dimecres, 21 de desembre de 2016

“Una bressola per a la Franja”, per Òscar Adamuz




Òscar Adamuz Moviment Franjolí per la Llengua
En aquet 2016 que ja agonitza celebrem que fa 40 anys que obrí la primera escola de la Bressola a la Catalunya Nord, la de Sant Galdric, amb només 7 alumnes. L’efemèride no és menor, ja que fou l’embrió d’una xarxa d’escoles associatives que tenen el català com a llengua vehicular de l’ensenyament en un Estat com el francès, on hi ha una diferència de consideració sideral entre la llengua nacional, el francès (portadora dels valors de la república i exportada a mig món) i la resta de “llengües regionals” (basc, cors, occità, català, bretó, etc.). La “grandeur” contra el “patois”.
Però vet aquí que, enmig d’aquest oceà francòfon hostil, surà un projecte que atorgava a la llengua catalana el rang de llengua educativa. Quaranta anys després aquest projecte està consolidat i actualment són set els centres educatius de la Bressola i més de 900 els alumnes que reben l’escolarització en la llengua pròpia de la Catalunya Nord. L’esforç i la tenacitat dels activistes del nord i del sud de les Alberes arrencaren el compromís de suport (i les anhelades subvencions) de moltes institucions, novament, nord i sud enllà. Aconseguiren també el petit miracle que l’Estat francès reconegués el català com a llengua vehicular de l’ensenyament i sufragui el sou dels mestres passats cinc anys de l’obertura d’una Bressola.
Aquesta xarxa creix moderadament per manca de recursos humans i econòmics, però la demanda de places augmenta entre una població que, o bé ha perdut el català fa un parell de generacions o bé és d’origen francòfon. Aquest darrer és un fet a destacar, tot i que, malauradament, aquestes escoles de la Bressola i altres centres immersius en català a l’educació pública (com l’escola Arrels) no deixen de ser l’excepció benintencionada d’una norma més francesa que Robespierre… En aquest cas, però, cal ressenyar que el sistema funciona. L’alumnat que fa la primària a la Bressola no canvia de cicle amb un nivell inferior de francès (fet que preocupa les famílies) respecte a l’educació estàndard estatal. Potencials nous parlants de català estan creixent en contacte amb les tradicions del país i amb l’aval d’un mètode pedagògic de prestigi reconegut, basat en la verticalitat. El trencament de la transmissió generacional de la llengua a la Catalunya Nord no impedeix que aquest model d’escola hagi fet una escletxa (per petita que sigui) a la potent República francesa.
Ara bé, la gran pregunta: havent aconseguit aquesta presència a la Catalunya Nord, és possible l’exportació del model de la Bressola a un altre territori de parla catalana?
Per exemple, el cas de la Franja de Ponent pot semblar oposat al de Catalunya Nord. Sobretot (a banda de la diferent administració estatal) per allò tan epidèrmic del nombre de parlants de català a un i altre territori. Tanmateix, si estirem una mica la corda, trobarem força punts en comú: a la Franja, com a la Catalunya Nord, la llengua pròpia no té cap mena de reconeixement oficial ni és la llengua vehicular de l’escola. En ambdós llocs el català és, en essència, una llengua per a la llar i els amics, reservant per a les “coses formals” l’ús de la llengua estatal.

La situació del català als centres educatius de la Franja penja del fil que suposa la voluntarietat de l’alumnat de cursar l’assignatura de català dos o tres hores per setmana, amb algunes excepcions.
Sota aquestes circumstàncies, una escola immersiva en català pot ser viable a la Franja? Com sempre, la resposta pot quedar oberta, però sembla clar que unes escoles (en principi concertades o privades) on el català esdevé amb naturalitat el mitjà de comunicació habitual podria fer pujar la llengua a un estatus social molt més digne que l’actual. Que el català deixi de presentar l’estigma de no poder ser una llengua de cultura i prestigi és una de les claus per sortir de la marginació pública en la qual es troba.
Si aquestes escoles, aquestes “Bressoles franjolines”, traslladen, juntament amb la llengua de treball, els mètodes pedagògics innovadors reconeguts a nivell europeu (verticalitat, coresponsabilitat, projectes, intercanvis, etc.) que han permès traçar una escletxa al rígid sistema educatiu francès, i que fins i tot té en compte els valors inclusius que representa la Bressola en una societat cada vegada més multicultural, per què no és possible que les famílies de la Franja tinguin la possibilitat d’escollir unes escoles on la llengua de casa sigui la preeminent?
Com tantes voltes, allò que les institucions públiques no fan se n’encarrega la societat civil.
Defensar una educació pública, plural i de qualitat no està renyit amb la idea de tenir escoles Bressola a la Franja. Si a sobre la transmissió oral de la llengua de pares a fills s’està trencant i els xiquets s’aboquen a relacionar-se en castellà, la iniciativa potser esdevé un xic urgent.
Quan veurem, doncs, una Bressola per a la Franja?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada