"Algunes precisions en relació al benasquès", per Joaquim Torrent

 

Algunes precisions en relació al benasquès

 

Darrerament es pot observar un interès gens dissimulat a adjectivar el benasquès com a a “aragonès”,algún  mai  no es deixen aquest segon adjectiu, especialment des dels mitjans aragonesos. Es una postura excessivament nominalista, com si pel fet de repetir mil vegades un mot aquest obrés efectes màgics i arribés a canviar la realitat… Bé,  en certa manera sí, però més que canviar-la la cosa aniria per canviar i modelar la percepció de la majoria de la gent. És a dir, com resulta obvi, darrera la repetició sistemàtica i “matxacona” de certes denominacions s’hi amaguen raons extralingüístiques.                                                                                                                
Anem a pams: el benasquès és una parla peculiar i de transició, entre català i aragonés, i, en aquest moment històric -amb molta influència del castellà- bastant desdibuixada; tot i això, tant per cent més tant per cent menys -sempre exigu-, en un primer cop d’ull, tant la podríem assignar al l’aragonès com al català. Evidentement no és ni aragonés estàndard ni català estàndard. El primer, prima força  les parles pirinenques més occidentals -en detriment de les carácterístiques ribagorçanes, com ja va posar en evidencia el filòleg benasquès J. A.  Saura Rami-, i el segon és bastant influït pels parlars orientals (sobretot pel de Barcelona). Evidentement, el benasquès hauria de ser posat en relació amb els seus parlars veins immediats, tant per l’ oest (Gistaví i belsetà) com per l´est (ribagorçà oriental i pallarès), sense oblidar la influencia gascona, cosa que generalment no es fa. En realitat s’insisteix en etiquetes nominalistes sense entrar en el fons de la qüestió i sense anar enrere en el temps (estudis diacrònics) per cercar-ne la  seua autenticitat, cosa, a més, que ens mostraría moltes més concomitàncies que no pas les actuals amb les parles situades més a l’est. Per tant,  podem dir que tan absurda resulta aquesta insistencia a adjuntar l’adjectiu “aragonès” a   la denominació “benasquès” com ho seria adjuntar-hi la denominació “català”… Com es diu en castellà “tanto monta monta tanto”; d’ aquí la necessitat de  proposar un pacte de neutralitat i advocar per dir, simplement , “benasquès”, cosa que resaltaria el seu caràcter autònom i relacionat amb la resta de parles ribagorçanes, com ja va posar de relleu el mateix Saura, qui a més advoca per una ortografia més respectuosa amb la realitat, el veïnatge i la història, que no pas l’artificiosa actual…

Joaquim Torrent, geògraf. 

*Nota, el mapa es pot trobar a l' article "Vall de Benasc" a Viquipedia

Lingüística ficció, o com "el chapurriau" (SIC) ve de l'occità, per Joaquim Torrent

 Recentment la revista “La Comarca”, editada a Alcanyís ha publicat un pseudoarticle de la senyora María José Gascón, titulat “La preocupación de nuestros antepasados”, que no és més que una pila i una mescla informe de falsedats, manipulacions i simplificacions sense cap ni peus, que posen en relleu el sectarisme, manca d’ objetivitat i incultura de qui ho ha perpetrat, qui pretèn fer-nos creure que el que ella anomena “chapurriau” prové en línia directa de l’ occità , al qual a més no identifica i el fa “aragonès”. Pura ficció!

En aquelles èpoques tan reculades encara no s’havien individualitzat plenament les llengües romàniques, i no hi havia consciència ni de la seua denominació; dit això es pot establir, segons el parer de tots els estudiosos mínimament seriosos, que en el territori de l’ anomenat Viello Aragón hi havia tres realitats lingüistiques principals (deixant de banda els jueus) : el basc i els que després serien l’aragonès, pròpiament dit, i i l’occità. El primer era propi de la gent més humil i aïllada, mentre que els altres dos, com a extensions del llatí, eren propis de gent d’un nivell més elevat, més il.lustrada i amb més contactes. El protoaragonès el parlava gent d’ascendència indígena, i es contraposava al basc, també indígena però d’àmbit més rústec, en una situació semblant a la que es donava al Pallars i la Ribagorça, entre una parla bascoide i una altra romànica, com reportà Corominas. El protoocità, al seu torn, era usat per gent procedent de les contígües terres transpirinenques, principalment mercaders, molts dels qual s’establiren en recintes o barris -burgs- exclusius; a més, no hauríem de menystenir la influència del protooccità per adstrat i per prestigi cultural. Així, tenint en compte les raons exposades, no ens hauria de sorprendre que tant el “Fuero de Chaca” com d’altres documents coetanis foren redactats en un llenguatge de característiques bàsicament occitanes, però sense sense cap relació -com ella pretèn- amb el que aquesta indocumentada senyora anomena “chapurreau”,en referència a la parla catalana de les comarques orientals d’ Aragó, tot fent servir una denominació de dubtós prestigi.

Sincerament, resulta d’allò més absurd pensar que el protooccità del “Fuero de Chaca” és l’avantapassat del “chapurriado”, una barbaritat inmensa que deixa ben retratada la seva autora -sense oblidar els efectes demolidors causats al prestigi del mitjà on ha aparegut…

Joaquim Torrent

Hi podrà haver un "Dia de la Franja"?, per Joaquim Torrent

Visa Panoràmica de Fraga (Baix Cinca)

Portal i ermita de Sant Antoni a Calaceit (Matarranya)

HI PODRÀ HAVER UN  “DIA DE LA FRANJA” ?

El 24 de gener d’enguany, en complir-se  tres-cents onze anys que les tropes borbòniques van incendiar Calaceit, és una bona data per plantejar una sèrie de reflexions al voltant de la celebració d’ un hipotètic “Dia de la Franja”.

Per a començar cal dir que això del dia propi o, segons els casos, el dia nacional cal mirar-s’ho des d’una certa distància, i triar el gra de la palla. Perquè no és el mateix celebrar dates marcadament reivindicatives que celebrar-ne que han estat apropiades per la historiografia oficial i des de les cúpules del poder d’estats sovint poc respectuosos amb les realitats nacionals i culturals que engloben.

A nivell de l’Estat espanyol només cal pensar em el “covadongusime” i el “pilarisme”. Pel que fa a aquest darrer caldria recalcar que no fou fins a partir del Segle XVI que el culte al Pilar s’ estengué fora de les muralles de Saragossa i que la seua difusió fou paral·lela i progressiva en relació a la seua apropiació per les elits governants estatals. Així, a la primeria del segle XX  va ser proclamada patrona de la Guàrdia Civil, i també per aquelles dades va ser quan es va institucionalitzar l’anomenada festa de la “Hispanidad”, casualment coincident amb la festa del Pilar -el 12 d'octubre, data del “descobriment” d’ Amèrica; casualitat que, no cal dir-ho, no es dubtà a aprofitar-. Així el Pilar coincidí amb la “Fiesta de la Raza” en un binomi inseparable; fins a arribar als nostres dies, que coincideix -ves per on!- amb el “Dia Nacional de España”.

Paradoxalment les celebracions més “combatives” són les que rememoren derrotes -la commemoració de la desfeta de Muret en seria un exemple paradigmàtic-, però també les que rememoren independències, conquestes, reunificacions i, fins i tot, diades tradicionals o religioses, esdevingudes celebracions comunitàries -no totes desvirtuades per poders aliens, com el  dia de Còrsega, de base religiosa-. En realitat hi ha un ampli mostrari de celebracions d’autoidentificació, essent molt variades segons hagen bufat els vents de la història.

A nivell de la comunitat autònoma d’Aragó tenim l’exemple de la celebració reivindicativa i no oficial del “Día de los Derechos y Libertades Nacionales de Aragón”, que se celebra el 20 de desembre, en commemoració de l’execució del Justícia d’Aragó. Malgrat tot, la celebració d’aquest dia no té una incidència directa sobre les terres de la Franja, ja que es refereix a determinats fets polítics sense transcendència rellevant socialment o culturalment en terres franjolines. A banda que, tot i  l’arbitrària i condemnable decapitació de Juan de Lanuza per Felip II, l’estructura jurídica aragonesa, com a regne confederat en el si de la monarquia hispànica, es va mantindré formalment. Això, però, no impedeix que des de la Franja ens puguem solidaritzar i mirar amb simpatia aquests fets esdevinguts en l’àmbit aragonès.

Podríem fer un paral·lelisme amb l’11 de setembre i la Val d’Aran, ja que tot i veure aquesta celebració amb simpatia els aranesos tenen el seu propi dia -el 17 de juny, aniversari de la concessió de la Querimònia- i els fets de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques no els van afectar directament, tot i que sí que hi va haver repercussions indirectes, en suprimir les llibertats de tot el Principat

Fetes aquestes consideracions, i si anem a la Franja, ens podem plantejar quina seria la data més idònia per a celebrar un hipotètic “Dia de la Franja”. Si deixem de banda celebracions d’àmbit estrictament comarcal com el dia de Goient. a la Vall de Benasc, o el jubileu al santuari de la Font,  al Matarranya, se’ns apareixen nítidament dos dates. La primera seria el 25 d’ octubre, en commemoració de la conquesta simultània, el 1149,  pel comte Ramon Berenguer IV de Lleida, Fraga i Mequinensa. Aquesta data té un gran simbolisme, ja que enllaça la Franja amb la capital de la Terra Ferma, de la qual en gran part n’ha depès eclesiàsticament fins fa molt poc i encara ara hi manté molts lligams; i ensems es conqueria Fraga -juntament amb la destacada població de Mequinensa-, que és la ciutat més important de la Franja i es considerada oficiosament com la capital. També és una data que simbolitzava una derrota clau dels sarraïns i que permetria la incorporació de la resta de la Franja al domini lingüístic català.

L’ altra data a considerar i que també comporta un alt grau de simbolisme seria el 24 de gener, el dia en que -en l’ any 1706- fou assaltada i cremada la vila de Calaceit per les tropes borbòniques després d’una valerosa resistència que provocà 150 morts en la població local. És una data que agermana Calaceit, i de retruc la Franja,, amb desenes de pobles, viles i ciutats de l’àmbit lingüístic català que també foren assaltades i devastades pels exèrcits francocastellans borbònics, des de Vila-real a la mateixa Barcelona, tot passant per Lleida, i sense oblidar les localitats de Mont-roig de Tastavins i Benavarri, a la Franja.  Aquesta data no solament recorda la caiguda de Calaceit sinó també tot el que vingué després, ni més  ni menys que la pèrdua de la llibertat de tots els territoris de l’antiga Corona d’ Aragó, el menysteniment de la nostra llengua i la centralització i la castellanització forçoses, en benefici de la construcció d’un estat aliè que encara perdura i que no ha abandonat, ans al contrari, els seus afanys assimilacionistes -ara, però, degudament maquillats....

Per tant, ja ho sabem. Tenim dos dates plenament acceptables i legítimes per a poder commemorar dignament un “Dia de la Franja”, així, sense més; qui vulga hi pot afegir connotacions “nacionals”, i qui no, simplement ho pot interpretar com una celebració pròpia d’autoidentificació, sense detriment d’altres celebracions.... La proposta -de fet  les propostes- ha sigut llançada...

Joaquim Torrent, membre del Moviment Franjolí

La Franja, massa aïllada i oblidada, per Joaquim Torrent

                                                                                                                       

LA FRANJA, MASSA AÏLLADA I OBLIDADA

És indubtable que a l’hora d’analitzar la realitat de la Franja apareixen una sèrie de clarobscurs. De fet, motius tant per ser optimistes com pessimistes no en falten, de tota manera la nostra obligació és que d’aquests darrers cada dia n’hi haja menys, malgrat la magnitud dels obstacles a superar –Tant de bo siga així! Feta aquesta precisió, no se’ns escapa, a més, que és molt difícil obtenir estadístiques d’unes terres que fins ara només eren una simple extensió dels diferents àmbits provincials aragonesos. 

