[OPINIÓ] Desideri Cambrils: Pintades sorprenents i desafortunades

Al Matarranya han aparegut unes sorprenents i desafortunades pintades, aparentment “catalanistes” , de dubtosa autoria i que tant poden haver estat fetes des d’una posició com de la seua contrària, tot i que igualment blasmables, en un cas ho serien per no haver respectat senyalitzacions ni propietats privades, i per no entendre el grau de conscienciació i maduració de la societat matarranyenca, i en l’altre cas ho serien per anar amb males arts a manipular i fer actes de falsa bandera...

Dit això, però, una cosa que sap força greu és que aquests fets hagen servit de pretext i, fins i tot de metxa, per a iniciar un incendi fora mida -metafòricament- a càrrec d’elements visceralment anticatalans i, àdhuc, racistes, que no han cesat de vessar el seu odi -equiparable a l’antisemitisme- en els comentaris de la revista “La Comarca”, editada a Alcanyís, on ha aparegut la noticia. Uns comentaris agressius i que denoten un odi irraciona i ancestral a tot allò que sone a català, i que amb el pretext de les pintades han trobat ocasió per manifestar-se.

Comentaris evidentment condemnables, i que la gent honesta i amb sentit comú del Matarranya i el Mesquí no hauria de tenir en compte, a fi de no deixar-se manipular per elements que únicament volen enterbolir les fraternals relacions entre els habitants d'aquestes terres i els de les comarques veïnes del Principat, basades en compartir, llengua , cultura, història i orígens.

És més, caldria fer quedar en evidencia i aïllar aquests elements carregats de prejudicis i que salten al menor pretext, els qual no afavoreixen la convivència, al contrari, afegeixen més llenya al foc i en lloc de construir no fan més que llançar bilis per intoxicar amb el menor pretext -com així ha ocorregut arran d’aquests fets- damunt la bona gent …

Enllaç a la noticia: La Comarca

"Algunes precisions en relació al benasquès", per Joaquim Torrent

 

Algunes precisions en relació al benasquès

 

Darrerament es pot observar un interès gens dissimulat a adjectivar el benasquès com a a “aragonès”,algún  mai  no es deixen aquest segon adjectiu, especialment des dels mitjans aragonesos. Es una postura excessivament nominalista, com si pel fet de repetir mil vegades un mot aquest obrés efectes màgics i arribés a canviar la realitat… Bé,  en certa manera sí, però més que canviar-la la cosa aniria per canviar i modelar la percepció de la majoria de la gent. És a dir, com resulta obvi, darrera la repetició sistemàtica i “matxacona” de certes denominacions s’hi amaguen raons extralingüístiques.                                                                                                                
Anem a pams: el benasquès és una parla peculiar i de transició, entre català i aragonés, i, en aquest moment històric -amb molta influència del castellà- bastant desdibuixada; tot i això, tant per cent més tant per cent menys -sempre exigu-, en un primer cop d’ull, tant la podríem assignar al l’aragonès com al català. Evidentement no és ni aragonés estàndard ni català estàndard. El primer, prima força  les parles pirinenques més occidentals -en detriment de les carácterístiques ribagorçanes, com ja va posar en evidencia el filòleg benasquès J. A.  Saura Rami-, i el segon és bastant influït pels parlars orientals (sobretot pel de Barcelona). Evidentement, el benasquès hauria de ser posat en relació amb els seus parlars veins immediats, tant per l’ oest (Gistaví i belsetà) com per l´est (ribagorçà oriental i pallarès), sense oblidar la influencia gascona, cosa que generalment no es fa. En realitat s’insisteix en etiquetes nominalistes sense entrar en el fons de la qüestió i sense anar enrere en el temps (estudis diacrònics) per cercar-ne la  seua autenticitat, cosa, a més, que ens mostraría moltes més concomitàncies que no pas les actuals amb les parles situades més a l’est. Per tant,  podem dir que tan absurda resulta aquesta insistencia a adjuntar l’adjectiu “aragonès” a   la denominació “benasquès” com ho seria adjuntar-hi la denominació “català”… Com es diu en castellà “tanto monta monta tanto”; d’ aquí la necessitat de  proposar un pacte de neutralitat i advocar per dir, simplement , “benasquès”, cosa que resaltaria el seu caràcter autònom i relacionat amb la resta de parles ribagorçanes, com ja va posar de relleu el mateix Saura, qui a més advoca per una ortografia més respectuosa amb la realitat, el veïnatge i la història, que no pas l’artificiosa actual…

Joaquim Torrent, geògraf. 

*Nota, el mapa es pot trobar a l' article "Vall de Benasc" a Viquipedia

Lingüística ficció, o com "el chapurriau" (SIC) ve de l'occità, per Joaquim Torrent

 Recentment la revista “La Comarca”, editada a Alcanyís ha publicat un pseudoarticle de la senyora María José Gascón, titulat “La preocupación de nuestros antepasados”, que no és més que una pila i una mescla informe de falsedats, manipulacions i simplificacions sense cap ni peus, que posen en relleu el sectarisme, manca d’ objetivitat i incultura de qui ho ha perpetrat, qui pretèn fer-nos creure que el que ella anomena “chapurriau” prové en línia directa de l’ occità , al qual a més no identifica i el fa “aragonès”. Pura ficció!

En aquelles èpoques tan reculades encara no s’havien individualitzat plenament les llengües romàniques, i no hi havia consciència ni de la seua denominació; dit això es pot establir, segons el parer de tots els estudiosos mínimament seriosos, que en el territori de l’ anomenat Viello Aragón hi havia tres realitats lingüistiques principals (deixant de banda els jueus) : el basc i els que després serien l’aragonès, pròpiament dit, i i l’occità. El primer era propi de la gent més humil i aïllada, mentre que els altres dos, com a extensions del llatí, eren propis de gent d’un nivell més elevat, més il.lustrada i amb més contactes. El protoaragonès el parlava gent d’ascendència indígena, i es contraposava al basc, també indígena però d’àmbit més rústec, en una situació semblant a la que es donava al Pallars i la Ribagorça, entre una parla bascoide i una altra romànica, com reportà Corominas. El protoocità, al seu torn, era usat per gent procedent de les contígües terres transpirinenques, principalment mercaders, molts dels qual s’establiren en recintes o barris -burgs- exclusius; a més, no hauríem de menystenir la influència del protooccità per adstrat i per prestigi cultural. Així, tenint en compte les raons exposades, no ens hauria de sorprendre que tant el “Fuero de Chaca” com d’altres documents coetanis foren redactats en un llenguatge de característiques bàsicament occitanes, però sense sense cap relació -com ella pretèn- amb el que aquesta indocumentada senyora anomena “chapurreau”,en referència a la parla catalana de les comarques orientals d’ Aragó, tot fent servir una denominació de dubtós prestigi.

Sincerament, resulta d’allò més absurd pensar que el protooccità del “Fuero de Chaca” és l’avantapassat del “chapurriado”, una barbaritat inmensa que deixa ben retratada la seva autora -sense oblidar els efectes demolidors causats al prestigi del mitjà on ha aparegut…

Joaquim Torrent

"Torrent de Cinca: un cert cinema", per Quim Gibert

Torrent de Cinca: un cert cinema

Certain woman: vidas de mujeres (2016) són relats, suposadament anodins, sobre el dia a dia de la rural Montana. Els personatges de Kelly Reichardt, la directora, han quedat encallats en una via morta, de la qual malden per fugir-ne cames ajudeu-me. Es tracta de quatre dones que lluiten per no perdre la il·lusió de viure. Trencar les inèrcies constrenyedores passa per empoderar-se davant la insatisfacció, la solitud, la incomunicació i altres febleses humanes (por, timideses, pensaments distorsionats, incerteses...)

El gèlid hivern en un estat nord-americà, on no sol passar-hi mai res, accentua l’atmosfera d’un film que més aviat desconcerta. Tant és així, que d’entrada Certain woman no em va fer el pes. Tampoc va convèncer a la senyora del seient del costat, que m’ho va confessar espontàniament. No obstant això, les cabòries i misèries de personatges immersos en l’Amèrica profunda em van suscitar preguntes. Per què fan el que fan? Què els hi passa? I és que el magnetisme del llargmetratge et fa ballar el cap. Si alguna cosa en comú tenen els protagonistes de Certain woman és la impetuosa necessitat de sentir-se connectats amb els altres. Això els obliga a evolucionar en el decurs del film. En paral·lel, la sensibilitat de l’espectador també entre en joc, fet que possibilita revisar les impressions inicials. I es queCertain woman va florint a mesura que hi reflexiones. Algú ha dit que és un film sobre el gust de la possibilitat.

Per Xavier Vidal de las Heras, cinèfil, el film és un petit gran treball, en el qual és més important la forma que el contingut. Vidal de las Heras afirma que Reichardt eleva l’anècdota a la categoria: «què és el cinema sinó convertir allò en íntim en col·lectiu?» Vidal afegeix que la directora ianqui explica sense explicar: «convertint l’espectador en còmplice i espia, en un ésser intel·ligent que ha de complementar tot allò que resta velat en la projecció».

No és casualitat que Kelly Reichardt sigui coneguda com la poetessa de la imatge. Segons Beatriz Martínez, periodista, es tracta d’imatges de combustió lenta, traç net, evocador, crepuscular. Per Martínez, la directora sap captar com ningú l’essència del paisatge: «aconsegueix a través de la mirada meticulosa que l’espectador sigui capaç de percebre el caràcter tel·lúric de l’entorn natural i mimetitzar-se en la seva bellesa, a voltes pacífica, d’altres abrupta i eixuta»

Malgrat els elogis rebuts per diferents crítics, a l’Estat espanyol la cinta s’ha estrenat directament en DVD. Tot apunta que difícilment arribarà a les grans pantalles dels circuïts comercials. Excepcionalment va ser possible visionar-la dins el cicle Cineart Torrent a Casa Ferrabràs, centre cultural d’aquest poble del Baix Cinca. També fou interessant veure-hi  darrerament Corazón silencioso; Una mujer fantástica; Alma Mater... I és que el d’enguany ha estat un maig d’allò més florit. Llevat dels mesos estiuencs, gairebé cada divendres hi ha sessió.

L’afinat olfacte de celuloide de Carlos Grifoll, responsable de la iniciativa, ens recorda les propostes d’art i assaig o de cinema fòrum, per mitjà de les quals el setè art va passar a ser quelcom més que un entreteniment per a les ensopides tardes de diumenge.   

                                                   

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats. Convivència o conflicte?

[EDITORIAL] El negacionisme lingüístic modern o com no voler dir català - Per José Ramón Noguero

El negacionisme lingüístic modern o com no voler dir català

José Ramón Noguero (Tamarit de Llitera) - És el Fundador del Moviment Franjolí juntament amb l'Òscar Adamuz i actualment s'encarrega de l'Àrea Interna i Tècnic de les Xarxes Socials del Moviment. Actualment estudia Enginyeria Informàtica a l'Universitat de Lleida.

El no voler dir que a la Franja de Ponent es parla el català no és nou, ni utilitzar expressions com xapurriau, utilitzar localismes (com tamarità o fragatí) o el terme aragonès oriental i fins i tot aragonès, com si el que parlen a la Vall d'Ansó és el mateix que al Matarranya. Ja fa quaranta anys que ens barallem per dir-li el nom a la cosa que parlem, quan des de fa quasi un mil·lenni que mos entenem amb els de Lleida o València.

Darrerament, amb procés d'autodeterminació català, hi ha hagut un augment d'aquest espectre per reivindicar l'aragonesitat de les nostres terres, amb la creació de l'associació dels amics del chapurriau, la darrera transformació de la "FACAO" o el "NO HABLAMOS CATALÁN" al Matarranya o l'ambigüitat que últimament s'instal·la a les institucions lliteranes i ribagorçanes amb retolació gramatical més pròpies de l'aragonès que del català occidental o ribagorçà. Aquestes bajanades que busquen l'extinció dels nostres parlars i posteriorment la desaparició de la nostra llengua, utilitzant l'aragonès com a tapadera.

Tamé és interessant veure com defensa últimament el govern aragonès l'idioma aragonès com a únic i genuí del territori, com podem observar en la llei d'actualització dels drets històrics d'Aragó o els cartells oficials on només es retola en castellà i aragonès, es deixa en stand-by el català i ni es nomena durant el mandat de Lambán.

Tots aquests fets fan que el català a la Franja estigui igual que protegit que fa 40 anys, i mentre el govern aragonès, el regionalisme secessionista del PAR i la nova dreta espanyola fan i desfan com volen, la Generalitat de Catalunya fa cas omís a aquesta situació, i en aquesta situació ens trobem ara, mantenen la política del govern PP-PAR i les comarques i municipis franjolins segueixen fent la seua.

El fet de parlar català pareix que molesta i mentre uns neguen que es parla, altres li diuen una altra cosa i tamé que li diuen aragonès per a no sentir-se exclòs a la realitat aragonesa. La gran majoria que refusen el dir que la seua llengua és el català és pel últim motiu, com què són aragonesos es pensen que si diuen que la seua llengua és el català se sentiran menys aragonesos i així faran cas des de Saragossa, quan allà només existeixen ells i la seua mentalitat centralista pròpia del sistema jacobí.

Per això el que cal és tornar a reafirmar-nos com a catalanoparlants i defensar els nostres costums, no hem de caure en la trampa que com ara està de moda ser diferents a Catalunya, oblidar la nostra llengua. No podem renunciar a la llengua que parlem amb la nostra família, els nostres amics i coneguts, no el reculem a què parlem "com a podem" o el diguem "chapurriau" o fins i tot aragonés que ja es el màxim en les bajanades que diuen aquesta gent.

Hem de defensar el nostre dret a què la nostra llengua tingui la seua oficialitat i tot el que comporta, hem de fer-nos dignes de la nostra llengua, que és la mateixa a Catalunya, País Valencià, Andorra, Illes Balears, Catalunya del Nord i L'Alguer.

Naltres, com a Moviment Franjolí seguirem fent Franja i defensant el nom que es mereix la nostra llengua, el Català.

[Opinió] Antoni Coll: Sant Ramon de Roda

Aquest personatge del segle XI i XII per mi representa molt bé el conflicte del litigi de la Franja, perquè aquest conflicte bé donat per la creació del bisbat de Barbastre, pel domini aragonès sobre el domini català, el del bisbat de Lleida.

I aquest conflicte no és d'ara o del segle passat, és quelcom que s'ha intentat crear des dels seus principis, tinguin una disputa també amb l'Urgell, juntament amb Osca i que Sant Ramon es negà sempre, esperant la conquesta de Lleida i tornar a la seu del bisbat de Lleida. Recuperada la ciutat i la seu del bisbat, Roda conservà una comunitat canonical i lligat el bisbat de Lleida fins en temps contemporanis.

El problema de tot plegat és quan és recuperada la ciutat de Barbastre dels sarraïns i creada una nova seu, la de Barbastre-Roda. Els bisbes no perderen el seu dret, que es van establir a Barbastre. Els conflictes eren habituals fins al punt que Sant Ramon en fou expulsat i tornar a Roda.

Actualment Sant Ramon de Roda és patró de la ciutat de Barbastre, un Sant molt estimat per la població i contrades. És curiós com un personatge que és expulsat acabi sent el patró de la població, doncs em pregunto que en coneixen d'ell i part de la seva vida i miracles i del seu ideari i defensor del bisbat de Lleida? Sembla que l'últim res de res, o que en pensen de les contínues disputes de quan Sant Ramon estava a Barbastre? Suposo i per experiència pròpia després d'intentar formular les mateixes preguntes a la guia de quan vaig visitar la catedral de Roda, que n'idea del que li parlava i inclús de si jo em confondria de Sant. Increïble però cert, un sant patró de la ciutat i desconeixença total o parcial de la vida del personatge.

És un bon moment per demanar de fer de Sant Ramon una figura d'unitat de la Franja i el bisbat de Lleida. D'explicar la seva vida com algú que volia el millor benestar i futur, i sempre mirant a Lleida. Es va oposar tant a Osca com Urgell. Sobretot explicar la veritat, tota, que el pròxim cop que torni a visitar la catedral pugui trobar un bon debat del tema i no la desconeixença que hi vaig trobar. Potser la desconeixença era expressa per evitar polèmica, llavors això té un nom...hipòcrites!!

"La Franja, malgrat tot" [opinió]

Casa de Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins)

El passat 10 de març es va presentar a Calaceit un conveni de col·laboració entre l'Institut d'Estudis Catalans i l'Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA).
Un mes abans la xarxa d'entitats d'Enllaçats per la Llengua va organitzar una taula rodona a la Universitat de València on s'exposava la situació de l'escola en català amb representants de tot el domini lingüístic català. Per la Franja de Ponent hi participà en Francesc Ricart, del Casal Jaume I de Fraga convidat pel Moviment Franjolí.

Tornant a març, i gairebé simultàniament, mentre el sociòleg matarranyenc Natxo Sorolla oferia una conferència a Perpinyà (Rosselló) sobre llengües i xarxes, dues experiències docents quant a l'ensenyament del català a dos instituts de la Franja s'exposaven, juntament amb d'altres de la resta dels Països Catalans, en un simposi celebrat a la Universitat de les Illes Balears (Palma, Mallorca).

Aquestes quatre activitats, cadascuna al seu àmbit, en són bons exemples (n'hi ha més de ben recents, també*) que la vida cultural a la Franja de Ponent és viva i ben viva, malgrat que, sovint, la situació política i social del Principat no deixi gaire més espai mediàtic per a notícies com aquestes.

El fet de remarcar aquesta mena d'accions no és casualitat, doncs indica un camí d'entroncament de la realitat sociolingüística de la Franja dins el marc cultural de la resta de la catalanofonia. La referència d' aquest marc, que podria semblar una evidència, no sempre és fàcil des de la Franja i massa vegades ha estat obviat o camuflat.  Activitats realitzades al País Valencià, Catalunya Nord o les Illes Balears han comptat amb representació franjolina, mentre que acords com el ressenyat obren nous (vells) camins i més possibilitats per a la promoció de la llengua i cultura catalana de la Franja.

Per a un territori difús com la Franja, poc cohesionat i amb comunicacions defectuoses, el saber-se part d'una comunitat lingüística de més de deu milions de parlants i que engloba quatre estats europeus diferents, no deixa de representar una injecció d'autoestima i dignificació per als parlants de la llengua pròpia, més enllà de localismes exacerbats i polèmiques estèrils i interessades sobre la denominació de la llengua.

I encara, més enllà del món cultural que hem de valorar, hi és present una realitat social precària però que se sent part en major o menor mesura d'una mateixa comunitat que presenta unes especificitats concretes: paisatge, llengua comuna, tradicions semblants, interessos laborals, fluxos comercials i relacions de veïnatge horitzontals, estudis i serveis fora de territori aragonès en molts casos, etcètera; aquesta comunitat es diu Franja, malgrat tot, i va de les muntanyes dels Pirineus al riu Matarranya. Terra de frontera; riquesa d'un patrimoni cultural que cal preservar.

Òscar Adamuz
Activista cultural   

* http://www.lafranja.net/?p=28416

"L’altra part del món", per Joaquim Gibert

L'escriptor mequinensà Jesús Moncada. Font

L’altra part del món

Va ser a partir d’una cançó. Francesc Ricart, nat i criat a Fraga, només tenia 14 anys, quan l’estiu de 1964, de la mà de mossèn Serramona, va escoltar les cançons del primer disc de Raimon (Al vent, Som, La pedra, A colps... ): «em vaig quedar embadalit pel crit que embolicava Al vent, va ser una mena d’encantament, en la meua llengua algú cantava coses diferents que m’emocionaven amb una mena de familiaritat agraïda, allò que deia, cantava i cridava Raimon em descobria un món familiar, identificable, que seria des d’aquell moment el meu món, el món català.»

Va ser a partir d’una ensenyant. Carme Giménez, havent fet els estudis bàsics a El Torricó, La Llitera, d’on és filla, la família la va matricular a Lleida per proximitat geogràfica. Els primers mesos no van ser fàcils. I és que es va sentir rebutjada quan s’expressava en la seva llengua materna: «se me’n reien». Un dia la tutora va convocar als castellanoparlants de la classe. I la Carme s’hi va afegir per l’eliminació. Atès que estava convençuda que allò que parlava no era català. En veure-la, la docent li va fer saber que s’havia confós de grup perquè ella també era catalanoparlant. I que el català de La Llitera era tan digne com qualsevol altre. Entre elles dues es va establir un vincle respectuós que va ser determinant per tal que la Carme pogués clarificar la vera identitat lingüista. 

Va ser a partir d’una novel·la. Francesc Serés, natural de Saidí, Baix Cinca, explica que a ran de les classes en català a l’Institut Ramón J. Sender de Fraga va saber que hi havia gent que havia escrit en la seva llengua. En l’assaig La pell de la frontera assenyala que els llibres de Jesús Moncada i de Mercè Ibarz van arribar per ocupar un lloc que d’altres havien conquerit abans: «El meu imaginari l’havien descrit els escriptors espanyols: no hi havia cap altra alternativa (...) Era tot el que m’arribava d’un lloc més enllà del qual s’estenia una abstracció, un país que era estrany, Espanya, i una història llunyana.» Serés afegeix que la lectura de Camí de sirga ho va canviar tot: «el títol era premonitori de tot que el passaria en els propers anys. Camí de sirga significava la meva entrada en un altre món, que fins aleshores m’havia estat aliè (...) el Camí de sirga de Moncada s’infiltrava allà on fins i tot jo desconeixia que hi havia camins. De sobte, per tot arreu vaig veure buits. Delibes, Cela, Aldecoa i Machado explicaven una part del món, no la totalitat del món. En aquell llaüt que sirgava Moncada, hi venien Pla, Sagarra, Rodoreda, Sales... Va ser com si de l’est arribessin no tan sols textos, sinó el full on es veu el calc i el calc mateix, una nova manera de mirar tot el que m’envoltava».

Ricart, Giménez i Serés, entre d’altres, van haver de refer la seva representació del món. I és que el relat cultural, polític, educatiu..., a la Franja de Ponent, no concorda amb els dels tres franjolins. En conseqüència, tant el de Fraga com la d’El Torricó i el de Saidí, poques vegades poden compartir, amb el veïns del Baix Cinca i de La Llitera, els episodis que els van connectar amb el seu àmbit lingüístic. La cultura imperant, a la Franja, fa callar. I és que qui viu instal·lat en l’esmentat relat cultural no és capaç d’escoltar l’altra «part del món». 

Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Elogi de la transgressió

Joaquim Gibert: "Existir en la nostra llengua val la pena" [Un país de cilidònies]

Quim Gibert amb la seva filla escenificant un conte a un col·legi de Fraga

Un país de cilidònies

«M’obligues a fer-ho en català.» Semblava que m’esbroncava. Ho va repetir insistentment i alçant la veu quan em va veure, a la biblioteca infantil Gianni Rodari de Fraga. Jo estava assegut, al costat de ma filla, mentre enllestia els deures de l’escola, junt amb unes amigues. La biblioteca era curulla de xiquets i familiars. Es tractava d’una mare amb qui solia contar contes, a dues veus, tant en aquesta biblioteca com a l’escola de primària, on tots dos hi portàvem la canalla. Dues hores abans havíem estat assajant, com de costum, a casa seva. L’amplitud del menjador ens ho permetia. A diferència d’altres ocasions, aquella tarda, des del sofà estant, va fer de públic una seva tieta arribada d’Andalusia. Que la llengua de les rondalles fos el català va incomodar a l’andalusa: va fer morros però no va gosar, en aquell moment, dir ni ase ni bèstia.

Una de les característiques dels contes és el conflicte entre el pobre i el ric, que solen representar la humilitat i l’arrogància respectivament. L’enginy personal és l’única eina del pobre per sacsejar l’adversitat. Si els relats desprenen màgia és perquè desvetllen com s’ho manega, contra pronòstic, el protagonista per girar la truita. Vet aquí la raó per la qual les rondalles em treuen el son. Tot cercant l’empatia i la tendresa, ho havia tractat de compartir amb aquesta mare.

En les sessions de contes per a escolars, el català a Fraga ocupa el seient del parent pobre. La majoria de pares, molts d’ells catalanoparlants, els conten en castellà. No senten desesperació pel tracte marginal que rep la llengua. Hi ha un espai en l’univers per a nosaltres, però és precís desitjar ocupar-lo. Existir en la nostra llengua val la pena. És un gest contracultural: trenca aquesta dinàmica alienadora. Contant contes auscultem el talent d’altres èpoques per a entendre millor el present i per possibilitar la transformació del món actual.

Contes en català a Fraga. Foto: Quim Gibert

A ran de la reacció irracional de la meva parella d’escenari, em ve al cap el discurs que fa el protagonista del film El ciudadano ilustre, abans d’acomiadar-se d’una breu estada en el seu poble natal, quan confessa que no està tan malament tenir detractors: «sento una íntima satisfacció.» I afegeix: «vostès segueixin així, segueixin igual, que aquí mai canviï res, segueixin sent una societat d’hipòcrites i estúpidament orgullosa de la seva ignorància i de la seva brutalitat. Em sap greu haver causat tants trastorns. Segueixin amb la seva plàcida vida.» En aquesta mateixa línia, Roger Mas, en una de les seves cançons, també diu estar fart «dels set-ciències de bar i de l’orgull pagès.»

Mesos abans del trist episodi de la biblioteca, ingènuament havia proposat a aquesta mare de dir-nos cilidònia en tant que duet. Cilidònies és tal com són anomenades les magdalenes a Torrent de Cinca. De fet, observar com un forn a 180 graus, en 20 minuts, transfigura una massa fina de farina, iogurt, rovell d’ou, sucre, ratlladura de llimona, mantega..., més les clares i el llevat, en una magdalena, és visualment impactant, sobretot entre la quitxalla. A més, la citada mare va néixer i créixer a Torrent de Cinca. Torrent és a pocs kilòmetres de Fraga, en plena Franja de Ponent. I és que Cilidònia sona a nom de país imaginari, allà on tot pot sobrevenir i ser respectat. 

Quim Gibert, psicòleg i coautor Removent consciències.

"La imatge especular d’Artur Mas", per Quim Gibert

Font imatge

La imatge especular d’Artur Mas

Per què els contes connecten tan bé amb la canalla? A través de les rondalles s’entreveuen altres móns, que susciten curiositat. I és que en aquests universos, l’impossible esdevé possible. És a dir, poden emergir els nostres diferents alter egos, sobretot les parts més creatives, sorprenents i inaudites del jo. Arribats a aquest punt, és imprescindible deixar-se anar i travessar el mirall d’una quotidianitat previsible. En aquest sentit, el sociòleg Mariano Dolci apunta que mirall en llatí és speculum, mot del qual ens ha arribat especular i que de reflectere, n’ha sortit reflexionar: «així, doncs, les més nobles capacitats humanes han estat associades al mirall d’alguna manera».

Probablement per aquesta i altres raons de pes, em vaig engrescar a contar contes de l’estil d’Els quatre dracs; Dèdal i Ìcar; El gat; En Patufet; De com el creador i en Banyeta van fer el món; La llebreta... Érem un grup de pares de San José de Calasanz de Fraga, escola pública d’infantil i primària, que ens hi oferíem voluntàriament, quan venien dates assenyalades.

«Tienes un catalán muy cerrado», em va etzibar, amb cara de fàstic, just abans de Nadal, la tutora de la meva filla, que aleshores cursava primer de primària. I, per sant Jordi, no es va estar d’engaltar-me un «eres más catalán que Artur Mas». La primera vegada vaig fer veure que sentia ploure. La segona, que sentia tronar. El deix català que pogués fer servir era irrellevant per la canalla atès que s’ho passava bé tot escoltant les rondalles. A voltes reien, s’emocionaven, quedaven embadalits, feien algun comentari... La qüestió és que qui suposadament tenia dificultats per seguir-me era la mestra, fet que la deixava en evidència. I és que San José de Calasanz és un col·legi amb «currículum integrat espanyol, anglès, català». Tot i que en català només s’imparteix en un 20%, malgrat ser la llengua autòctona, mentre l’anglès i el castellà, tenen una quota del 40% respectivament. Per cert, tant el poblet de Peralta de la Sal, allà on va néixer Josep de Calassanç Gascó, com el de Calassanç, ambdós a La Llitera, són catalanoparlants.

La tutora sorruda, navarresa d’origen, però va fer un canvi d’estratègia en verificar que les sessions de contes funcionaven. I em va proposar de cercar una tarda perquè acudís, en concret, a la seva aula a contar contes. Jo li vaig fer una contraproposta, que va acceptar de seguida, consistent, en què algun dels alumnes participés activament també en la sessió. Tres xiquetes, disfressades per a l’ocasió, i un servidor ens vam atrevir amb La consciència, visitadora social de Pere Calders, un dels contes inclosos en el recullAntaviana. La vetllada va provar. Des de llavors som suposadament amics de converses trivials de carrer. Ella no parla ni un borrall de català, per més que està casada amb un fragatí i establerta a Fraga fa anys i panys. I jo l’he acostumat a parlar-li en català, cosa que ara veu d’allò més normal.

Ser titllat de «más catalán que Artur Mas», em confirma que vaig penetrar a l’altra cara del mirall. I, per tant, el comentari de la tutora no va ser més que un elogi. Altrament, no m’hagués convidat a passar una tarda amb el seu grup-classe. I és que darrera l’espill, hi ha el somni.

Font

                              

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències

5 anys de Moviment Franjolí per la Llengua

Editorial

5 ANYS DE MOVIMENT FRANJOLÍ PER LA LLENGUA

El passat 5 d’abril va fer cinc anys. Encara  recordo quan vaig tenir la idea de crear el Moviment Franjolí per la Llengua, llavors no gaire més que un simple blog. Eren els anys de Luisa Fernanda Rudi i de la Dolors Serrat, la consellera d’Educació (d’origen català per a més inri) que va presentar el LAPAO i el LAPAPYP just quant,  després de 30 anys esperant, havíem obtingut el reconeixement de llengua pròpia pel Català de la Franja. Fou el llunyà 2009 amb l’anterior govern i a corre-cuita, però es va fer realitat, tot i que fos efímera. Dos anys més tard nos lo van treure, sentint-nos com la riota de tota Europa. També recordo que en aquells temps es barallaven els governs català i aragonès per l’art sacre dels franjolins, per l’assistència mèdica a l’Arnau de Vilanova de Lleida i el govern aragonès “donava guerra” contra tot aquell que pensava que existia la Franja i la seua singularitat com a territori, i el seu pensar com a poble. Contra l’actitud normal de mantindre’s al marge de tota discussió, la nostra neutralitat en què l’única frontera era l’administrativa; quan un d’Almacelles s’ajuntava amb els de Tamarit i els de Fraga tenien relació amb els de Seròs o Alcarràs, o tot el marge nord de la Franja anava sense sentir-se’n foraster a Lleida, com un més, o els del sud anaven a Tortosa o Tarragona. Això feia nosa i ho volien treure, perquè  tinguéssim que relacionar-nos amb unes capitals artificials que només existien per a la qüestió administrativa.

En aquestes circumstàncies va néixer el Moviment Franjolí;  amb vocació de ser la veu a la xarxa de tots els nostres ciutadans i de les nostres associacions que defensen el català al nostre territori, mètode que estava per explotar en l’ àmbit del catalanisme franjolí. I encara recordo quan vaig conèixer al meu company de travessia, l’Òscar. Sent de Badalona, em va demostrar que tenia ganes de lluitar pel territori al meu costat i poder muntar alguna cosa nova en aquest aspecte. Sempre li he agraït lo que sempre ha fet per la causa i encara estic en deute emocional amb ell.

Això me demostra que ser de la Franja o de qualsevol altre lloc no és impediment per a defensar la nostra terra i la nostra llengua comuna, sempre pensant que la unió fa la força i que si estem dividits mai no ho aconseguirem.

Els franjolins sempre hem anat a la nostra, de manera individual o cada grup de gent estava barallada l’una amb  l’altra, per petits matisos: uns més aragonesos, altres més catalans... i les institucions d’Aragó sempre ha aprofitat això per fer valdre la seua idea d’un Aragó centralitzat en Saragossa i de manera castellana. Naltres hem fet molt per la nostra terra quan hem estat units, amb la Declaració de Mequinensa, lluitant per mantindre l’assistència sanitària a l’Arnau, que puguem veure TV3 a les nostres cases i moltes coses mes. Però no es suficient, hem de estar units per a que nos reconeguin com allò que som, i això significa que la nostra llengua sigui oficial, que el català tingui els mateixos drets que el castellà, hem de dir prou a l’ensenyament en castellà i a les dos hores voluntàries de català, no estem als anys 80! tenim dret a que nos ensenyin tant en castellà com en català. I això és només un exemple del que hem de defensar: la retolació en català dels carrers i dels pobles, que los nostres béns estiguin en les parròquies franjolines i no se les quedin a Basbastre, i un llarg etcètera.

Separats no aconseguirem res, naltres mereixem més i per això hem de caminar units. És una qüestió de drets, de drets lingüístics que no ens paren de trepitjar. La dignificació de la llengua encara espera passats aquests cinc anys, però astí som: en Moviment per la llengua i per la Franja. Amb veu pròpia, creixent.                                                                                                        

José Ramón Noguero de Llano, fundador del Moviment Franjolí per la Llengua