Diu
Diego Gómez, ex-president d’Escola Valenciana, en un recordatori de l’acord de les Normes de Castelló: «… [amb] les orientacions traçades per les Normes de Castelló i el model que s’ha definit com a convergent i policèntric (AVL), s’ha elaborat una normativa plenament apta per a l’ús escrit de la llengua al País Valencià». Tot el que diu Gómez sobre la importància de les Normes de Castelló ho subscric sense esmenes. Tanmateix, afirmar que el model de l’AVL és convergent i policèntric és una falsedat.
Toni Cucarella
El català té avui dia, amb suport de llei, tres acadèmies diferents: la catalunyesa (IEC), la valenciana (AVL) i l’aragonesa (actualment suspesa
sine die, crec). I no fóra d’estranyar que a les Illes, amb Bauzá crescut pel sunami nacionalcatòlic de la contrareforma educativa de Wert, rescatara
la idea de Matas de convertir per llei l’Institut d’Estudis Baleàrics en una altra acadèmia específica per a “les modalitats insulars”. Per bé que aquella pensamentada de Matas, que s’inspirava en la creació de l’AVL amb el suport del seu coreligionari Zaplana, va ser rebutjada pel món cultural i acadèmic de les illes per “secessionista”. La còpia bandejada i criticada, l’original acceptat i aplaudit. Aixa arrere i tira avant, tot alhora, l’haca es torba.
L’IEC ha comès molts errors. El principal, haver actuat sempre com una institució normativa catalunyesa i no catalana, sense atendre a fons, només superficialment, la pluralitat d’una de les llengües més unificades d’Europa malgrat tants segles de fragmentació, d’ignorància mútua entre territoris i l’abominable i interminable agressió espanyola. I la solució espanyolista de dotar cada territori autònom d’una institució normativitzadora és, ho vulguen o no els “nostrats” que li donen suport, un atac a la unitat del català.
És cert que un model d’estàndard construït sobre un dels dialectes s’ha demostrat com una solució equivocada. Però el model actual, d’inspiració espanyolista pel que té de fragmentador, de dotar d’un norma pròpia cada territori administratiu, amb tractament de llengua diferent i diferenciable, és un altre gravíssim error. Caldria, al meu ententre, una sola entitat normativitzadora, que tinguera composició paritària de tots els territoris, que aportara solucions úniques per a la totalitat i per a les particularitats.
La relació “convergent” entre l’AVL i l’IEC és pràcticament inexistent, o anecdòtica. Totes dues institucions van a la seua. I no pot haver “convergència” quan la normativització de la llengua està sotmesa a les decisions que prenen entitats que tenen competència administrativa i normativa diferenciada, i diferenciadora. La llengua catalana no conté diferències entre parlants d’una frontera administrativa i de l’altra, tanmateix, almenys als territoris sota domini espanyol, cada comunitat autònoma té normatives diferents. Semblants, però diferents. En aquestes circumstàncies, policentrisme no és igual a pluralitat sinó a esquarterament. Avui dia, AVL i IEC són entitats que tracten el català des d’una perspectiva, mental i lingüística, estrictament regional. No aporten solucions normatives per a la totalitat de la llengua catalana. I com més acadèmies entren en funcionament, més profund serà l’esquarterament, la divergència.
Però tothom fa com si no passara res. Com deia Joan Fuster, no tenim voluntat de resistir. Tothom fa com si tot fóra bonic i maco i així espolsar-se les puces de damunt i qui dia passa anys empeny… Es fan declaracions d’unitat mentre cadascú posa el seu plat en una taula a banda. El cec que menys s’hi veu és aquell que no hi vol veure. A banda, és clar, que en el país del cecs el tort s’hi proclama rei.
La llengua catalana, avui dia, és una casa de putes sense ama. Per això, fa temps que, davant aquesta situació irreversible, jo practique el cantonalisme: escric en català d’Aixàtiva i la contornada i aló. Ja s’apanyaran. Al capdavall, no està en les meues mans. Tanmateix, no vull ser còmplice.
