Editorial - El futur dels franjolins, pendent de Catalunya.

EL FUTUR DELS FRANJOLINS, PENDENT DE CATALUNYA

Aquests dies d’incertesa política, observant el procés català,  qualsevol persona pot pensar com serà el futur, de si les coses van molt ràpides o hem esperat molt, sobre legitimitats i legalitats o si espanyols o catalans.

Molts catalans i castellans contestarien molt ràpidament la resposta; ja la saben i la defensen a “mort”, però  què passaria si preguntes a algú de la Franja de Ponent? El 70% aproximadament et dirà que no vol implicar-se i que ja estem bé com estem i, acte seguit, potser soltarà la gran brometa “Quan siguin independents els catalans, naltres mos dedicarem al contraban en la frontera”, però la incertesa és molt gran al territori: podrem seguir anant a Lleida a comprar? I a l’hospital Arnau de Vilanova? Què passarà amb Mercolleida? Ens demanaran el passaport per anar al poble del costat? Les institucions aragoneses començaran a fer un genocidi lingüístic? Això últim porten fent-ho des-de fa 30 anys. Sobre la resta ningú té la resposta, ni tampoc sabem si la Republica Catalana proclamada aquest mes d’octubre es consolidarà, el temps ho dirà.

Però jo, com altres franjolins i franjolines, intentem cercar alguna d’aquestes respostes mitjançant hipòtesi, per exemple observant com els nostres alcaldes  han trobat un nou hobby; anar a la premsa escrita o televisiva i dir la seva sobre el desafiament català al règim del 78. Principalment a la premsa espanyola i aragonesa per, en molts casos, fotre por o per crear crispació cap a Catalunya per part d’un poble que no vol lluites i vol seguir fent la seva vida, un poble neutral entre dues nacions que s’enfronten que, majoritàriament, vol seguir sent aragonès però  també vol seguir anant a Lleida a fer la seva vida amb normalitat (o a Pont de Suert o a Tortosa), identificats amb la seua gent. No hi ha sensació de frontera, com alguns voldrien.

Anant al moll de l’os, el procés d’autodeterminació del Principat no ens ha de preocupar massa si no canviem allò que ens ha caracteritzat com a ciutadans de la Franja; seguirem anant a comprar on sempre hem anat, igualment que anirem als hospitals catalans i continuarem estudiant a les universitats catalanes. No interessa fer una frontera on n’hi ha cap. Sí que seran dos models diferents de gestionar-se però, que no ho es ja ara? Hi ha moltes diferencies entre la Comunitat Autònoma d’Aragó i la de Catalunya, però ningú no pot negar que el territori de la Franja se sent més pròxim (emocionalment i social) a model català. Si Aragó deixés la seva línia centralista i es preocupés per tots els ciutadans de la regió hi hauria coses que podrien canviar però, per sort o desgràcia, això no passarà. Sembla que no els interessa treballar més amunt de Montsó i d’Alcanyís, ni a la Diputació General d’Aragó ni, en molts casos, als propis aragonesos.

Per altra banda la Generalitat hauria d’apropar-se afectivament a la gent de la Franja, una República catalana podria ser un gran pas per a la salvació definitiva de la llengua catalana i això es notarà a la nostra terra. Però no només això, seria necessari que els catalans ens reconeguin i es permetés una sèrie de drets per a que l’impacte de la frontera no es noti a la Franja de Ponent, ja que seria molt negatiu pel nostre territori en cas contrari. Hi podria haver una persecució contra la llengua i costums catalanes, que posarien en risc  la nostra singularitat i no ho podem permetre, com tampoc que després de 1000 anys de veïnatge (quasi germanor), tot es destrueixi per la inacció d’uns i la persecució d’altres.

Fem costat a que el poble català decideixi lliurement el què vol ser, però naltres haurem de lluitar més encara per a que la nostra llengua i cultura sobrevisqui, i la principal arma que tenim és la de seguir parlant català i fer la mateixa vida que hem fet sempre. Algun dia els pobles de l’antiga Corona d’Aragó deixarem d’enfrontar-nos i, quan això passi i ens respectem  cadascú com allò que som, llavors ho podrem tot, tant a Catalunya com a l’Aragó i, sobretot, a la Franja de Ponent.

José Ramón Noguero de Llano

Fundador del Moviment Franjolí per la Llengua

"La imatge especular d’Artur Mas", per Quim Gibert

Font imatge

La imatge especular d’Artur Mas

Per què els contes connecten tan bé amb la canalla? A través de les rondalles s’entreveuen altres móns, que susciten curiositat. I és que en aquests universos, l’impossible esdevé possible. És a dir, poden emergir els nostres diferents alter egos, sobretot les parts més creatives, sorprenents i inaudites del jo. Arribats a aquest punt, és imprescindible deixar-se anar i travessar el mirall d’una quotidianitat previsible. En aquest sentit, el sociòleg Mariano Dolci apunta que mirall en llatí és speculum, mot del qual ens ha arribat especular i que de reflectere, n’ha sortit reflexionar: «així, doncs, les més nobles capacitats humanes han estat associades al mirall d’alguna manera».

Probablement per aquesta i altres raons de pes, em vaig engrescar a contar contes de l’estil d’Els quatre dracs; Dèdal i Ìcar; El gat; En Patufet; De com el creador i en Banyeta van fer el món; La llebreta... Érem un grup de pares de San José de Calasanz de Fraga, escola pública d’infantil i primària, que ens hi oferíem voluntàriament, quan venien dates assenyalades.

«Tienes un catalán muy cerrado», em va etzibar, amb cara de fàstic, just abans de Nadal, la tutora de la meva filla, que aleshores cursava primer de primària. I, per sant Jordi, no es va estar d’engaltar-me un «eres más catalán que Artur Mas». La primera vegada vaig fer veure que sentia ploure. La segona, que sentia tronar. El deix català que pogués fer servir era irrellevant per la canalla atès que s’ho passava bé tot escoltant les rondalles. A voltes reien, s’emocionaven, quedaven embadalits, feien algun comentari... La qüestió és que qui suposadament tenia dificultats per seguir-me era la mestra, fet que la deixava en evidència. I és que San José de Calasanz és un col·legi amb «currículum integrat espanyol, anglès, català». Tot i que en català només s’imparteix en un 20%, malgrat ser la llengua autòctona, mentre l’anglès i el castellà, tenen una quota del 40% respectivament. Per cert, tant el poblet de Peralta de la Sal, allà on va néixer Josep de Calassanç Gascó, com el de Calassanç, ambdós a La Llitera, són catalanoparlants.

La tutora sorruda, navarresa d’origen, però va fer un canvi d’estratègia en verificar que les sessions de contes funcionaven. I em va proposar de cercar una tarda perquè acudís, en concret, a la seva aula a contar contes. Jo li vaig fer una contraproposta, que va acceptar de seguida, consistent, en què algun dels alumnes participés activament també en la sessió. Tres xiquetes, disfressades per a l’ocasió, i un servidor ens vam atrevir amb La consciència, visitadora social de Pere Calders, un dels contes inclosos en el recullAntaviana. La vetllada va provar. Des de llavors som suposadament amics de converses trivials de carrer. Ella no parla ni un borrall de català, per més que està casada amb un fragatí i establerta a Fraga fa anys i panys. I jo l’he acostumat a parlar-li en català, cosa que ara veu d’allò més normal.

Ser titllat de «más catalán que Artur Mas», em confirma que vaig penetrar a l’altra cara del mirall. I, per tant, el comentari de la tutora no va ser més que un elogi. Altrament, no m’hagués convidat a passar una tarda amb el seu grup-classe. I és que darrera l’espill, hi ha el somni.

Font

                              

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències