Editorial - El futur dels franjolins, pendent de Catalunya.

EL FUTUR DELS FRANJOLINS, PENDENT DE CATALUNYA

Aquests dies d’incertesa política, observant el procés català,  qualsevol persona pot pensar com serà el futur, de si les coses van molt ràpides o hem esperat molt, sobre legitimitats i legalitats o si espanyols o catalans.

Molts catalans i castellans contestarien molt ràpidament la resposta; ja la saben i la defensen a “mort”, però  què passaria si preguntes a algú de la Franja de Ponent? El 70% aproximadament et dirà que no vol implicar-se i que ja estem bé com estem i, acte seguit, potser soltarà la gran brometa “Quan siguin independents els catalans, naltres mos dedicarem al contraban en la frontera”, però la incertesa és molt gran al territori: podrem seguir anant a Lleida a comprar? I a l’hospital Arnau de Vilanova? Què passarà amb Mercolleida? Ens demanaran el passaport per anar al poble del costat? Les institucions aragoneses començaran a fer un genocidi lingüístic? Això últim porten fent-ho des-de fa 30 anys. Sobre la resta ningú té la resposta, ni tampoc sabem si la Republica Catalana proclamada aquest mes d’octubre es consolidarà, el temps ho dirà.

Però jo, com altres franjolins i franjolines, intentem cercar alguna d’aquestes respostes mitjançant hipòtesi, per exemple observant com els nostres alcaldes  han trobat un nou hobby; anar a la premsa escrita o televisiva i dir la seva sobre el desafiament català al règim del 78. Principalment a la premsa espanyola i aragonesa per, en molts casos, fotre por o per crear crispació cap a Catalunya per part d’un poble que no vol lluites i vol seguir fent la seva vida, un poble neutral entre dues nacions que s’enfronten que, majoritàriament, vol seguir sent aragonès però  també vol seguir anant a Lleida a fer la seva vida amb normalitat (o a Pont de Suert o a Tortosa), identificats amb la seua gent. No hi ha sensació de frontera, com alguns voldrien.

Anant al moll de l’os, el procés d’autodeterminació del Principat no ens ha de preocupar massa si no canviem allò que ens ha caracteritzat com a ciutadans de la Franja; seguirem anant a comprar on sempre hem anat, igualment que anirem als hospitals catalans i continuarem estudiant a les universitats catalanes. No interessa fer una frontera on n’hi ha cap. Sí que seran dos models diferents de gestionar-se però, que no ho es ja ara? Hi ha moltes diferencies entre la Comunitat Autònoma d’Aragó i la de Catalunya, però ningú no pot negar que el territori de la Franja se sent més pròxim (emocionalment i social) a model català. Si Aragó deixés la seva línia centralista i es preocupés per tots els ciutadans de la regió hi hauria coses que podrien canviar però, per sort o desgràcia, això no passarà. Sembla que no els interessa treballar més amunt de Montsó i d’Alcanyís, ni a la Diputació General d’Aragó ni, en molts casos, als propis aragonesos.

Per altra banda la Generalitat hauria d’apropar-se afectivament a la gent de la Franja, una República catalana podria ser un gran pas per a la salvació definitiva de la llengua catalana i això es notarà a la nostra terra. Però no només això, seria necessari que els catalans ens reconeguin i es permetés una sèrie de drets per a que l’impacte de la frontera no es noti a la Franja de Ponent, ja que seria molt negatiu pel nostre territori en cas contrari. Hi podria haver una persecució contra la llengua i costums catalanes, que posarien en risc  la nostra singularitat i no ho podem permetre, com tampoc que després de 1000 anys de veïnatge (quasi germanor), tot es destrueixi per la inacció d’uns i la persecució d’altres.

Fem costat a que el poble català decideixi lliurement el què vol ser, però naltres haurem de lluitar més encara per a que la nostra llengua i cultura sobrevisqui, i la principal arma que tenim és la de seguir parlant català i fer la mateixa vida que hem fet sempre. Algun dia els pobles de l’antiga Corona d’Aragó deixarem d’enfrontar-nos i, quan això passi i ens respectem  cadascú com allò que som, llavors ho podrem tot, tant a Catalunya com a l’Aragó i, sobretot, a la Franja de Ponent.

José Ramón Noguero de Llano

Fundador del Moviment Franjolí per la Llengua

5 anys de Moviment Franjolí per la Llengua

Editorial

5 ANYS DE MOVIMENT FRANJOLÍ PER LA LLENGUA

El passat 5 d’abril va fer cinc anys. Encara  recordo quan vaig tenir la idea de crear el Moviment Franjolí per la Llengua, llavors no gaire més que un simple blog. Eren els anys de Luisa Fernanda Rudi i de la Dolors Serrat, la consellera d’Educació (d’origen català per a més inri) que va presentar el LAPAO i el LAPAPYP just quant,  després de 30 anys esperant, havíem obtingut el reconeixement de llengua pròpia pel Català de la Franja. Fou el llunyà 2009 amb l’anterior govern i a corre-cuita, però es va fer realitat, tot i que fos efímera. Dos anys més tard nos lo van treure, sentint-nos com la riota de tota Europa. També recordo que en aquells temps es barallaven els governs català i aragonès per l’art sacre dels franjolins, per l’assistència mèdica a l’Arnau de Vilanova de Lleida i el govern aragonès “donava guerra” contra tot aquell que pensava que existia la Franja i la seua singularitat com a territori, i el seu pensar com a poble. Contra l’actitud normal de mantindre’s al marge de tota discussió, la nostra neutralitat en què l’única frontera era l’administrativa; quan un d’Almacelles s’ajuntava amb els de Tamarit i els de Fraga tenien relació amb els de Seròs o Alcarràs, o tot el marge nord de la Franja anava sense sentir-se’n foraster a Lleida, com un més, o els del sud anaven a Tortosa o Tarragona. Això feia nosa i ho volien treure, perquè  tinguéssim que relacionar-nos amb unes capitals artificials que només existien per a la qüestió administrativa.

En aquestes circumstàncies va néixer el Moviment Franjolí;  amb vocació de ser la veu a la xarxa de tots els nostres ciutadans i de les nostres associacions que defensen el català al nostre territori, mètode que estava per explotar en l’ àmbit del catalanisme franjolí. I encara recordo quan vaig conèixer al meu company de travessia, l’Òscar. Sent de Badalona, em va demostrar que tenia ganes de lluitar pel territori al meu costat i poder muntar alguna cosa nova en aquest aspecte. Sempre li he agraït lo que sempre ha fet per la causa i encara estic en deute emocional amb ell.

Això me demostra que ser de la Franja o de qualsevol altre lloc no és impediment per a defensar la nostra terra i la nostra llengua comuna, sempre pensant que la unió fa la força i que si estem dividits mai no ho aconseguirem.

Els franjolins sempre hem anat a la nostra, de manera individual o cada grup de gent estava barallada l’una amb  l’altra, per petits matisos: uns més aragonesos, altres més catalans... i les institucions d’Aragó sempre ha aprofitat això per fer valdre la seua idea d’un Aragó centralitzat en Saragossa i de manera castellana. Naltres hem fet molt per la nostra terra quan hem estat units, amb la Declaració de Mequinensa, lluitant per mantindre l’assistència sanitària a l’Arnau, que puguem veure TV3 a les nostres cases i moltes coses mes. Però no es suficient, hem de estar units per a que nos reconeguin com allò que som, i això significa que la nostra llengua sigui oficial, que el català tingui els mateixos drets que el castellà, hem de dir prou a l’ensenyament en castellà i a les dos hores voluntàries de català, no estem als anys 80! tenim dret a que nos ensenyin tant en castellà com en català. I això és només un exemple del que hem de defensar: la retolació en català dels carrers i dels pobles, que los nostres béns estiguin en les parròquies franjolines i no se les quedin a Basbastre, i un llarg etcètera.

Separats no aconseguirem res, naltres mereixem més i per això hem de caminar units. És una qüestió de drets, de drets lingüístics que no ens paren de trepitjar. La dignificació de la llengua encara espera passats aquests cinc anys, però astí som: en Moviment per la llengua i per la Franja. Amb veu pròpia, creixent.                                                                                                        

José Ramón Noguero de Llano, fundador del Moviment Franjolí per la Llengua