MANIFEST PEL MANTENIMENT DE L'ART DE LA FRANJA AL MUSEU DE LLEIDA

 

Davant del recent trasllat de les últimes peces de la Franja de Ponent cap a Barbastre, el Moviment Franjolí i el Casal Jaume I de Fraga volem fer les consideracions següents:

1. Denunciem que les  peces originàries de parròquies de la Franja han estat sostretes del Museu de Lleida.

2. Amb aquesta acció, fruit d'una sentència judicial encara provisional, es consuma l'espoli patit des de l'any 1995 per deslligar els béns de la Franja de Lleida, referent històric i cultural de les nostres comarques.

3. Volem argumentar que aquestes obres mai no han tingut relació amb el museu Diocesà de Barbastre-Montsó, i que aquesta decisió judicial i política deixa als ciutadans de la Franja sense tenir part del seu patrimoni artístic a prop.

4. Reclamem la tornada de les obres d'art al Museu de Lleida, fet que s'explica per la pertinença al Bisbat de Lleida durant més de 8 segles de les comarques franjolines veïnes.

Transmetem la voluntat d'ampliar el consens amb la resta del món cultural i associatiu pel bé del nostre patrimoni històric i artístic.

Carlos Grifoll: "Mentre lo català no tingui la categoria de cooficialitat a Aragó, veig molt difícil una solució".

Carlos Grifoll, a l'esquerra (Diario del Alto Aragón)

En Carlos Grifoll és bibliotecari a Torrent de Cinca. Ha estat i és el promotor de diversos projectes culturals al poble, com el “Cineart Torrent” o el festival de música Jazz “Torrente Jazzsí”, trascendint en alguns casos l'ámbit local i desenvolupant una polifacètica tasca. També col·labora amb ADIA.

Òscar Adamuz

-Per començar, pregunta obligada, com està afectant la pandèmia i el (des)confinament en l’ambient dels carrers de la vila?

Fins al moment mon estem sortint prou bé. La gent hem set prou curosos respectant les indicacions fetes en l’estat d’alarma. Les primeres setmanes, a les tardes, no s’hi via un alma pels carrers, Torrent pareixia un poble fantasma. Als matins se surt a comprar, a la farmàcia... A les zones de baixa taxa demogràfica està sent menor l’incidència de la pandèmia. Però clar, com a qualsevol puesto, la poca industria i el poc comerç que tenim han estat tancats. Lo mateix lo col·legi infantil i el col·legi públic. La biblioteca, l’espai jove i el centre cultural Ca Ferrabrás. S’ha suspès Sant Jordi i Sant Isidre. La Primavera Cultural. També les comunions. Però per sort, al poble no hi ha hagut cap cas conegut de Corona virus. Als pobles això es important per mantenir una bona moral i per emprendre bé el des confinament.

-Quines són les principals iniciatives culturals i d’oci en un municipi d’un miler d’habitants com Torrent ?

Bé, anem per parts. La cultura se cou a la biblioteca del poble, sempre en comunió  i el suport de l’Ajuntament. Lo projecte de més llarga trajectòria é el Concurs de pintura i dibuix de Sant Jordi en ja una vintena d’anys. Aquesta va ser una bonica iniciativa d’unes noies del poble que, passant uns anys ho van deixar estar. Per no deixar-ho caure sen va fer càrrec la biblioteca i des d’allavoses que anem  fent. Lo concurs agarre totes les edats per categories i, dels treballs presentats, sen fa una exposició lo dia de Sant Jordi a la bora de la parada dels llibres i les roses. Los raders quatre anys se hi ha afegit un concurs de fotografia, també en exposició  i una temàtica diferent cada any.

Denou anys fa que vam arrencar lo grup de lectura i, com qui no vol la cosa, hem llegit i estripat més d’un parell de cents de llibres. La mecànica es simple. Cada mes se repartís una novel·la pa cada un del membres, i el mes que ve cada un fa el comentari pertinent. Cal dir que els llibres venen pagats per la Comarca del Bajo/Baix Cinca.

Mes recent, al novembre de 2011, é quant va arrencar el programa CineArt Torrent que, tret dels mesos d’estiu que amollem les sessions, cada divendres d’antre any hi ha pel·lícula. L’idea es fugir del films comercials, presentant aquelles pel·lícules que les més de les vegades no s’estrenen en sales de cinema.

Al 2013, los actes culturals que es fien en tot l’any sense cap vincle entre ells, se van agrupar en un mateix programa i en unes determinades dates. D’esta manera va néixer  la Primavera Cultural que, lo mes d’abril, concentra quasi bé tots los actes culturals que es fan al cap de l’any; xerrades, presentacions, teatre, conferencies, música, etc.

Pa tancar el tema cultura direm que, la Comarca del Bajo/Baix Cinca te un programa anomenat Cultura en ruta que porta a ca d’un del pobles durant tot l’any un acte cultural: teatre, circ, putxinel·lis, música, recitals... A Torrent, des de bon en començament s’ha fet una actuació de jazz al claustre del que queda de monestir de Sant Salvador que, tot i estar molt afonat es preciós. Desprès de cinc anys, i en vista de l’acceptació que tenia al poble i voltants, en fa dos, se va pensar en créixer i fer un festival de jazz de cap de setmana anomenat Torrent Jazz Sí. La resposta de la gent del poble, de la comarca i comarques veïnes, com a públic, no ha pogut ser millor.

Pel que fa a l’oci, hem d’anomenar el Centre Cultural Ca Ferrabràs. Un edifici històric del poble que acull la sala de projeccions, conferencies i exposicions, la biblioteca, sales d’estudi, aules d’educació de gent gran i també l’Espai Jove. L’Espai Jove obre de novembre a maig los caps de setmana, festius i vespres. Està equipat en futbolí, taula de ping-pong, taula d’aire, dues videoconsoles i  tota classe de jocs de taula. De tot això s’hen fa càrrec una monitora de temps lliure. Aquí  é el refugi de la jovenalla de Torrent, on hi passen moltes hores des de els més petits que encara ni acaminen acompanyats del pares, fins als adolescents. A l’estiu é la piscina la que s’endu la gent de totes les edats. Tenim dos parcs infantils. També les festes majors i altres festivitats fan un paper d’entreteniment i socialitzador  prou important. De tota manera, a Torrent, se manté l’esperit de poble. Això vol dir que es juga i es viu al carrer una bona part del dia i sortosament, tenim riu i serra i un castell dels moros, espais on totes i tots los torrentins i torrentines hi hem viscut i encara hi viuen les millors aventures de petits. Les dones al matí surten a fer la compra i xerren i fan corro allà a on se troben. Los homes al tardet fan colla i volten los cafès fent la canyeta de cervesa o el xatet de vi. Però si hi ha un puesto a on los homes grans tenen l’entreteniment per excel·lència,  es a l’hort. Allà el temps no hi passa. Es la retirada ideal, a demés de tema de conversa permanent; que si les cols, los planters, la mongeta tendra, les faves o si jo ja he collit tomates,  tu encara no?

-Centrant-nos una mica en la llengua, Quina seria la presència del català en aquestes activitats culturals ?

Lo català é la llengua de Torrent. La de dins de les cases i la de fora del carrer. Però ja no tant. La gent entre naltros parlem aquest català propi nostre, que mos identifica com a torrentins i que  a cap mes puesto se xerra igual.

Però cal recordar que la llengua oficial a Aragó é el castellà. Lo català no te el reconeixement de cooficialitat. Los actes si els imparteix una persona o persones castellanoparlants  son en castellà, però si aquest acte polític, social o cultural està impartit per una persona o persones catalanoparlants se fa en català. Fins al moment no hem tingut problemes de convivència de les dues llengües, ni d’una part ni de l’altra.

-Pel que fa a la biblioteca, hi ha demanda i consum de llibres en llengua catalana?Quins hàbits literaris tenen els torrentins i les torrentines?

No, i cada vegada menos. Hem dit que la oficialitat de la llengua la te el castellà i, encara que a mestra s’estudia el català com a assignatura, lo que vol dir tres hores a la setmana com a molt, en quant a llegir-lo, é un idioma alternatiu, com l’anglès. Ningú o molt pocs llegeixen anglès perquè si. Ningú o molt pocs llegeixen català perquè si.

Los hàbits literaris de la gent de Torrent? Bé, los llibres, en general, no son un objecte de consum massiu, mes bé al contrari. Tot i que, qui é lector ho é pa sempre i é molt fidel. Encara que com a tot, la lectura se te que treballar i mos tenim que educar pa ser bons lectors. Pa saber destriar la palla del blat. Pel general la gent consumeix aquelles novel·les que estan a primera línea a l’aparador de les llibreries i que solen ser de lectura fàcil i enganxosa. En aquest aspecte, la funció de les biblioteques te que ser recomanar aquelles altres novel·les que no es veuen a primera línia, però que literàriament tenen prouta qualitat, lo que no vol dir que siguin pesades o avorrides, mes bé al contrari. Hi ha novel·les que es llegeixen fàcilment  i s’obliden ràpid. Hi ha novel·les que es llegeixen ràpid i no s’obliden mai. En més de trenta anys de biblioteca i quasi vint del grup de lectura, crec que els lectors de Torrent son prou exigents i tenen prou clar lo que volen.

Visita guiada a l'ermita de Sant Salvador de Torrent*

-Com definiria l’estat de salut de la llengua pròpia al poble?

Malalta.

Los raders 10 o 12 anys s’està produint un fet que mai havia passat abans. Ni quant la tele, el cinema, les revistes etc,  eren sempre en castellà. Ara la majoria de xiquetes i xiquets al carrer parlen en castellà. Per què? Crec que el motiu principal é la guarderia. Ara hi entren abans de fer l’any. Allà, entre ells, socialitzen en castellà perquè é la llengua que s’hi parla. A mestra segueixen parlant castellà, i ja està. É molt i molt difícil que les xiquetes i xiquets que des de sempre han parlat castellà entre ells, canvien a parlar català, per molt que des de casa s’hi capfiquen. Ja veurem quan seran grans.

Solució? Mentre lo català no tingui la categoria de cooficialitat a Aragó, ho veig molt difícil.

-Com és la col·laboració dins l’àmbit cultural des de Torrent amb els diferents pobles de la comarca del Baix Cinca o de la resta de la Franja? Es fa feina en xarxa?

Abans hai parlat del programa Cultura en ruta de la Comarca del Bajo/Baix Cinca. É l’única iniciativa que pretén desenvolupar  la cultura més enllà d’una sola localitat. S’ha creat un circuit comarcal on se fomenta el desplaçament d’espectadors entre poblacions. A poc a poc s’està aconseguint.

En xarxa estan les biblioteques que pertanyen a la Red de Bibliotecas de Aragón, a on des del propi domicili se pot accedir al fons documental de cada biblioteca que està a la xarxa i fer-ne sol·licitud  de qualsevol document. Entenc que es una molt bona eina.

-Després del ja consolidat “Cineart Torrent” o el més recent del “Torrente Jazzsí”, hi ha nous projectes culturals en marxa o previstos?

Idees no en falten, però traslladar les idees a la realitat ja es un altra cosa. L’ajuntament sempre ha estat obert a noves propostes i, sempre que ha sigut possible, s’han desenvolupat. Però també é veritat que els pressupostos culturals de les corporacions, dins del pressupostos generals, sempre son los mes minsos. En tot i en això, crec que Torrent te no te mal coberta la programació cultural, encara que mai é massa en aquest àmbit. De cultura sempre en farà falta més.

De fa poc s’ha llançat l’idea d’un festival de teatre amateur de cap de setmana. Ara s’ha de dixar que bulli lo temps que calgui.

-Per acabar, com està afectant al món de la cultura la nova situació provocada per la COVID-19 i quines mesures, ajudes o recomanacions penses que podrien ajudar a preservar-lo?

La cultura ens salva, salvem la cultura. É un missatge institucional que sentim a diari, tan debò fos així. Més aviat crec que no més son cortines de fum. Tampoc veig a la gent consumint cultura a dojo, menos quant hi haurà altres prioritats en que gastar los quartos. Pensem que d’aquí hi sortiran moltes famílies que prouta feina tindran per portar un plat a taula o comprar-se uns pantalons. No hi entenc i no hi crec en grans xifres salvadores, aquestes no més van als bancs. Penso que tindrem que seguir picant pedra cada dia si volem fer alguna cosa.

Sí crec que la cultura tindria que estar a l’alçada d’altres disciplines i labors socials. Per descomptat per damunt del futbol i d’altres esports que bàsicament no més serveixen  a interessos capitalistes, a demes de tindre les masses contentes i enganyades. La cultura fa pensar. La cultura crea consciencia crítica. Això no convé al sistema.

Com sempre serem los raders d’arrencar i qui menos ajudes institucionals tindrem. Està clar. Contents podem estar si a algú se li han obert los ulls, dels de dalt i dels de baix, i ha vist que la cultura en tota la seua amplitud é cada vegada mes i mes necessària. 

Gràcies Carlos i fins aviat.

*Font imatge: Ajuntament de Torrent de Cinca

"Torrent de Cinca: un cert cinema", per Quim Gibert

Torrent de Cinca: un cert cinema

Certain woman: vidas de mujeres (2016) són relats, suposadament anodins, sobre el dia a dia de la rural Montana. Els personatges de Kelly Reichardt, la directora, han quedat encallats en una via morta, de la qual malden per fugir-ne cames ajudeu-me. Es tracta de quatre dones que lluiten per no perdre la il·lusió de viure. Trencar les inèrcies constrenyedores passa per empoderar-se davant la insatisfacció, la solitud, la incomunicació i altres febleses humanes (por, timideses, pensaments distorsionats, incerteses...)

El gèlid hivern en un estat nord-americà, on no sol passar-hi mai res, accentua l’atmosfera d’un film que més aviat desconcerta. Tant és així, que d’entrada Certain woman no em va fer el pes. Tampoc va convèncer a la senyora del seient del costat, que m’ho va confessar espontàniament. No obstant això, les cabòries i misèries de personatges immersos en l’Amèrica profunda em van suscitar preguntes. Per què fan el que fan? Què els hi passa? I és que el magnetisme del llargmetratge et fa ballar el cap. Si alguna cosa en comú tenen els protagonistes de Certain woman és la impetuosa necessitat de sentir-se connectats amb els altres. Això els obliga a evolucionar en el decurs del film. En paral·lel, la sensibilitat de l’espectador també entre en joc, fet que possibilita revisar les impressions inicials. I es queCertain woman va florint a mesura que hi reflexiones. Algú ha dit que és un film sobre el gust de la possibilitat.

Per Xavier Vidal de las Heras, cinèfil, el film és un petit gran treball, en el qual és més important la forma que el contingut. Vidal de las Heras afirma que Reichardt eleva l’anècdota a la categoria: «què és el cinema sinó convertir allò en íntim en col·lectiu?» Vidal afegeix que la directora ianqui explica sense explicar: «convertint l’espectador en còmplice i espia, en un ésser intel·ligent que ha de complementar tot allò que resta velat en la projecció».

No és casualitat que Kelly Reichardt sigui coneguda com la poetessa de la imatge. Segons Beatriz Martínez, periodista, es tracta d’imatges de combustió lenta, traç net, evocador, crepuscular. Per Martínez, la directora sap captar com ningú l’essència del paisatge: «aconsegueix a través de la mirada meticulosa que l’espectador sigui capaç de percebre el caràcter tel·lúric de l’entorn natural i mimetitzar-se en la seva bellesa, a voltes pacífica, d’altres abrupta i eixuta»

Malgrat els elogis rebuts per diferents crítics, a l’Estat espanyol la cinta s’ha estrenat directament en DVD. Tot apunta que difícilment arribarà a les grans pantalles dels circuïts comercials. Excepcionalment va ser possible visionar-la dins el cicle Cineart Torrent a Casa Ferrabràs, centre cultural d’aquest poble del Baix Cinca. També fou interessant veure-hi  darrerament Corazón silencioso; Una mujer fantástica; Alma Mater... I és que el d’enguany ha estat un maig d’allò més florit. Llevat dels mesos estiuencs, gairebé cada divendres hi ha sessió.

L’afinat olfacte de celuloide de Carlos Grifoll, responsable de la iniciativa, ens recorda les propostes d’art i assaig o de cinema fòrum, per mitjà de les quals el setè art va passar a ser quelcom més que un entreteniment per a les ensopides tardes de diumenge.   

                                                   

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats. Convivència o conflicte?

Convocatòria a Fraga de les proves per a l'obtenció dels certificats de català B2 i C1

CONVOCATÒRIA GENERALITAT DE CATALUNYA DE PROVES PER A L’OBTENCIÓ DELS CERTIFICATS DE CATALÀ 2018 B2 i C1 A FRAGA

El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha convocat les proves per a l’obtenció dels certificats de català 2018.  A l’igual que l’anterior convocatòria, Fraga serà localitat d’examen per al certificat de nivell intermedi de català B2 (anterior nivell B) i per al certificat de nivell de suficiència de català C1 (anterior nivell C).  Aquestes proves es realitzaran a l’IES “R. J. Sender” els dies 5 i 26 de maig, respectivament. El termini de presentació de sol·licituds comença el 29 de gener i finalitza el dia 14 de febrer.  Es poden fer servir diferents canals d’inscripció: presencialment (oficines de la Direcció General de Política Lingüística a Barcelona o dels Serveis Territorials del Departament de Cultura a Girona, Lleida, Tarragona i Terres de l’Ebre) o per internet (Oficina Virtual de Tràmits gencat http://web.gencat.cat) amb un 10% de bonificació.  

Per ampliar informació: http://www.gencat.cat/llengua/certificats.

 

---

Institut d'Estudis del Baix Cinca - IEA

Fraga

iebc@iebc.cat

Editorial - El futur dels franjolins, pendent de Catalunya.

EL FUTUR DELS FRANJOLINS, PENDENT DE CATALUNYA

Aquests dies d’incertesa política, observant el procés català,  qualsevol persona pot pensar com serà el futur, de si les coses van molt ràpides o hem esperat molt, sobre legitimitats i legalitats o si espanyols o catalans.

Molts catalans i castellans contestarien molt ràpidament la resposta; ja la saben i la defensen a “mort”, però  què passaria si preguntes a algú de la Franja de Ponent? El 70% aproximadament et dirà que no vol implicar-se i que ja estem bé com estem i, acte seguit, potser soltarà la gran brometa “Quan siguin independents els catalans, naltres mos dedicarem al contraban en la frontera”, però la incertesa és molt gran al territori: podrem seguir anant a Lleida a comprar? I a l’hospital Arnau de Vilanova? Què passarà amb Mercolleida? Ens demanaran el passaport per anar al poble del costat? Les institucions aragoneses començaran a fer un genocidi lingüístic? Això últim porten fent-ho des-de fa 30 anys. Sobre la resta ningú té la resposta, ni tampoc sabem si la Republica Catalana proclamada aquest mes d’octubre es consolidarà, el temps ho dirà.

Però jo, com altres franjolins i franjolines, intentem cercar alguna d’aquestes respostes mitjançant hipòtesi, per exemple observant com els nostres alcaldes  han trobat un nou hobby; anar a la premsa escrita o televisiva i dir la seva sobre el desafiament català al règim del 78. Principalment a la premsa espanyola i aragonesa per, en molts casos, fotre por o per crear crispació cap a Catalunya per part d’un poble que no vol lluites i vol seguir fent la seva vida, un poble neutral entre dues nacions que s’enfronten que, majoritàriament, vol seguir sent aragonès però  també vol seguir anant a Lleida a fer la seva vida amb normalitat (o a Pont de Suert o a Tortosa), identificats amb la seua gent. No hi ha sensació de frontera, com alguns voldrien.

Anant al moll de l’os, el procés d’autodeterminació del Principat no ens ha de preocupar massa si no canviem allò que ens ha caracteritzat com a ciutadans de la Franja; seguirem anant a comprar on sempre hem anat, igualment que anirem als hospitals catalans i continuarem estudiant a les universitats catalanes. No interessa fer una frontera on n’hi ha cap. Sí que seran dos models diferents de gestionar-se però, que no ho es ja ara? Hi ha moltes diferencies entre la Comunitat Autònoma d’Aragó i la de Catalunya, però ningú no pot negar que el territori de la Franja se sent més pròxim (emocionalment i social) a model català. Si Aragó deixés la seva línia centralista i es preocupés per tots els ciutadans de la regió hi hauria coses que podrien canviar però, per sort o desgràcia, això no passarà. Sembla que no els interessa treballar més amunt de Montsó i d’Alcanyís, ni a la Diputació General d’Aragó ni, en molts casos, als propis aragonesos.

Per altra banda la Generalitat hauria d’apropar-se afectivament a la gent de la Franja, una República catalana podria ser un gran pas per a la salvació definitiva de la llengua catalana i això es notarà a la nostra terra. Però no només això, seria necessari que els catalans ens reconeguin i es permetés una sèrie de drets per a que l’impacte de la frontera no es noti a la Franja de Ponent, ja que seria molt negatiu pel nostre territori en cas contrari. Hi podria haver una persecució contra la llengua i costums catalanes, que posarien en risc  la nostra singularitat i no ho podem permetre, com tampoc que després de 1000 anys de veïnatge (quasi germanor), tot es destrueixi per la inacció d’uns i la persecució d’altres.

Fem costat a que el poble català decideixi lliurement el què vol ser, però naltres haurem de lluitar més encara per a que la nostra llengua i cultura sobrevisqui, i la principal arma que tenim és la de seguir parlant català i fer la mateixa vida que hem fet sempre. Algun dia els pobles de l’antiga Corona d’Aragó deixarem d’enfrontar-nos i, quan això passi i ens respectem  cadascú com allò que som, llavors ho podrem tot, tant a Catalunya com a l’Aragó i, sobretot, a la Franja de Ponent.

José Ramón Noguero de Llano

Fundador del Moviment Franjolí per la Llengua

Francesc Serés: "Cal una voluntat política per articular culturalment la Franja"

Francesc Serés és un escriptor de Saidí, Baix Cinca, i establert a Olot, on treballa com a director de la Residència Faber. Serés forma part d'un grup d'escriptors franjolins en llengua catalana apareguts els últims anys, com Josep Anton Chauvell, la seua conveïna Mercè Ibarz, Jesús Moncada o Carles Terès. "La densitat fa sospitar", confessa rient Serés. En els seus llibres ha deixat immortalitzades moltes històries pròpies de molts pobles de la Franja que, segons Serés, "no s'havien explicat mai". Precisament això, les històries sense explicar, són el que per Serés fan de la Franja un territori tan favorable per la literatura.

Francesc Serés a les portes d'una antiga casa familiar a Saidí.

Què té la Franja que la fa territori d'escriptors?

Hi ha diversos factors. El primer, que és una zona que de manera natural ha mirat cap a Barcelona; és on hem anat part de la migració. Una vegada allà, jo vaig descobrir una cultura que no sabia que tenia. Existia una paret de paper, com les dels japonesos. Són parets opaques, però si t'hi recolzes cauen i descobreixes una altra realitat. Llavors, quan tornes a casa et sents en un terreny verge d'històries sense explicar.

I en segon terme, tenir una formació només en literatura espanyola ha permès repensar-nos la literatura catalana. Sense l'obligació escolar podem descobrir la part de la seducció, molt important en la literatura. 

Actualment ets un dels escriptors franjolins més reconeguts i premiats. Has rebut un grapat de premis de les lletres catalanes, però des d'Aragó només vas tenir un reconeixement ara fa 15 anys.

No és una qüestió personal. És el nivell de deixadesa que tenen amb la llengua, però no només afecta el català. Això és transversal al nivell de protecció que l'Aragó ha donat a altres camps. És un símptoma de la mala gestió cultural, tot i que és cert que en el cas del català existeix una rancúnia històrica perquè ho veuen com una taca. El meu cas és una conseqüència més de la infravaloració del patrimoni propi.

És complicat escriure en català i ser reconegut a la Franja?

És molt difícil, perquè tot i que és un territori prolífic pel que fa a escriptors, la situació política no és favorable. A l'escola només hi han un parell d'hores de català a la setmana, has de lluitar contra mitjans de comunicació, contra l'administració... A Catalunya tens quatre nivells administratius que vetllen per la llengua: ajuntaments, consells comarcals, diputacions i la Generalitat. Ací no en tens cap. 

Si ets de la Franja, per guanyar-te la vida escrivint en català has de marxar al Principat?

Existeixen molts factors: el talent, la sort, l'editorial que et publica... Però sense cap dubte, és més fàcil en un lloc on no has de discutir sobre un fet tan ridícul com el nom del idioma. Allà trobes un ambient favorable, a més d'un camp de coneixement que entra en contacte amb naltres, com la llengua i la continuïtat cultural.

Què li falta a la Franja per aconseguir una cohesió cultural?

La Franja és un territori sense articular. La gent de Queretes té poc a veure en la gent del Campell. D'una punta a l'altra de la Franja tens quatre hores, però de costat a costat tens deu minuts, i això és molt difícil d'articular. Ha d'existir una voluntat política per superar aquest desavantatge.

A la Franja, la unitat política és una cosa, i la cultural n'és una altra.

Ací manen des de Saragossa, però això no vol dir que m'agrade ni que no puguem fer mil coses. La política no deixa de ser una convicció molt arrelada. Només demano que deixen escollir a la gent democràticament les seues idees, més enllà de la situació administrativa que tingue. És cert que des del punt de vista pràctic això té conseqüències: la llengua la tenim com la tenim, amb la campanya d'aculturalització, la immigració que arriba i no estàs escolaritzant en català... És una situació molt perillosa. De totes maneres, intento no ser pessimista i penso que el moviment independentista serà positiu per la llengua, perquè si som capaços de crear una protecció d'Estat per al català, tota esta zona participarà d'eixa protecció.

Portada de La Pell de la frontera.

A La pell de la frontera tractes les relacions socials i la realitat cultural de la Franja. És una qüestió d'experiències personals o una manera de documentar el territori?

Diria que és per les dues raons. Del tema de la immigració, ací no se n'havia parlat més enllà d'alguns articles de premsa. Jo el vaig tractar des de l'experiència que al poble havíem tingut amb la immigració, igual que a La Llitera o al Segrià. És una història que demostra que no hi havia discontinuïtat, podies trobar el mateix subjecte a Saidí i a Alcarràs, a Fraga i a Aitona, a Mequinensa i a Torrelameu. En aquest tema la frontera s'esvaïa i creava un espai molt propici per la literatura. 

A més, ho podíem explicar des de dins en primera persona. Jo vaig sentir la paraula 'globalització' durant els anys 93 o 94, quan estava fent la carrera. Llavors me'n vaig adonar que naltres ja portàvem deu anys globalitzats. Al llibre vaig explicar això, la nostra experiència. Petita i local, però és la nostra. 

Amb el projecte que has començat fa poc, la Residència Faber, què podeu aportar a la cultura nacional?

No teníem un espai com aquest, una residència institucionalitzada per atraure talent d'arreu del món per a que interactue amb el d'aquí. Ara hem d'aconseguir que al cap de l'any vingue un seguit de gent, unes 70 persones calculo. També ens encarreguen de buscar els homòlegs nacionals per realitzar l'intercanvi. A més, Olot és una ciutat molt cívica, amb una programació cultural estable, i això fa que esta gent s'emporte una imatge del país i que la transmete. Aquest no és l'objectiu principal, però ajuda a que vegin que no som una societat excloent, que els convidem a treballar amb nosaltres i ajudem en els seus projectes..

Lleida, la ciutat llunyana també per a la Franja?

Està claríssim. La capitalitat de Lleida és vital per naltres, perquè és el focus cultural, lingüístic, universitari... Al meu article me vaig queixar del fet que Lleida dimitís d'esta funció i es convertís en la capital d'uns terrenys deshabitats enormes, amb una densitat de població baixíssima. Tot i així, Lleida viu la mar de contenta, cosa que és letal per al territori. És una llàstima, perquè Lleida és una ciutat rica: té industria agroalimentària, té serveis, és nexe de comunicacions, té una universitat amb facultats molt importants... Però també té uns dirigents que no estan assumint la responsabilitat. I per acabar d'adobar-ho, ara amb Ciutadans a l'alcaldia, culturalment la ciutat quedarà coixa.

Però això no s'arrastra des de fa temps?

No sé quina és la causa i quin l'efecte. Si ve d'abans, s'ha acabat creant un caldo de cultiu propici perquè aparegue esta gent. I davant la deriva, han acabat unint Lleida a un projecte espanyol. Ací tenim una frase per a qui treballa per demés: "aquest treballant perdrà l'ofici". Doncs els polítics lleidatans, treballant han perdut l'ofici.

Per què ha acabat Lleida així?

Perquè no és un país en xarxa i una ciutat pot triar desconnectar. Mentre no aconseguim crear un projecte de país connectat, serà molt difícil de canviar la situació de Lleida. Si el procés independentista se'n surt, espero que es reforcin les vies per ser un país enxarxat.

La situació que es viu a Lleida ciutat no és la mateixa que trobem a les comarques de Ponent. 

És un tema administratiu. L'esquema provincial, amb les seues capitals, s'ho està emportant tot. Això està assecant el territori, evitant repartir la riquesa i acaba redundant en el seu perjudici. S'ha de pensar com es reequilibra el territori des del punt de vista del coneixement. Això arrelarà la gent als pobles i crearà vincles amb el territori. Però si agafes un esquema espanyol, tindràs un país espanyol.

Moltes gràcies Francesc, i sort en el futurs projectes.

"A la Franja es veu la llengua com a matèria de conflicte" [entrevista Natxo Sorolla_eldiario.es]

Font: “La falta de consenso en política lingüística afecta a los hablantes: ven su lengua como materia de conflicto”

ENTREVISTA: Natxo Sorolla

El sociòleg Natxo Sorolla és autor d'una tesi sobre la situació del català a les comarques orientals d' Osca.

“Una quarta part dels alumnes catalanoparlants recorren al castellà per a comunicar-se entre ells; podria ser la fase prèvia a la decisió de desar de transmetre la llengua als seus fills”

“Es pot aconseguir que català i aragonès siguin llengües oficials d'Aragó, per si després no es prenen mesures per desenvolupar-ho, es quedarà en el terreny del simbòlic”

“Veure que metges i professors empren el castellà pot induir a pensar els pares que és aquesta, la llengua que donarà més oportunitats als seus fills”

Óscar Senar – Zaragoza

22/10/2016 – 23:09h

Natxo Sorolla, autor de l'estudi sobre la situació del català a La Franja.

El sociòleg Natxo Sorolla (Pena-roja de Tastavins, Matarranya, 1980) va presentar recentment a les jornades Cinga Fòrum, organitzades per l'Institut d’Estudis del Baix Cinca, les conclusions de la seva tesi doctoral sobre la situació sociolingüística a les comarques del Baix Cinca i La Llitera, on  molts pobles han estat històricament catalanoparlants. Segons es desprèn del seu estudi, l'ús del català está en retrocés entre els joves de la zona oriental d'Osca, el que seria el pas previ a allò que es coneix com a substitució lingüística.

El pròxim 28 d'octubre Sorolla tornarà a tractar el tema a la Facultat de Filosofia i Lletres de Saragossa, dins de les jornades ‘El repte d'investigar sobre La Franja d'Aragó’, organitzades per l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i l'Área de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa.

¿Qué és la substitució lingüística?

Dins la sociolingüística, s'entén com el moment en què un grup social determinat canvia la llengua que venia emprant fins llavors i decideix substituir-la per una altra. El punt crític d'aquest procés, allò que determina que  l'ús d'una lengua és en perill, és quan els progenitors decideixen no transmetre la seva llengua als fills, sinó una altra que consideren més prestigiosa o útil. Abans d'arribar a aquest extrem hi ha fases prèvies.

¿I a quina fase es troben les comarques del Baix Cinca i La Llitera?

La realitat és que jo no estava estudiant la substitució lingüística a La Franja; amb la meva tesi cercava d'analitzar la situació sociolingüística dins un territori que ha estat històricament catalonoparlant. Però el que em vaig trobar varen ser dades que, si no alarmants, apunten el què alguns ja intuïen: que les generacions joves estan deixant d'usar la seva llengua en les relacions socials. Sóc d'una comarca més al sud, el Matarranya, i no esperaba que la situació sigués tan diferent al nord. Segons hems pogut comprovar, una quarta part dels alumnes catalanoparlants, aquells que usen el català com a llengua habitual amb els dos progenitors, recorren al castellà per a comunicar-se entre ells. Això ens indica, a manca de consolidar l'estudi, que podria ser la fase prèvia a la decisió de, en el futur, i si romanen al territori (perquè el despoblament és un altre problema d'aquestes zones), deixar de transmetre el català als fills.

Segons reculls a la tesi, els anys 90, i també entrats  als 2000, la situació era ben distinta. ¿Què ha passat per produir-se aquest canvi?

Haurem de preguntar què és allò què no havia ocorregut fins llavors. La Franja era un territori rural que històricament enviaba emigració a d'altres zones, però amb el canvi de segle s'involucra en el procés de migracions internacionals que ja no sols es dóna a grans capitals, sinó que arriba als pobles, el que altera la seva composició demogràfica. Un altre factor és la minorització de la llengua: en les generacions més grans la major part dels seus membres són catalanoparlants, és la llengua de socialització habitual, però entre els joves tenim més varietat, amb gent de fora, autòctons castellanoparlants, o fills de parelles mixtes que funcionen a la pràctica com a castellanoparlants. Suposem, perquè s'ha d'aprofundir en l'anàlisi, que aquestes progressives variacions en la societat es tradueixen en canvis lingüístics molt ràpids, que poden conduir a que el castellà esdevingui en allò que a sociolingüística es diu llengua no marcada, això és, aquella que pel seu ús no et defineix com a membre d'un grup determinat.

¿El català a La Franja està perdent prestigi social?

No podem dir que hàgim arribat a aquest punt, perquè no hem detectat que els pares deixen de transmetre el català com a llengua, estaríem encara en la fase prèvia. La qüestió del prestigi de la llengua té relació amb el procés de modernització global (augment de les migracions, l'increment de població urbana, possibilitat de canvi de classe social…), que té conseqüències sociolingüístiques clares: les llengües minoritàries perden la seva capacitat de cohesió social, mentre que les llengües més usades es fan més grans. Les qüestions de classe social han estat importants en d'altres processos de substitució, como s'ha vist a Alacant o València. A La Franja no hem treballat aquest aspecte i tinc els meus dubtes que sigui un factor influent, però sí pot tenir un cert efecte que al sistema educatiu i sanitari es funcioni de forma monolingüe. Veure com metges i professors empren el castellà pot induir a pensar els pares que és la llengua que donarà més oportunitats als seus fills.

¿Quines mesures ajudarien a preservar la llengua patrimonial?

La principal és que la llengua pròpia estigués al sistema educatiu, i no només com a asignatura optativa, perquè, tot i que ho facilita, no és suficient per possibilitar l'alfabetització dels alumnes. S'ha d'incorporar la llengua pròpia com a vehicular, que no sols s'aprengui a escriure-la, sinó que també serveixi per ensenyar d'altres assignatures com  Ciències Socials o Naturals. Igual que tots els alumnes aprenen castellà, han d'aprendre català (i anglès, clar), per a que posteriorment puguin decidir lliurement quina llengua utilitzaran a la seva vida diària. No és cap solució màgica, però crec que l'Administració ha de transmetre als pares l'interès per mantenir la llengua del territori.

¿Mesures com la cartelleria i la senyalització bilingüe tenen un efecte real en el manteniment de la llengua pròpia?

Tenen la seva importància, sí, però no deixen de ser simbòliques. Les polítiques han d'anar molt més allà, ha de cercar un efecte a llarg termini. A les discusions es posa l'accent en la cooficialitat de l'aragonès i el català a Aragó, però la realitat política és que no hi ha majoria suficient per introduir aquesta qüestió, en la mesura en què fora necessari, a l'Estatut. Es pot aconseguir que siguin llengües oficials d'Aragó, però si després no hi ha mesures que ho desenvolupin amb reglaments i lleis, serà important, però es quedarà en el terreny d'allò simbòlic. Pot donar-se una situació similar al gaèlic d'Irlanda, on és la llengua oficial pero hi ha enormes dificultats perquè es mantingui. És preferible el que ocorria a La Franja, on estava estès l'ús popular del català a nivell informal, a una situació d'oficialitat en la que no existeixen parlants.

La política lingüística sempre genera grans controvèrsies…

L'any 2001 començaren les guerres per la llengua a Aragó. Fou llavors quan el PAR es distancià de la seva política tradicional de defensa de l'aragonès i el català, amb aquestes denominacions, per decidir que l'anticatalanisme i no reconèixer la llengua del seu propi territori el podia donar rèdits entre cert electorat, com de fet ocorre. Aquest viratge es tradueix en una guerra simbòlica, on es fa una Llei de Llengües, dos anys després entra un altre govern i fa una nova llei on apareix allò del LAPAO, en poc temps tornen a canviar els continguts de la llei… Tot això afecta els parlants, perquè al final entenen que la llengua és un problema, la veuen com a matèria de conflicte, i això no és positiu.

¿Quin és el camí a seguir?

S'ha de tornar al consens en política lingüística. En aquest sentit, és important el paper del PAR. Quan va governar amb el PP els anys 90, el PAR fins i tot va votar diferent que el seu soci  lleis com la de Patrimoni Cultural i defensà que l'aragonès i el català eren llengües pròpies d'Aragó i que havien de ser cooficials. El seu gir comença quan governa amb el PSOE i recorre a aquest tema per marcar distàncies.

¿Com valores les decisions de l'actual Executiu aragonès de PSOE-CHA?

Després del LAPAO, que suposava negar la pròpia existència d'una llengua sobre la qual acadèmicament no hi ha cap dubte, qualsevol pas que es donés havia de ser positiu. Insisteixo que s'ha de treballar per aconseguir que n'hi hagi continuïtat en les polítiques, que no canviïn cada cop que entra un nou executiu. Tenim l'exemple de les classes optatives de català a La Franja, que s'implantaren el 1984 amb el socialista José Bada com a conseller de Cultura. Aquestes classes s'han mantingut, fins i tot s'han ampliat, amb els governs posteriors amb independència del color i inclús de la llei del LAPAO. S'ha de separar la política lingüística d'altres conflictes, que poden donar molts rèdits en el debat a nivell estatal, però que acaben afectant la gent que viu a la frontera i esdevé un problema per al seu dia a dia.

*Traducció: Moviment Franjolí per la Llengua

El Moviment Franjolí a l'UCE aquest dissabte, 20 d'agost

El dia 20 d’agost de les 17 hores fins les 19 hores, el Moviment Franjolí per la Llengua hi serà a Prada de Conflent (Catalunya del Nord) on Òscar Adamuz, Coordinador del Moviment Franjolí, ha sigut convidat al debat “L'eix mediterrani: camins comunicatius”organitzat per la Universitat Catalana d’Estiu, on explicarà l’estat actual i el futur dels medis de comunicació de la Franja de Ponent.

La Universitat Catalana d’Estiu es organitza del 17 al 23 d’agost a Prada de Conflent on aquest any tenen com a tema “L'Eix Mediterrani: camins de mar, de terra i de cultura”

L'Institut d'Estudis del Baix Cinca fa alegacions al currículum aragonès quant a la llengua catalana

Institut d'Estudis del Baix Cinca-IEA

AL·LEGACIONS CURRÍCULUM ARAGONÈS. ENSENYAMENT DE LA LLENGUA CATALANA I LITERATURA

El Govern d’Aragó ha sotmès a exposició pública el currículum aragonès per la realització d’al·legacions. Pel que fa a l’assignatura Llengua catalana y Literatura, hem observat, entre altres coses, que el nombre total d’hores setmanals previstes per a l’ESO i Batxillerat queda reduït a 2 hores. Actualment s’estan impartint 3 hores setmanals, tant a l’IES “R. J. Sender” com a l’IES “Baix Cinca”. Això suposa una rebaixa de moltes hores lectives que els nostres alumnes podrien perdre si la proposta de currículum s’aprova tal com es presenta en l’actualitat, en un temps en què es fa evident un procés de substitució lingüística, on la nostra llengua està experimentant un preocupant descens en l’ús social a tots els àmbits.

També hem de recordar que actualment existeix una homologació entre els estudis dels nostres alumnes amb els certificats de català nivell B2 (antic B) de la Generalitat de Catalunya calculada en base a les hores de català i cursos (quatre de primària i els quatre de secundària). A més, com els nostres instituts estan desenvolupant projectes trilingües (català, castellà i anglès) s’ha pensat demanar una homologació del nivell C1 (antic C), aspecte molt important per als nostres alumnes de cara a la vida laboral i amb aquesta reducció horària es perden possibilitats de cara a aquest reconeixement.

Per tot això, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca IEA vol fer una crida perquè persones, pares i mares d’alumnes, institucions (ajuntaments, comarca), associacions i tots tipus d’entitats i col·lectius per presentar al·legacions a l’articulat del currículum en relació amb aquest problema.

Tothom pot fer esmenes i quantes més es presenten, més possibilitats tenim d’èxit.

Per últim, volem recordar que és urgent que es gestione al més aviat possible perquè el termini de presentacions acaba el proper dia 20 de març. Us adjuntem documentació i plantilla per realitzar les al·legacions.

ENSENYAMENT EN CATALÀ

És "massa bonic" convertir el català en llengua oficial a la Franja? ["La seguretat no existeix", Quim Gibert]

La seguretat no existeix

Un matí, en un indret a prop de la Gran Muralla Xinesa, Yuan, l’emperador de l’any 400, és instat per un servent a contemplar com un intrèpid, equipat amb ales i una cua, planeja fent ziga-zagues pel cel «com un dragó nou en una terra de dragons antics». L’home-ocell fa un aterratge forçós a palau a fi i efecte de presentar l’artilugi volador a sa majestat, el qual li reconeix que «és massa bonic». I el fa detenir pels guàrdies reials, alhora que requereix la presència del botxí. Mentrestant, Yuan mostra a l’audaç inventor, sobre una taula, una màquina petita, creada per ell mateix, que ve a ser una mena de jardí metàl·lic en miniatura. Quan l’ancià emperador li dona corda, s’activen uns ocells de fireta, que canten en uns arbrets de metall. Així com unes raboses diminutes de pèl brillant, vora un estanyol, i uns homenets, que s’aturen en «fonts cantaires absurdament petites».

• La majoria dels polítics suposadament sensibles a la identitat lingüística de la Franja de Ponent solen manifestar que mai és oportú fer lleis i altres disposicions, d’una certa volada, en favor de la llengua. I ajornen indefinidament el tema.

L’home-ocell li diu que volar és una experiència pareguda: «he trobat la bellesa... allà dalt, en el cel, amb el vent al meu voltant». Yuan li respon que es fa necessari perdre una mica de bellesa per tal de «poder conservar la poca bellesa que un té». I és que sa excel·lència està convençut que si l’invent es difon, tard o d’hora, algú el podrà atacar amb pedres des del cel. El botxí executa a l’inventor arrestat, les despulles del qual són cremades, junt amb l’estel, i enterrades. Llavors, Yuan s’adreça al servent per advertir-lo, sota amenaça de mort, que el que ha succeït ho consider-hi una visió: «tot ha estat un somni».

• Els suposadament sensibles diuen que només faran un pas endavant si tenen la total certesa que res trontollarà . És que no saben que la seguretat no existeix?

Es tracte de La màquina voladora de l’escriptor Ray Bradbury, inclòs en el recull Cuentos espaciales (Ed. Lumen, Barcelona 1994). Aborda l’obsessió malaltissa del poder per conservar la trona, encara que sigui en perjudici del poble i del progrés, i per apartar qualsevol sospitós que li pugui fer ombra.

En aquest sentit, la majoria dels polítics suposadament sensibles a la identitat lingüística de la Franja de Ponent solen manifestar que mai és oportú fer lleis i altres disposicions, d’una certa volada, en favor de la llengua. I ajornen indefinidament el tema. És, tal volta, «massa bonic» convertir el català en llengua oficial? Vet aquí una excusa perfecte per poder continuar apoltronats, per no haver d’arriscar, per deixar en la mínima expressió «la bellesa».

Els suposadament sensibles diuen que només faran un pas endavant si tenen la total certesa que res trontollarà (o que el trontoll serà inapreciable). És que, per ventura, no saben que la seguretat no existeix?

Llengua i cultura popular és el títol de la jornada sobre dignificació lingüística, que el Casal Jaume I convoca a Fraga per al segon cap de setmana de març, amb intervencions del folklorista Joan Soler i Amigó, de l’escriptora Nadia Ghulam i dels pedagogs Jaume Cela i Juli Palou.

«Això no és cap joc/ deixeu-me volar!/ Jo sóc lliure de fer el que vulgui/ no em traieu la llibertat/ el cel és un somni/ on ell hi vol arribar/ els núvols, les seves muntanyes/ el sol, l’horitzó llunyà», fa així la cançó El vol de l’home-ocell de l’extint Sangtraït.




Quim Gibert, coautor de Llengua i emoció

"Llengua i cultura popular", Jornades a Fraga per la dignificació lingüística el 11, 12 i 13 de març de 2016

El segon cap de setmana de març (11, 12 i 13 de març) es duran a terme a Fraga (Baix Cinca) les Jornades per la dignificació lingüística, que enguany estaran dedicades a la "Llengua i cultura popular". Les Jornades duren tres dies, tot i que els actes centrals hi seran el dia de dissabte 12, quan n'hi haurà ponències sobre el món dels contes en l'imaginari de la cultura catalana.

Aquestes jornades són coorganitzades pel Casal Jaume I de Fraga (ACPV), l'Institut d'Estudis Ilerdencs i la Diputació de Lleida, i rep el suport d'Òmnium Cultura Lleida-Ponent.

També durant les jornades el Moviment Franjolí per la Llengua explicarà la campanya que s'encetà l'octubre passat reclamant un Espai de Comunicació en Català, impulsat per la xarxa d'entitats d'Enllaçats per la Llengua, de la qual el Moviment Franjolí hi forma part.  

"La dèria per incitar a esborrar-te a tu mateix és arxiconeguda entre els catalanoparlants" [Quim Gibert. "Un poblet poblàs on tothom tenia nas..."]

Un poblet poblàs on tothom tenia nas...



Frank Tashlin (1913-1972) va escriure una faula sobre un ós, que quan ve la tardor s’afanya a cercar una cova per a hivernar-hi. Mentre l’animal ha quedat immers en un son profund, uns empresaris aixequen, en un temps record, una fàbrica, just sobre la cova, que prompte rutlla a ple rendiment. Amb l’arribada de la primavera, l’ós es desvetlla. Mig endormiscat, tracta de trobar la sortida de la cova. Però va a raure al pati de la factoria. Allà, de seguida, un encarregat l’insta a col·locar-se a la cadena de muntatge. Atònit, el plantígrad manifesta que ell no és de la plantilla: «Jo sóc un ós!». L’encarregat se’n riu quan sent una i altra vegada «Jo sóc un ós!». I el duu fins als seus superiors. Aquests li responen: «Vostè és un gamarús, que no s’ha afaitat i que porta un abric de pells». El president director general, en veure’l més tossut que una mula, l’enfila en el seu cotxe i el mena, de primer, cap al parc zoològic i, després, a un circ. Tant en un lloc com en l’altre, els óssos estan convençuts que no existeix vida per a un ós més enllà del zoològic i del circ. I, per tant, no el reconeixen com a ós. D’aquesta forma, el suprem de l’empresa li fa veure que s’ha de incorporar a la feina com un treballador més. Al cap d’uns mesos, la fàbrica fa fallida i els obrers són acomiadats. L’ós torna a quedar descol·locat. Entre naps i cols, ha passat un any. I el fred tardoral no es fa esperar. L’ós localitza una cova. Però en el moment d’endinsar-hi se’n recorda que són molts els que li han dit que ell no és un ós. I que hivernar és cosa d’óssos. Amb les primeres gelades es pela de fred rondant pel bosc com una ànima en pena. Per un instant hauria volgut ser un ós. No obstant això, entra a la cova. S’hi sent tan a gust que cau adormit en redó. El final de Però jo sóc un ós! (Viena edicions, Barcelona 2014), títol del conte, és obert. No se sap si l’ós es va deixar entabanar. L’autor pensa que no.

No és cap secret que una mentida repetida adequadament moltíssimes vegades acostuma a passar per ser una veritat. I que aquells que viuen en captiveri durant temps (o que, fins i tot, hi han nascut), com ara els óssos de zoològics o de circ, solen quedar amb els referents col·lectius trasbalsats. És a dir, en el cas de l’esmentada faula, acaben confonent el petit món, en el qual han quedat tenallats, amb el món en general.

La dèria per incitar a esborrar-te a tu mateix és arxiconeguda entre els catalanoparlants. L’esmentada faula, que va ser traduïda per Enric Larreula, és una metàfora perfecta a propòsit de l’alienació. Però jo sóc un ós! és una història d’èxit. Igual que la d’aquelles persones i pobles a qui en va s’ha intentat repetidament de canviar la identitat lingüística.


Quim Gibert, psicòleg