EL FUTUR DELS FRANJOLINS, PENDENT DE CATALUNYA
Aquests dies d’incertesa política, observant el procés
català, qualsevol persona pot pensar com
serà el futur, de si les coses van molt ràpides o hem esperat molt, sobre
legitimitats i legalitats o si espanyols o catalans.
Molts catalans i castellans contestarien molt ràpidament la
resposta; ja la saben i la defensen a “mort”, però què passaria si preguntes a algú de la Franja
de Ponent? El 70% aproximadament et dirà que no vol implicar-se i que ja estem
bé com estem i, acte seguit, potser soltarà la gran brometa “Quan siguin
independents els catalans, naltres mos dedicarem al contraban en la frontera”,
però la incertesa és molt gran al territori: podrem seguir anant a Lleida a
comprar? I a l’hospital Arnau de Vilanova? Què passarà amb Mercolleida? Ens
demanaran el passaport per anar al poble del costat? Les institucions
aragoneses començaran a fer un genocidi lingüístic? Això últim porten fent-ho
des-de fa 30 anys. Sobre la resta ningú té la resposta, ni tampoc sabem si la
Republica Catalana proclamada aquest mes d’octubre es consolidarà, el temps ho
dirà.
Però jo, com altres franjolins i franjolines, intentem cercar
alguna d’aquestes respostes mitjançant hipòtesi, per exemple observant com els
nostres alcaldes han trobat un nou
hobby; anar a la premsa escrita o televisiva i dir la seva sobre el desafiament
català al règim del 78. Principalment a la premsa espanyola i aragonesa per, en
molts casos, fotre por o per crear crispació cap a Catalunya per part d’un
poble que no vol lluites i vol seguir fent la seva vida, un poble neutral entre
dues nacions que s’enfronten que, majoritàriament, vol seguir sent aragonès però
també vol seguir anant a Lleida a fer la
seva vida amb normalitat (o a Pont de Suert o a Tortosa), identificats amb la
seua gent. No hi ha sensació de frontera, com alguns voldrien.

Per altra banda la Generalitat hauria d’apropar-se
afectivament a la gent de la Franja, una República catalana podria ser un gran
pas per a la salvació definitiva de la llengua catalana i això es notarà a la
nostra terra. Però no només això, seria necessari que els catalans ens
reconeguin i es permetés una sèrie de drets per a que l’impacte de la frontera
no es noti a la Franja de Ponent, ja que seria molt negatiu pel nostre
territori en cas contrari. Hi podria haver una persecució contra la llengua i
costums catalanes, que posarien en risc la nostra singularitat i no ho podem permetre,
com tampoc que després de 1000 anys de veïnatge (quasi germanor), tot es
destrueixi per la inacció d’uns i la persecució d’altres.
Fem costat a que el poble català decideixi lliurement el què
vol ser, però naltres haurem de lluitar més encara per a que la nostra llengua
i cultura sobrevisqui, i la principal arma que tenim és la de seguir parlant
català i fer la mateixa vida que hem fet sempre. Algun dia els pobles de l’antiga
Corona d’Aragó deixarem d’enfrontar-nos i, quan això passi i ens respectem cadascú com allò que som, llavors ho podrem
tot, tant a Catalunya com a l’Aragó i, sobretot, a la Franja de Ponent.
José Ramón Noguero de Llano
Fundador del Moviment Franjolí per la Llengua