Quim Gibert
L'endemà de la nevada del 4-2-15, el xòfer de la ruta Fraga-Lleida em confessava el greu que li va saber haver matat tant moixons a la carretera. L'home em deia que la blancor matinal del paisatge, en una comarca poc habituada a la neu, va desorientar completament els pardals. I per acabar d'espessir el suc, la presencia del cotxe de línia circulant els va atribular de valent, que en el moment de fugir se n'anaven en sentit contrari. És a dir, directes a la mort: s'estampaven confosos contra la part frontal del vehicle, malgrat que el conductor havia reduït la velocitat a l'adonar-se'n del desgavell. No fou un suïcidi. Els ocells només tractaven, a la desesperada, totalment desconcertats, de tocar el dos.
L'escena descrita és una metàfora del que passa a una població d'individus quan els referents quotidians queden colgats per un element exterior, gens corrent, que actua d'alienador. Tant les bèsties com els humans som territorials, ens identifiquem pel lloc on hem nascut i crescut.
Pertànyer a un Aragó castellanocèntric i a una Espanya, que confirma aquesta manera de pensar i actuar, ve a ser per als veïns de la Franja de Ponent gairebé una nevada permanent. En aquesta línia, Albert Sánchez Piñol, antropòleg, diu «vam creure que la democràcia ho curaria tot. Que se sanaria el cos delmat de la llengua, que es desbrossarien malentesos feixistoides. Obviàvem un detall: que la democràcia que va venir era l'espanyola. Ha fet el Govern aragonès algun esforç per reparar la ignomínia històrica? Ben al contrari. Furgant en la ferida, afegint llast a la infàmia, han oficialitzat el xapurreao: ara es diu lapao» (La Vanguardia, 23-2-14).
Enfront de panorames tan desoladors, n'hi ha d'altres d'exemplars. Mentre l'Estat espanyol se'n desentén dels diferents intents de genocidi cultural, Joachim Gauck, president federal d'Alemanya, va afirmar el 27-1-15, en el Bundestag, que no hi ha identitat alemanya sense Auschwitz: «el record de l'Holocaust segueix sent una cosa del tots els ciutadans que viuen a Alemanya. Pertany a la història d'aquest país». Gauck va afegir que gràcies al record es pot extreure l'obligació de protegir i vetllar per la humanitat: «protegir i vetllar pels drets de totes les persones».
Sense anar tan lluny en el temps i l'espai, el passat febrer l'Audiència Provincial de Saragossa, davant d'un document escrit en català, del qual un advocat va sol·licitar-ne la traducció, el jutge, havent fet la verificació pertinent, va dir que l'escrit s'entenia. De fet, el filòleg Martí de Riquer (Barcelona, 1914-2013) assenyalava que fins el 1830, un senyor català escrivia en català a un de castellà o aragonès, el qual li responia en castellà: «això era el normal!» (La Vanguardia, 13-1-1999).
Justament per fer-nos visibles quan la territorialitat ens ve determinada pels contraris, el matí de dissabte 7-3-15, a les 10, el Casal Jaume I de Fraga convoca una nova edició de les jornades de dignificació lingüística, en el palau Montcada, a partir del vincle entre llengua i escola. Hi participaran el filòleg Pau Vidal; Tomàs Llopis d'ACPV; Marcel Pena, periodista; Cristina Royo, psicopedagoga, i Clarió, associació de pares del Matarranya. Divendres 6-3-15, hi ha un sopar amb l'escriptor Francesc Serés. I matí de diumenge 8-3-15, una sortida pel Baix Cinca.
*Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir
