyataires li va lliurar una vara. I li va dir que, en el moment que el diable el volgués saludar amb una encaixada de mans, li oferís la vara en lloc de la mà. Atès que la mà del protagonista corria el risc de quedar socarrimada. I que aquell primer canvi d’impressions amb en Banyetes, el rematés amb un present. El pare de família va pensar que l’obsequi podia ser la peülla de vaca. El llenyataire, que no deixava de donar-li consells, va afegir que aleshores segurament el diable li permetria algun desig. I que, quan això passés, demanés una mola de molí fariner, que és màgica. I que el dimoni sol desar a la cambra dels mals endreços.

El nostre home va seguir fil per randa les recomanacions del bon llenyataire. I certament, en Banyetes va aparèixer en un tres i no-res. Una volta un davant de l’altre, el dimoni va engaltar-li: «Qui ets?». «Un humil pescaire», li va respondre el pare dels vailets. En l’instant que el diable li va allargar la mà per saludar-lo, el pare no va dubtar a donar-li la vara protectora per evitar el contacte. I, a continuació, com a regal, la peülla, que en Banyetes no va tardar a fer-ne serradures, amb unes dents que semblaven més aviat ullals. «A mi mai ningú em fa cap present», li va deixar anar el dimoni. I, seguidament, de tan agraït, li va demanar: «Què vols? Et concediré quelcom a canvi... ». De seguida, el pescaire pobre li va dir: «vull la mola de molí si és possible». El diable va acceptar i li va aclarir que de la mola podien sortir tota mena de coses beneficioses, segons la petició encomanada. També li va dir que per tal que rodés i produís l’encàrrec sol·licitat, calia dir, en un to màgic: «mola, mol». Així com per parar-la, «aturat, en tinc prou». El diable va afegir que dir «frena, stop, alto... » no només no serviria res sinó que la mola augmentaria la seva producció.

Va tornar a casa més content que un gínjol, amb la mola carregada a l’esquena. I la va començar a fer treballar. D’allà van sortir pollastres, fruita i tota mena de queviures. La mola va anar a tot drap durant unes hores. L’endemà va passar el cosí per la casa de la família. I va quedar amb un pam de nas en contemplar l’abundància d’aliments que omplien la cuina i el rebost. Se li va ocórrer preguntar: «Que us heu menjat la peülla?» El pare de família li va contestar que, seguint els seus consells, va anar a veure el diable. I que aquest, li va concedir una mola de molí que produeix manduca i altres béns fins a l’infinit. A l’adonar-se que allò era una bicoca, el cosí li va demanar en préstec la mola. El pare no hi va tenir cap inconvenient. A més, li va comunicar que per fer-la anar era necessari pronunciar els mots màgics: «mola, mol». El cosí va tocar el dos cuita corrents traginant la mola fins el vaixell, que tenia atracat en un fiord. I de bon matí va posar rumb cap a alta mar amb la seva tripulació. Aquell matí van pescar moltíssim i per tal que el peix no es fes malbé, va demanar a la mola que fabriqués sal. «Mola, mol», va dir el cosí. I la mola de molí va començar a treure sal, que els homes del capità anaven fent servir per salar el peix que capturaven. Però la mola no s’aturava i el vaixell va començar a quedar farcit de sal per totes bandes. El cosí ambiciós desconeixia la manera que deixés de fer sal la mola. De tanta sal que anava sortint de la mola, el vaixell va acabar enfonsat enmig de les aigües i el cosí, junt amb els pescaires a les seves ordres, ofegats. Els més vells, a Escandinàvia, asseguren que la mola de molí fariner, des del fons marí, continua produint sal. I és que encara ningú l'ha aturat, fet que explica perquè l’aigua de mar és salada.

Andreu Sotorra, escriptor, ens confirma que es tracta d’un relat de l’imaginari nòrdic, que deriva d’un poema de trobadors. El folklorista Joan Amades, l’any 1953, el va difondre amb la publicació del recull “Les 100 millors rondalles populars”. El conte original ha esdevingut, en la versió modificada en català, “El molinet de sal” o “El molinet màgic”.

Diuen que qui tot ho vol, tot ho perd!

Quim Gibert, psicòleg i coautor de l’assaig Removent consciències

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada