diumenge, 9 de juny de 2019

"Torrent de Cinca: un cert cinema", per Quim Gibert


Torrent de Cinca: un cert cinema


Certain woman: vidas de mujeres (2016) són relats, suposadament anodins, sobre el dia a dia de la rural Montana. Els personatges de Kelly Reichardt, la directora, han quedat encallats en una via morta, de la qual malden per fugir-ne cames ajudeu-me. Es tracta de quatre dones que lluiten per no perdre la il·lusió de viure. Trencar les inèrcies constrenyedores passa per empoderar-se davant la insatisfacció, la solitud, la incomunicació i altres febleses humanes (por, timideses, pensaments distorsionats, incerteses...)

El gèlid hivern en un estat nord-americà, on no sol passar-hi mai res, accentua l’atmosfera d’un film que més aviat desconcerta. Tant és així, que d’entrada Certain woman no em va fer el pes. Tampoc va convèncer a la senyora del seient del costat, que m’ho va confessar espontàniament. No obstant això, les cabòries i misèries de personatges immersos en l’Amèrica profunda em van suscitar preguntes. Per què fan el que fan? Què els hi passa? I és que el magnetisme del llargmetratge et fa ballar el cap. Si alguna cosa en comú tenen els protagonistes de Certain woman és la impetuosa necessitat de sentir-se connectats amb els altres. Això els obliga a evolucionar en el decurs del film. En paral·lel, la sensibilitat de l’espectador també entre en joc, fet que possibilita revisar les impressions inicials. I es queCertain woman va florint a mesura que hi reflexiones. Algú ha dit que és un film sobre el gust de la possibilitat.

Per Xavier Vidal de las Heras, cinèfil, el film és un petit gran treball, en el qual és més important la forma que el contingut. Vidal de las Heras afirma que Reichardt eleva l’anècdota a la categoria: «què és el cinema sinó convertir allò en íntim en col·lectiu?» Vidal afegeix que la directora ianqui explica sense explicar: «convertint l’espectador en còmplice i espia, en un ésser intel·ligent que ha de complementar tot allò que resta velat en la projecció».

No és casualitat que Kelly Reichardt sigui coneguda com la poetessa de la imatge. Segons Beatriz Martínez, periodista, es tracta d’imatges de combustió lenta, traç net, evocador, crepuscular. Per Martínez, la directora sap captar com ningú l’essència del paisatge: «aconsegueix a través de la mirada meticulosa que l’espectador sigui capaç de percebre el caràcter tel·lúric de l’entorn natural i mimetitzar-se en la seva bellesa, a voltes pacífica, d’altres abrupta i eixuta»

Malgrat els elogis rebuts per diferents crítics, a l’Estat espanyol la cinta s’ha estrenat directament en DVD. Tot apunta que difícilment arribarà a les grans pantalles dels circuïts comercials. Excepcionalment va ser possible visionar-la dins el cicle Cineart Torrent a Casa Ferrabràs, centre cultural d’aquest poble del Baix Cinca. També fou interessant veure-hi  darrerament Corazón silenciosoUna mujer fantásticaAlma Mater... I és que el d’enguany ha estat un maig d’allò més florit. Llevat dels mesos estiuencs, gairebé cada divendres hi ha sessió.

L’afinat olfacte de celuloide de Carlos Grifoll, responsable de la iniciativa, ens recorda les propostes d’art i assaig o de cinema fòrum, per mitjà de les quals el setè art va passar a ser quelcom més que un entreteniment per a les ensopides tardes de diumenge.   
                                                   
Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats. Convivència o conflicte?