MANIFEST PEL MANTENIMENT DE L'ART DE LA FRANJA AL MUSEU DE LLEIDA

 

Davant del recent trasllat de les últimes peces de la Franja de Ponent cap a Barbastre, el Moviment Franjolí i el Casal Jaume I de Fraga volem fer les consideracions següents:

1. Denunciem que les  peces originàries de parròquies de la Franja han estat sostretes del Museu de Lleida.

2. Amb aquesta acció, fruit d'una sentència judicial encara provisional, es consuma l'espoli patit des de l'any 1995 per deslligar els béns de la Franja de Lleida, referent històric i cultural de les nostres comarques.

3. Volem argumentar que aquestes obres mai no han tingut relació amb el museu Diocesà de Barbastre-Montsó, i que aquesta decisió judicial i política deixa als ciutadans de la Franja sense tenir part del seu patrimoni artístic a prop.

4. Reclamem la tornada de les obres d'art al Museu de Lleida, fet que s'explica per la pertinença al Bisbat de Lleida durant més de 8 segles de les comarques franjolines veïnes.

Transmetem la voluntat d'ampliar el consens amb la resta del món cultural i associatiu pel bé del nostre patrimoni històric i artístic.

Suma de forces a la Franja per la llengua i el territori

-El Moviment Franjolí per la Llengua va organitzar una reunió de treball el passat 9 de juny al punt de confluència entre els rius Cinca i Segre (Aiguabarreig, la Granja d'Escarp), on els assistents van valorar la feina feta per l'entitat en el passat exercici i acordaren noves propostes per la defensa i promoció de la llengua, la cultura i el territori de la Franja de Ponent.

En el marc de la trobada, el Moviment Franjolí i el Casal Jaume I de Fraga van signar un acord de col·laboració on es reconeixen mútuament com a interlocutors principals a la Franja, i on s'acordà de treballar conjuntament en àmbits com la defensa de l'escola, la normalització lingüística, la cohesió territorial i la unitat de la llengua, aprofundint en les sinergies amb altres entitats dels Països Catalans. 
Ambdues entitats pretenen sumar forces i nous actius en un projecte comú per a la Franja de Ponent.

La jornada de treball va acabar amb una caminada per l'entorn natural de l'Aiguabarreig de la Granja d'Escarp, punt de trobada de les aigües del Cinca i el Segre, que simbolitza l'agermanament entre els territoris de ponent que comparteixen la llengua i cultura catalanes.

Editorial - El futur dels franjolins, pendent de Catalunya.

EL FUTUR DELS FRANJOLINS, PENDENT DE CATALUNYA

Aquests dies d’incertesa política, observant el procés català,  qualsevol persona pot pensar com serà el futur, de si les coses van molt ràpides o hem esperat molt, sobre legitimitats i legalitats o si espanyols o catalans.

Molts catalans i castellans contestarien molt ràpidament la resposta; ja la saben i la defensen a “mort”, però  què passaria si preguntes a algú de la Franja de Ponent? El 70% aproximadament et dirà que no vol implicar-se i que ja estem bé com estem i, acte seguit, potser soltarà la gran brometa “Quan siguin independents els catalans, naltres mos dedicarem al contraban en la frontera”, però la incertesa és molt gran al territori: podrem seguir anant a Lleida a comprar? I a l’hospital Arnau de Vilanova? Què passarà amb Mercolleida? Ens demanaran el passaport per anar al poble del costat? Les institucions aragoneses començaran a fer un genocidi lingüístic? Això últim porten fent-ho des-de fa 30 anys. Sobre la resta ningú té la resposta, ni tampoc sabem si la Republica Catalana proclamada aquest mes d’octubre es consolidarà, el temps ho dirà.

Però jo, com altres franjolins i franjolines, intentem cercar alguna d’aquestes respostes mitjançant hipòtesi, per exemple observant com els nostres alcaldes  han trobat un nou hobby; anar a la premsa escrita o televisiva i dir la seva sobre el desafiament català al règim del 78. Principalment a la premsa espanyola i aragonesa per, en molts casos, fotre por o per crear crispació cap a Catalunya per part d’un poble que no vol lluites i vol seguir fent la seva vida, un poble neutral entre dues nacions que s’enfronten que, majoritàriament, vol seguir sent aragonès però  també vol seguir anant a Lleida a fer la seva vida amb normalitat (o a Pont de Suert o a Tortosa), identificats amb la seua gent. No hi ha sensació de frontera, com alguns voldrien.

Anant al moll de l’os, el procés d’autodeterminació del Principat no ens ha de preocupar massa si no canviem allò que ens ha caracteritzat com a ciutadans de la Franja; seguirem anant a comprar on sempre hem anat, igualment que anirem als hospitals catalans i continuarem estudiant a les universitats catalanes. No interessa fer una frontera on n’hi ha cap. Sí que seran dos models diferents de gestionar-se però, que no ho es ja ara? Hi ha moltes diferencies entre la Comunitat Autònoma d’Aragó i la de Catalunya, però ningú no pot negar que el territori de la Franja se sent més pròxim (emocionalment i social) a model català. Si Aragó deixés la seva línia centralista i es preocupés per tots els ciutadans de la regió hi hauria coses que podrien canviar però, per sort o desgràcia, això no passarà. Sembla que no els interessa treballar més amunt de Montsó i d’Alcanyís, ni a la Diputació General d’Aragó ni, en molts casos, als propis aragonesos.

Per altra banda la Generalitat hauria d’apropar-se afectivament a la gent de la Franja, una República catalana podria ser un gran pas per a la salvació definitiva de la llengua catalana i això es notarà a la nostra terra. Però no només això, seria necessari que els catalans ens reconeguin i es permetés una sèrie de drets per a que l’impacte de la frontera no es noti a la Franja de Ponent, ja que seria molt negatiu pel nostre territori en cas contrari. Hi podria haver una persecució contra la llengua i costums catalanes, que posarien en risc  la nostra singularitat i no ho podem permetre, com tampoc que després de 1000 anys de veïnatge (quasi germanor), tot es destrueixi per la inacció d’uns i la persecució d’altres.

Fem costat a que el poble català decideixi lliurement el què vol ser, però naltres haurem de lluitar més encara per a que la nostra llengua i cultura sobrevisqui, i la principal arma que tenim és la de seguir parlant català i fer la mateixa vida que hem fet sempre. Algun dia els pobles de l’antiga Corona d’Aragó deixarem d’enfrontar-nos i, quan això passi i ens respectem  cadascú com allò que som, llavors ho podrem tot, tant a Catalunya com a l’Aragó i, sobretot, a la Franja de Ponent.

José Ramón Noguero de Llano

Fundador del Moviment Franjolí per la Llengua

Festa Tossal del Rei, a la Sénia [1-2 d'octubre]

Festa Tossal del Rei, a la Sénia

Data de l'esdeveniment:

01/10/2016

Data de fi:

02/10/2016

Població:

La Sénia (43560)

Comarca:

El Montsià

Web:

http://www.cerefalgari.cat/

En la categoria:

ACTIVITATS CULTURALS

Organitza:

CENTRE EXCTA. REFALGARÍ

Dissabte 1 d’octubre

18.00 h – Projecció fotogràfica sobre la Tinença de Benifassà i el massís dels Ports.

Diumenge 2 d’octubre

07.00 h – Per a excursionistes, la Sénia. Sortida amb cotxes des de l’Espai Jove fins al pantà d’Ulldecona, i a peu des d’allí fins al Tossal. 12 km.

08.00 h – Per a cicloturistes, la Sénia. Sortida amb bicicleta des de l’Espai Jove fins al Tossal. 30 km.

09.00 h – Fredes. Sortida a peu des de la plaça de Fredes fins al Tossal. 6 km.

11.30 h – Tossal del Rei, salutació dels alcaldes i commemoració del 40è aniversari de l’Aplec de Centres Excursionistes.

14.00 h – Dinar a Fredes per a totes les persones inscrites prèviament (tiquet 7 euros).

*A les escoles de Fredes, exposició fotogràfica de l’Aplec Excursionista dels Països Catalans, celebrat al 1977

*Actuació de “Los Joteros del domingo por la mañana”

*En directe: Ràdio Fredes, la veu dels Ports

Font: https://www.feec.cat/esdeveniment/festa-tossal-del-rei-a-la-senia/

Neix el primer Fòrum de Literatura del Món Rural

Òmnium Cultural

Terra de Cruïlla, l’Ajuntament d’Ulldecona i la Fundació Carulla sumen esforços

Ulldecona acollirà el dissabte 7 de maig tot un seguit d’activitats al voltant de la literatura del món rural, que inclouen una taula rodona a càrrec d’escriptors vinguts de diferents territoris de llengua catalana amb el següent programa:

I FÒRUM DE LITERATURA DEL MÓN RURAL

Fòrum de Literatura del Món Rural Saló de plens de la Casa de la Vila d’Ulldecona 10.30 h‐ 14.30 h.

· Benvinguda institucional, a càrrec de Núria Ventura, alcaldessa d’Ulldecona, Carles Duarte, president de la Fundació Carulla, Josep Moragrega, president d’Òmnium Terres de l’Ebre i dels organitzadors de Terra de Cruïlla.
· Presentació de les bases del Premi de Literatura del Món Rural Serret - Terra de Cruïlla, per part d’Octavi Serret, promotor del premi.
· Presentació de Col·leccionistes dels oblits. Una mirada plural al patrimoni, de Marta Farré, nou volum de la Col·lecció Museu Vida Rural, guanyador de la Beca Maria Font de Carulla de recerca etnològica.
· Projecció de l’audiovisual Absències del Museu de la Vida Rural.
· Presentació de la Fira Llibre Ebrenc i de la Fira Litterarum de Móra d’Ebre, per part del seu director l’Albert Pujol.
· Presentació del projecte Patrimoni oblidat, memòria literària, impulsat per l’Institut Ramon Muntaner i la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana a càrrec de Josep Santemases.
· Un cas d’èxit: el projecte d’un Estiu al Priorat, un projecte d’autofinançament, per part de Pilar Garriga.
· Trobada d’escriptors amb una taula rodona sobre la literatura del món rural. Moderada per Jordi Llavina, director de la Col·lecció Museu Vida Rural de l’Editorial Barcino. Amb la participació dels escriptors Pep Coll, Joan Todó, Jesús Mª Tibau, Emigdi Subirats i Amàlia Roig.
· Clausura, foto col·lectiva i signatura de llibres per part dels autors participants.
· Lectura pública de fragments de literatura del món rural, a la Plaça d’Ulldecona, amb la col·laboració de la Xarxa de Biblioteques de les Terres de l’Ebre

Més informació aquí
 

Un projecte d'estudi sobre el català a la Franja guanya la V Beca Joan Veny de l'Institut Ramon Muntaner

Institut Ramon Muntaner

El projecte "La incidència de l'efecte frontera en l'autonomització de la llengua a la cruïlla catalanoaragonesa", del filòleg Esteve Valls, ha guanyat la V Beca Joan Veny, convocada per l'Institut Ramon Muntaner amb el suport de la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El projecte tracta de l'impacte de la frontera administrativa en l'evolució del català a banda i banda de la Franja. Valls vol demostrar que la pèrdua dels trets lingüístics propis de la Franja, es deu més a la pressió de la llengua castellana que no pas la catalana. El filòleg, professor de la Universitat de Barcelona, té ara un termini de dos anys per a realitzar la seva investigació i poder rebre els 6.000 euros amb què està dotada la beca.

En aquesta cinquena convocatòria de la Beca Joan Veny s'han presentat quatre sol·licituds d'arreu dels territoris de parla catalana. El jurat de la Beca, format per Brauli Montoya, representant de l'Institut d'Estudis Catalans; Francesc Feliu, de la Universitat de Girona en representació de la Xarxa Vives d'Universitats;Montserrat Ingla i Montserrat Nadal, representants de la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; i Narcís Figueras i M. Carme Jiménez, de l'Institut Ramon Muntaner, actuant aquesta darrera en funcions de secretària del jurat, ha destacat la "gran qualitat" deles propostes presentades.Entres els criteris que el jurat ha valoratmés per escollir entre les candidatures la proposta de Valls s'hi troben "el rigor metodològic, l'interès científic de l'estudi i el fet que els seus resultats contribuiran a posar en valor la unitat de la llengua catalana".

La Beca Joan Veny, destinada a investigadors de l'àmbit dels centres d'estudis, es concedeix a treballs de recerca sobre la variació lingüística del català. En els darrers anys la beca ha servit per promoure estudis relacionats amb les varietats lingüístiques del pallarès i del tortosí.

Per a més informació de la Beca Joan Veny: www.irmu.org/projects/joanveny

Sobre l'aliança natural de catalanisme i aragonesisme ["Per la concòrdia", Joaquim Torrent]

Font orginal: http://blocs.mesvilaweb.cat/Medard/?p=268298

Font: lafranja.net

Per la concòrdia


Algun cop des d’àmbits aragonesos, d’una manera bastant desencertada i errònia, s’ha arribat a comparar l’espanyolisme amb el «pancatalanisme», com fossin dos tendències imperialistes equiparables. Penso que caldria clarificar un poquet les coses: en principi el catalanisme és el moviment –en els seus orígens merament culturalista– que vol el màxim de sobirania per a tots els territoris de parla catalana, mentre que el pancatalanisme, en la interpretació semàntica més estricta del terme, com indica el prefixe «pan», intentaria aconseguir la unió política dels territoris catalanoparlants. Com es pot observar, la distinció entre catalanisme i pancatalanisme és molt subtil, i amb força freqüència quan es parla de «pancatalanisme» en realitat s’està al•ludint al catalanisme. Sembla bastant evident que les possibles propostes pancatalanistes aplicables a la Franja no tenen, a hores d’ara, gaire sentit, ja que implicarien la unió política dels territoris de parla catalana, i això actualment és una possibilitat molt remota, tant entre autonomies com, i encara més, entre aquestes i territoris pertanyents a d’altres autonomies o realitats estatals.

Per tant, i tornant al principi, penso que seria molt més útil i prudent fixar, per part dels qui treballen per una realitat nacional catalana, uns objectius simplement catalanistes, en el sentit d’aconseguir el màxim de sobirania per als diversos territoris de parla catalana –sempre i quan els seus habitants, fent servir el dret a l’autodeterminació, també ho demanen– i no pronunciar-se sobre una hipotètica articulació política entre els esmentats territoris. Això darrer, sense rebutjar-ho explí- citament, caldria deixar-ho com una qüestió a resoldre en el futur, ja que realment ara no toca plantejar-ho i insistint-hi únicament s’aconsegueix generar tones i més tones de paperassa, crispació i xerrameca inútil i estèril. I, d’altra banda, també des de l’aragonesisme caldria canviar d’actitud. En realitat el catalanisme hauria de ser l’aliat natural de l’aragonesisme, ja que tots dos moviments s’enfronten a un adversari real comú, i si gratem un poc veurem que són moltes més les coses que ens uneixen –especialment en aquest nou ordre global– que no pas les que ens separen.

Joaquim Torrent (Temps de Franja, 75)

Jornades Europees de Patrimoni a l'Alta Ribagorça

Enguany, les activitats es realitzen els dies 9, 10, 11 i 12 d'octubre de 2015 per poblacions d'arreu del territori català, i posaran especial èmfasi a descobrir i potenciar el patrimoni industrial; serà una bona ocasió per posar de relleu la importància històrica de l’activitat industrial a Catalunya i els nombrosos testimonis que se’n conserven i posseeixen un valor històric, tecnològic, social o arquitectònic.




Activitats al Pont de Suert (Alta Ribagorça):


DISSABTE 10 D'OCTUBRE, a les 11 a la Confraria Nova de Sant Sebastià:

- Presentació de les activitats de l'Any Lavaix 2015-2016.

- Xerrada: El monestir de Lavaix, rellevància històrica i organització del territori", a càrrec de l'historiador Jaume Fernandez Gonzalez

DIUMENGE 11 D'OCTUBRE, d'11 a 13 h,

Visita guiada al monestir de Santa Maria de Lavaix, a càrrec del Col·lectiu Camina del Pont de Suert.
Punt de trobada: aparcament de la font de la Mena, carretera N-260, PK 345

Cal fer reserva prèvia al tel. 973 690005 o a l'a/e: cultura@elpontdesuert.cat







Font: IRMU

Una visió franjolina del #27S, de Marcel Pena

Marcel Pena és del Campell i estudiant de periodisme a la UAB. Fa d'enllaç per a Ràdio Terra a les comarques de La Llitera i el Baix Cinca. S'interessa i intenta explicar allà on va la realitat de la Franja de Ponent: la seua salut lingüística, social, cultural i política. Defensor de l'encaix de la Franja dins un projecte de Països Catalans, aquest 27S anava a les llistes de la CUP i ha estat un dels impulsors de la Declaració de Fraga. 
.


Òscar Adamuz_ 28/09/2015
LA FRANJA DAVANT EL #27S


Aquest diumenge 27 de setembre a Catalunya hi ha hagut unes eleccions de tall plebiscitari sobre la independència del Principat. En general, quines opinions n'hi ha pels carrers de la Franja?
 
Podem diferenciar entre dues visions:
Una de majoritària, la de la gent menys polititzada que veu el "procés" com una utopia, us desgavell que només pot acabar de mala manera. Ara, una vegada coneguts els resultats electorals, l'incògnita augmenta en esto sector. S' identifica la independència del Principat amb la fi de les relacions entre territoris. Tot fruit de l'èxit del discurs de la por.
Però per un altre cantó existeix un perfil de franjolí amb més cultura política i militant que reconeix el moment com una oportunitat única pel país i per la llengua. Estos grups de gent, amb tendència al catalanisme cultural i polític són més minoritaris, però no podem invisibilitzar-los. Cal fer veure que el sentiment d'unitat nacional a la Franja també hi és present.



Com pot afectar a les relacions econòmiques i culturals entre la Franja i una nova República catalana?

Hem de pensar que no canviaran. No seran igual, perquè es consideraran "relacions internacionals", però l'Estat català haurà de fer tot el possible per normalitzar les relacions socials i econòmiques amb les comarques franjolines. Econòmica, social i culturament les quatre comarques de la Franja són una extensió natural dels territoris del Principat. No existeix una frontera visible entre el Baix Cinca i el Baix Segre, per exemple. Ni entre La Llitera Baixa i la Plana de Lleida. Seria molt difícil per les nostres poblacions trobar un referent de la importància de Lleida al costat aragonès.


El catalanisme a la Franja pot reviscolar davant d'un nou marc polític de relacions o, per contra, s'accentuaran les veus que alerten sobre el perill expansionista català?

La Franja és part del territori històricament català, així que hi existeix una catalanitat latent. Cal ser positius i veure la independència del Principat com una oportunitat per reivindicar amb orgull la nostra cultura popular i llengua; que els franjolins relacionen el català amb una llengua de valor dins l'àmbit internacional. Ara bé, clar que continuaran havent-hi sectors reaccionaris que s'encarnisaran amb naltres per tal d'ofegar una possible reacció. Però això, de manera més escalonada, ja està passant ara mateix. Així que se'ns obre un horitzó d'esperances amb molt poc a perdre. Com va dir el David Fernàndez, "no ens preocupa que les coses canviïn, sinó que no ho facin".


Com afectarà a l'Aragó (i al seu propi reconeixement plurilingüístic),el tenir un estat diferent com a veí a llevant?


Si l'Aragó necessita d'un Estat català per començar a valorar les llengües que es parlen als seus actuals límits administratius, tenim un problema. Estes iniciatives han d'eixir del propi territori, sense pressions externes.

En tot cas, esperem que la situació de reconeixement del català obre una via d'esperança per la llengua a la resta dels Països Catalans, per l'aragonès i per la resta de llengües amenaçades per l'Estat espanyol, i per què no, també a l'Estat francès.


Gràcies Marcel


Per a saber-ne més de l'entrevistat:

Secció d'opinió al digital Racocatalà.cat

Blog d'en Marcel Pena, Lo Reguer

El seu  twitter, @marcelpena_

Matarranya: paisatges, fronteres, llengua i la "porca fortuna", per Òscar Adamuz

Vall-de-roures

Passats uns dies estiuencs entre les comarques veïnes i frontereres de la Terra Alta i el Matarranya, o sigui entre Catalunya i la Franja, a l'Aragó, em queden algunes impressions d'aquesta estada de pocs dies en els que no crec treure grans certeses i sí, en canvi, molts motius per a la reflexió, molts d'ells contradictoris.

Començo visitant Calaceit, el seu casc històric amb els diversos carrerons que conflueixen a la plaça major del poble, un poble amb encant ple de cases senyorials i torres-capella, molt característic dels pobles matarranyencs i una bonica façana de l'església. Després de creuar la vila i veure una balconada guarnida amb motiu de la llegenda de Sant Jordi i el drac, al costat de la seu de l'ASCUMA, arribo a un parc infantil, on un parell d'homes fregant els quaranta comencen una conversa sobre el català. Dedueixo que un és del poble i l'altre un turista de Barcelona. Hi paro orella: "Som de la Franja", "aquí la llengua està molt mesclada", "abans li deien el chapurriau i ara el lapao, però és el mateix que el català", "la culpa és dels que han polititzat la llengua". No puc estar-m'hi de ficar cullerada i proposo que el català sigui emprat a l'escola, per ajudar a la normalització de la llengua i a la dignitat dels seus parlants. Sembla que hi estan d'acord, amb matisos. No puc quedar-m'hi més estona i marxo. Són festes majors i els carrers estan guarnits de banderes quatribarrades i espanyoles.
A la tarda travesso "la frontera" cap a Arnes envoltat d'un paisatge amanit d'oliveres, una frontera administrativa que, em pareix, no desfà l'harmonia del paisatge ni la continuïtat lingüística, però sí sembla que els referents culturals i identitaris, com veurem més endavant.

A Queretes m'espera un inesperat i molt bonic centre històric del poble, molt recomenable. A les terrasses dels bars les converses són en la llengua pròpia del lloc. Llegeixo un cartell informatiu pegat a una paret que faran una caminada nocturna de 10Km en uns dies. El cartell, és clar, és escrit en castellà, com gairebé tots els que em trobaré en els diversos pobles.

Arriba un plat fort, Vall-de-roures, segurament el poble més famòs i un dels més bonics del Matarranya, i on trobo una oficina d'informació turística del consell comarcal, just enfront d'una paret amb una pintada: "Yo parlo chapurriau". Aquí també estan de festes majors i es nota, sobretot perquè hi ha una tongada de mossos del poble que porten moltes hores de festa, segurament sense dormir, per a "deler" de la gent que passegem pels carrers, que anem acompanyats d'una "banda sonora" de franc. Els càntics populars són en català; juguen a una mena de joc cantant nombres (imagino que qui guanya es fot un fort xarrup d'aigua amb misteri): "tres!, sis!, dos!!, ararararara, lalalalalala, arararara..." i un que em va cridar l'atenció: "Porca fortunaaa...lalalalalala...porca fortunaaa...lalalalala..." i així fins a on vulgueu. Segurament per a un visitant català aquestes cantarelles de la jovenalla li provoquen simpatia, precisament perquè són en català...però després hi tornarem...
Pugem al castell que corona el poble i el visitem. Ens atenen en català, tot i que tota la informació és en castellà. Val la pena endinsar-s'hi i veure'l. Amb l'entrada teniu accès a l'església i el museu, també. Pels carrers trobem, com a la resta de pobles, cartells en bilingüe castellà-català d'aquells monuments destacats. Està prou bé, tot i que en detectem uns quants on la versió catalana està tota guixada.

Cartell a Vall-de-roures

Segueixo visitant el poble i vaig a cercar la llibreria Serret, a l'avinguda hispanitat 21, on vull comprar l'última obra de Joaquim Montclús: "La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics". Tinc la mala sort que l'obra és esgotada. La llibreria és petita però està atapeïda de llibres de tota mena.  Li comprem un conte al xiquet. Mentre pago m'atén el llibreter Octavio Serret, i encetem una breu conversa on em presento com administrador del Moviment Franjolí per la Llengua i ell em reconeix (havíem intercanviat alguns e-mails). Mentre fa la seva feina amb esquisida professionalitat m'explica una sèrie d'actes literaris preparats per les properes setmanes, tant al Matarranya com al nou espai que han obert a Barcelona. La poca estona que hi vaig ser, a la llibreria Serret, adherida a les publicacions de la Generalitat de Catalunya, em semblà un obigat punt de pas cultural de la comarca. Ens acomiadem.

Llibreria Serret, a Vall-de-roures

A la tarda fem una estada curta a Horta de Sant Joan, a Catalunya, on passegem pels seus carrers estrets i enfilats, on a l'ajuntament es pot veure un mural pintat a la façana dedicat a Fernando VII, jurant-li fidelitat. Un visitant allà present exclama: "Como vean esto los independentistas le pegan fuego!". Res més lluny de la realitat, benauradament, penso dins el meu cap, fugint de polèmiques estèrils.
A l'entorn de la vila es pot gaudir d'un paisatge muntanyenc encissador, un paisatge que inspirà a Picasso.

Els Ports des d'Horta de Sant Joan

 Tornant a la Franja, visito el poble de la Freixneda, amb un conjunt arquitectònic molt digne de veure'l. Cases, places porxades, un ajuntament renaixentista i un tresor amagat: una part alta amb un parell de visites recomenades: Les runes d'un castell de l'orde de Calatrava i l'ermita de Santa Bàrbara, a més de l'esgésia enfilada a dalt del poble i unes vistes fantàstiques. A la Freixneda dinem i ens atenen en català, tot i que tot està escrit en castellà, com és costum.
Haviem estat aquí feia tres anys, també hi eren en festes, i em sobta de veure que enguany les quatribarrades (sense escut aragonès) guanyen per golejada a les "rojigualdes", quan fa tres anys era totalment a l'inrevès.

Ajuntament de la Freixneda

 Em pregunto si al maig va canviar el color polític del consistori... efectivament, així va ser, però per sorpresa meva, ara l'Alcalde és del PAR, partit regionalista de caire anticatalà, amb coalició amb el PSOE. Sorpresa mig mig, sobretot perquè les senyeres que guarneixen els carrers no porten l'escut aragonès, i perquè el PAR amaga, darrere el seu regionalisme, un espanyolisme aberrant i no em quadra amb la poca presència de la "bandera nacional". La cosa anirà per barris, penso, ja que crec recordar que al Matarranya el PAR respecta prou el català. Me n'alegro d'aquest canvi en l'imaginari simbòlic. Le aparacences enganyen, doncs... la realitat és més complexa, i a la Franja més.

Mentrestant a Arnes (tornem a saltar la frontera), el personal de l'establiment on estem aquests dies, tot i parlar el català, fan les seves activitats en castellà preferentment. També em sobta la situació, tenint en compte que la clientela és catalanoparlant en un tant per cent prou elevat, i veient el suposat aire cassolà, "de la terra", de l'establiment hoteler. (Ai Catalunya! dolça pàtria del meu cor...). Que ningú idealitzi la situació de la llengua al Principat! el camí és llarg.

La setmana s'està acabant, no tinc prou temps per visitar tots els pobles que em pensava, tant franjolins com catalans: Mont-roig, Ràfels, Fòrnols, Torredarques, Miravet, Batea, etc., però sí que fem camí cap a Pena-roja de Tastavins. Carrers empinats, balconades de fusta, cases estranyament altes, senders que condueixen a rutes per la natura, un museu de dinosaures,...L'estada, novament, és curta. Dinem a l'entrada del poble, on ens atenen en castellà. La majoria de les converses són, però, en la llengua pròpia de la Franja. A l'església un cartell anuncia un agermanament amb el poble valencià de Vallibona. Clar, aquí, al sud del Matarranya, estem a tocar del País Valencià a la demarcació de Castelló.

Casa de Desideri Lombarte a Pena-roja de Tastavins

 Penso en creuar aquesta altra frontera entre pobles catalanoparlants i fer cap a Herbers (a sis km de Pena-roja), però novament se'm frustrà la idea. Veiem per fora la casa on residí l'escriptor Desideri Lombarte. Ja és tard, i després de passejar pesl carrers pena-rogins hem de tornar a l'altra banda de l'Algars.

La setmana s'acaba i l'hem aprofitada força. Una zona recomenable, plena de bellesa natural, patrimoni cultural i encara no massa explotada turísticament. Un territori amb moltes franges, on s'ajunten tres territoris històricament units, com són l'Aragó, Catalunya i el País Valencià. Ja ho va dir l'historiador Jacinto Bonales en una entrevista al Moviment Franjolí per la Llengua: "Les franges són riquesa en lo cultural i, per tant, són perilloses". Molta raó. Aquí la gent, allunyada dels grans centres de poder autonòmics i estatals, segueix confraternitzant sense aparent problema. Un bany de normalitat en una comunitat anormalitzada.

Però, per acabar, tornant de nou als mossos alegres de Vall-de-roures, aquells joves dels simpàtics cants en català ara creuaven el pont medieval i s'enfilaven cap a la Ronda de la Hispanitat (per cert, això de la toponimia dels carrers... recordo que a un carrer maquíssim que s'enfilava amunt hi havia un antic cartell que deia "pujada a ca'l Forner" o quelcom així ,amb una placa nova al capdamunt que identificava el carrer com a "Calle Oviedo". Déu n'hi do...), Aquells xiquets, ara ja encara més "entonats", entonaven ara cridant en llengua castellana càntics un xic més agressius i despectius: "No nos engañan Catalunya es España" i "Xiquet, cabrón, españa es tu nación!".
Uff, curiòs, vist amb ulls catalans, aquells nois que despertaven simpatia per les seves cantarelles festives en català enmig d'un ambient força espanyolitzat, ara es despatxaven ben agust contra una possible identitat nacional catalana diferent de l'espanyola. Això de les franges és complicat, vaig pensar. Millor observem i reflexionem, tot acabant amb una frase abans escoltada:  "Porca Fortuna!!"
I fins la propera...


Òscar Adamuz, Administrador Moviment Franjolí per la Llengua

Catalans inconscients o aragonesos de llengua catalana?

La mare de tots els debats. Saber què són i com es senten els habitants de la Franja és una de les qüestions que més han obssessionat a diferents autors a banda i banda del riu cinca. El fet que dintre d'un estat espanyol, que es vol a si mateix uniforme, no coincideixi sempre la frontera autonòmica amb l'adscipció lingüística i cultural  de cada ens autonòmic és un dels més grans maldecaps que les elits espanyoles han patit i pateixen, i no deixa de ser una de les grans contradiccions internes d'un estat que no es reconeix com a plurinacional.
A aquesta pregunta, tan complicada, de si a la Franja coincideixen identitat territorial amb identitat lingüística respon amb una extrema senzillesa el cantautor Anton Abad (veure vídeo), que diu "Jo sic d'esta terra i per tant em sento d'ací, però la meva llengua és la catalana i no diré que parle altra cosa". O sigui que, segons esta visió, estaríem davant de l'estereotip d'un "aragonès de llengua catalana", on una conscienciació lingüística plenament en català no predetermina una identitat catalana.



Arribats a aquest punt la pregunta és obligada; llengua és igual a nació? i la resposta, ho reconeixem, supera les nostres possibilitats per més que hem de reconèixer l'extraordinària complexitat del cas franjolí, un territori fronterer de fa segles, amb uns referents culturals oposats als límits administratius que l'haurien d'identificar. Pensem, per exemple, en el cas que, com escrivia Josep Espluga al text que citarem avall, quan Espanya, pels volts del segle XIX, es vol configurar en províncies, una gran part dels pobles aragonesos fronterers a Catalunya (en sa majoria catalanòfons però no tots) expressen el seu desig que la veïna Lleida sigui cap de província i adscriure's amb ella, sense que el fet històric de pertànyer l'antic regne d'Aragó fos en detriment d'aquella realitat social i econòmica, expressada llavors en un anhel que mai no es realitzà.

Una altra pregunta que queda enlaire és fins a quin punt la deficient conscienciació lingüística dels habitants de la Franja (nom i unitat de la llengua catalana, per exemple) fa que no arreli una identitat nacional catalana?
A tot això, cal afegir-hi la gairebé nul·la vertebració d'aquest territori allargassat que anomenem "Franja", sense cap cohesió interna dins seu, fet que ajudaria a fer pinya en la consciència lingüística franjolina i, ja per últim, si el fet de la negació continuada del fet cultural franjolí a dins l'Aragó pot derivar en un rebrot de la societat civil en favor de la llengua catalana, amb la seva conseqüència quant a la identitat.

Aquest conflicte irresolt entre llengua i identitat és posat a sobre de la taula per part d'en josep Espluga (2008), una lectura que recomanem molt i molt per entendre un xic més aquest cas tan particular i que enllacem aquí sencera, com a font de debat i reflexió:

"Una Franja, dues fronteres i diverses identitats socials amagades"

La diferència entre parlar i sentir-se (català) en un pam de terra

La diferent consciència lingüístca i d'identitat a ambdós parts de la ratlla entre la Franja i Catalunya l'explica de manera molt interessant Albert Pla i Nualart:

Polititzem la llengua!

ALBERT PLA NUALART

| Actualitzada el 29/06/2012 00:05

 Polititzem la llengua! RUI MIGUEL DA COSTA NEVES SARAIVA

Avui voldria dir veritats incòmodes i imprescindibles perquè les ideologies dins les quals tots, indefectiblement, vivim no siguin com les ulleres que posen als cavalls i ens privin de visió perifèrica.

Perifèrica com l’aragonès oriental que fa uns dies va ser objecte de tota mena de burles en les tertúlies i columnes dites i escrites en català. Unes burles -en bona part, més que justificades- que es fan des de la superioritat intel·lectual, des del “pobres ignorants” i el brandat convenciment que la Sra. Ciència -amb més força que la Merkel- ens fa costat.

I ens en fa perquè, segons alguns opinadors, això que en diem una llengua (per exemple, això que en diem català) és un fenomen natural, com les postes de sol. Semblen apuntar que hi ha una comunitat científica, blindada a totes les pressions, que sap exactament com s’agrupen els dialectes en llengües a tot el món. Són facts. Consultes la web corresponent -deu tenir seu a Massachusetts- i ho diu ben clar: “The alleged eastern Aragonese is Catalan“. Fi del debat.

És un pensament que tranquil·litza molt, com creure en els Reis. Molt més, en tot cas, que donar un cop d’ull a la història i a la realitat, perquè llavors t’adones que les llengües -vull dir les de Primera Divisió- són, al capdavall, un conjunt de parlars (més o menys convergents) que una ideologia i un poder central (més o menys nacionalista) han articulat i polaritzat. Com? Subordinant-los a un estàndard o estàndards regulats per una codificació que els habilita per a les funcions més altes de la cultura.

T’adones, doncs, que -tenint com tenen sempre a la base un fenomen natural, el llenguatge- són un constructe polític i en bona part arbitrari. Un constructe modelat per imperis que competeixen per dominar, per pobles petits que aguanten com poden, per guerres i violències que, massa sovint, se surten amb la seva. ¿O és que el que es parlava al poblet gallec a quatre passes de Portugal no s’assemblava sospitosament al portuguès septentrional? Que potser badaven, a Massachusetts?

He sentit repetir aquests dies que “no s’ha de fer servir la llengua com a arma política”. L’ADN d’una llengua, la seva raó de ser, és ser una arma política, una arma que cohesiona i dóna identitat a un poble fent-lo diferent dels veïns, com les marques que alguns indis es pinten a la cara per distingir-se de la tribu del costat. El dia que les del català no ens identifiquin, tururut viola!

Assumir tot això és agafar el toro per les banyes (toro i no bou, mai més ben dit) en lloc d’escudar-se en la ridícula coartada del naturalisme. Ridícula com els nens petits que per amagar-se acluquen els ulls. “No polititzis el debat, txxxst! -et diuen hàbils cortesans fent una rialleta de conill-. A veure si així fem passar bou per bèstia grossa”.

Pretenen fer servir, doncs, la mateixa estratègia del nacionalisme espanyol: carregar els morts a la naturalesa. Ja ho diu el Manifiesto por la lengua común: es fa mal als nens i als immigrants no ensenyant-los primàriament la llengua de tots. Com que el fet que ho sigui, també a Catalunya, és -com aquell qui diu- un fenomen atmosfèric, els que volen alterar, ignorar o subvertir l’statu quo polititzen les llengües i violenten el curs natural de les coses. I així passa a ser feixista qui pretén reparar els estralls de les dictadures.

Algú ho havia de dir i ho dic: embolcallant-nos de naturalisme perdrem sempre, perquè consagra el que ja hi ha, i amb el que hi ha el català no se’n pot sortir.

El català no desborda les nostres fronteres occidentals com una humil floreta bosquetana, perquè el català no és avui -per sort- cap floreta bosquetana, és una llengua: un constructe polític, com les llengües que tenen estat però sense tenir-ne.

Dir que la teva llengua -no pas una llengua que parles, sinó la teva- és el català, té profundes implicacions polítiques, agradi o no. La contradicció que deu comportar sentir-te espanyol, en un sentit nacional, i admetre que parles català és tan angoixant que no gosaria mai jutjar a qui és incapaç d’assumir-la.

Tampoc jutjo els que, sovint en estats democràtics, renuncien a parlar als fills amb la seva parla. Quants napolitans, per exemple, ho fan ara mateix? I quants israelians es van menjar amb patates les llengües europees maternes per parlar als fills, a Israel, un balbucejant i ressuscitat hebreu?

L’estima pel propi parlar depèn dels valors que hi van associats. I són valors massa socials per fer-ne a ningú responsable. El mateix noi que a Vall-de-roures el sent com un estigma i arriba a desitjar tenir una dona castellana per no traspassar-lo als fills, si hagués nascut passat el pont, a Arnes, n’estaria orgullós per molt que a TV3 parlin tan diferent.

El català només sobreviurà si el fem la llengua de més prestigi, la necessària, per a uns quants milions de parlants en un territori. És a dir, polititzant-lo al màxim.

Dues fotografies de Vall-de-roures i d'Arnes d'aquest estiu, molt il·lustratives:

Si hi ha un territori fronterer per excel·lència als Països Catalans aquest és el de la Franja de Ponent, històricament enmig de dos móns culturals oposats (l'aragonès i el català), rebent influències per ambdues bandes tot i la indubtable filiació lingüística catalana del lloc. Aquesta rellevància de la posició geogràfica del territori franjolí sovint queda ben representada pel paper "separador" del riu Cinca entre els dos móns.
El següent article ens ajuda a descobrir més sobre la història de les relacions transfrontereres entre Catalunya i Aragó amb la Franja al bell mig de tot:

El Cinca com a frontera en la història

El Cinca consta ja el 839 com a límit occidental del bisbat d'Urgell. Cent anys més tard, tanmateix, establerta de manera definitiva la nova diòcesi de Ribagorça (de Pallars i Ribargorça fins a mitjan segle X), aquest límit es veié depassat en estendre's la jurisdicció dels bisbes ribagorçans a Sobrarb, de manera paral·lela al domini que hi adquiriren els comtes de Ribagorça, el qual arribà, a la fi del segle X, probablement fins a la vall de Broto. Després de la unió del comtat de Ribagorça-Sobrarb al nou regne d'Aragó (vers el 1037), la conquesta ribagorçana sota el govern autònom de l'infant Pere arribà a Graus (1083) i seguí la riba esquerra del Cinca fins a Montsó (1089) i encara fins a les portes de Fraga i de Lleida (1092-93); amb tot, la qüestió de la frontera entre Aragó i Ribagorça fou heretada per les respectives seus episcopals. Així, bé que el concili de Jaca del 1063 establí que el límit era el Cinca, des dels Pirineus fins a Vallobar, ben aviat sorgiren conflictes, tant respecte a la jurisdicció de les valls de Bielsa i de Gistau, com sobre els territoris situats entre el Cinca i l'Alcanadre, al sud de la serra d'Arbe, els quals restaren al bisbat ribagorçà en la partició del 1080. Els bisbes ribagorçans afermaren la nova frontera de l'Alcanadre gràcies a l'actitud favorable de Pere I d'Aragó, i traslladaren llur residència a Barbastre (1100), fins que el bisbe Ramon de Roda en fou violentament expulsat pel d'Osca (1116-17). Recuperats novament pel bisbe ribagorçà els territoris usurpats el 1130, aquest en fou de nou desposseït per decisió del papa Eugeni III el 1145, quatre anys abans del trasllat de la seu de Roda de Ribagorça a Lleida (1149). No tot el territori entre el Cinca i l'Alcanadre retornà a Osca, per tal com Ramon Berenguer IV, a fi d'evitar noves pertorbacions, atorgà Alquèssar i les seves sufragànies al restaurat (1048) bisbat de Tortosa. El plet, però, no s'acabà definitivament fins a la butlla d'Innocenci III del 1203, que atribuïa a Lleida les valls de Gistau i de Bielsa, i a Osca, Barbastre i els seus termes, i repartia entre ambdues seus la resta del territori entre el Cinca i l'Alcanadre, amb la qual cosa el Cinca, entre el mont Perdut i Montsó, esdevingué límit eclesiàstic entre Catalunya i Aragó fins a la creació del bisbat de Barbastre el 1571. 

Amb la unió del comtat de Barcelona i del regne d'Aragó (1137) restà indeterminat a quin dels dos estats calia atribuir les noves conquestes de Lleida, Fraga i Mequinensa (1149), i no fou fins a les constitucions de pau i treva del 1173 que hom definí Catalunya com a estesa "de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes", i, a les corts de Lleida del 1214, "fins al Cinca". Tanmateix, la qüestió no es plantejà de manera definitiva sinó amb motiu del tercer testament de Jaume I; en atribuir Aragó i Catalunya a dos fills diferents, hagué d'establir llur límit, i, si bé l'establí inicialment al Segre (motiu pel qual els lleidatans juraren l'infant Alfons com a hereu d'Aragó a les corts de Daroca), a les corts de Barcelona del 1244 que havien de jurar hereu de Catalunya l'infant Pere, els catalans aconseguiren que Jaume I definís Catalunya com a compresa "de Salses al Cinca", no sense l'oposició dels aragonesos (que consideraven que Ribagorça i les conquestes entre el Cinca i el Segre els corresponien) i dels mateixos lleidatans. Aquest límit, però, es mantingué com a definitiu, i el testament del 1248 especifica que s'estenia des de la vall de Bielsa, compresa a Catalunya, fins a Mequinensa.

Les reclamacions dels aragonesos, ajudats per l'actitud dels ribagorçans, que volien deslliurar-se del pagament del bovatge, féu que Jaume II de Catalunya-Aragó declarés als aragonesos reunits a les corts de Saragossa del 1300 que Ribagorça, Sobrarb i la Llitera eren d'Aragó; per la seva banda, les corts de Barcelona del 1305 aprovaren un capítol de cort que declarava que Catalunya arribava fins al Cinca. Jaume II no aprovà aquell capítol, d'acord amb l'opinió del justícia d'Aragó, Ximèn Peres de Salanova: així pagava al justícia i a les corts aragoneses la fidelitat manifestada arran de les darreres desavinences entre el rei i la Unió aragonesa. El comtat de Ribagorça fou exclòs, aleshores, de Catalunya, i la Llitera fou partida a la clamor d'Almacelles, fins a la seva confluència amb el Cinca, riu que continuà com a límit només en el seu curs més baix (Fraga fou considerada explícitament com a catalana pel mateix Ximèn Peres de Salanova el 1311). Tanmateix, el 1322 Jaume II modificà la decisió sobre Ribagorça en donar el comtat (entre la Noguera Ribagorçana i Troncet) en feu honorat al seu fill, l'infant Pere, amb la condició que el lligam feudal es regís pels Usatges de Barcelona.

La inclusió de Fraga a Aragó tingué lloc probablement durant el regnat de Ferran II de Catalunya-Aragó. El 1642, finalment, durant la guerra dels Segadors, el comtat de Ribagorça fou de nou annexat, temporalment, a Catalunya. Les conseqüències d'aquella guerra a la Llitera feren, a més, modificar sensiblement el mapa lingüístic a causa de les destruccions de poblacions (com Binèfar) i els repoblaments posteriors amb gent de la dreta del Cinca; així, bé que el 1600 Montsó encara era considerada de llengua catalana, al segle XVIII una frontera lingüística travessava la Llitera, a l'est de Montsó i de Binèfar. Al comtat de Ribagorça, igualment, la zona de la baixa vall de l'Éssera centrada a Graus i el sector més meridional, al voltant de Fonts, d'Estada i d'Estadella, de llengua catalana encara als ss XVI i XVII i que conservava, encara a la fi del segle XIX, un parlar de transició força catalanitzat, es castellanitzà ràpidament al llarg del segle XX. Entre Vilella de Cinca i Mequinensa, en canvi, la zona lingüísticament catalana ha ultrapassat sempre el Cinca, fins al punt que el terme de Fraga arriba fins a més de 30 km a l'oest d'aquest riu. 

http://webs.racocatala.cat/franjadeponent/frontera-cinca.htm