I si bé en l’actualitat es troben emmarcades per les noves comarques creades per l’administració autonòmica aragonesa, aquests marcs també engloben altres parts que no tenen res a veure amb la Franja. Fins i tot bocins d’aquesta han quedat integrats dins marcs comarcals majoritàriament aliens. I en l’únic cas –el Matarranya– que s’ha creat una comarca amb municipis exclusivament catalanoparlants n’ha quedat fora una part molt significativa. 

Per tant, és extraordinàriament difícil trobar estudis i estadístiques referides a la Franja, no ja per la seua escassesa, que també és el cas, sinó per la inexistència prèvia d’unes comarques oficials –i no diguem ja de cap marc supracomarcal! Així doncs, seria molt d’agrair que des de les entitats que lluiten per la Franja s’intentés establir una mena de centre estadístic i d’estudis dedicat a arreplegar dades, informació i treballs referits en aquest territori. 

Seria una tasca feixuga, però força necessària, i que reportaria –no ho dubtem– un immens benefici a les terres de la Franja, i moltíssim més efectiva que molta xerrameca retòrica que no du enlloc -seria bo que el futur centre Jesús Moncada que vol crear l’ ajuntament de Mequinensa complís aquesta funció. Deixare’m passar de llarg aquesta oportunitat?-.

Continuant amb les relacions humanes, un fet de transcendència cabdal per al desvetllament cultural de la Franja ha estat que molts joves hagen hagut de traslladar-se al Principat per cursar estudis superiors –en els darrers temps molts a la nova universitat de Lleida. Ben sovint el consciènciament d’aquests joves s’ha produït en contactar amb el món de la cultura catalana. 

Això, però, no ha estat obstacle per a la consolidació de les fronteres autonòmiques, que han constituït un fort entrebanc per a la intercomunicació i han afavorit, per exemple, la manca de canals de distribució de la producció cultural catalana escrita –llibres i revistes culturals– i dels «mass media» escrits –diaris i revistes d’ informació general-, malgrat l’existència d’algunes meritòries iniciatives editorials a la Franja, que, llastimosament, tampoc no han trobat tot el ressò que caldria al Principat. Quant als «mass media» audiovisuals –TV3–, fins ara han pogut sintonitza-se força bé a les terres de la Franja, de tota manera hi hauria d’haver un blindatge jurídic que en garantís la permanència de la seua recepció; tampoc no podem oblidar l’impacte negatiu que té el fet que la televisió autonòmica aragonesa siga un mitjà íntegrament en castellà.

No podem obviar, tanmateix, que si bé les relacions i intercanvis de tot tipus entre la Franja i el Principat són d’una gran intensitat a tots els nivells encara serien més intensos si no fos per les interferències provinents del poder autonòmic de Saragossa, des d’on s’observa aquesta realitat amb recel i s’ intenta alçar barreres de tot tipus on abans no n’hi havia, encara que, tot s’ha de dir, ben sovint tampoc no existeix una consciència de ser en territori de parla catalana per part de empresaris, entitats i visitants del Principat.

 Així, a les sucursals de caixes d’estalvi catalanes la presència de la nostra llengua és pràcticament inexistent, i també en força actuacions d’artistes o grups folklòrics del Principat s’opta per negligir l´ús del català… 

Una mostra de les relacions esmentades ha estat fins ara el gran ús que ha fet gran part de la població de la Franja de centres sanitaris del Principat, així com, també, de centres educatius Pel que fa al turisme provinent de la resta de terres de parla catalana, que juga a la Franja un paper de primer ordre, podem dir que amaga un gran potencial, que seria molt eficaç per neutralitzar en l’àmbit cultural determinats obstacles artificials -; aquest potencial no arriba a manifestar-se en tota la seua plenitud, ja que molts visitants catalanoparlants ignoren la realitat cultural de la zona, i per ignorància –i en determinats casos per temors infundats– renuncien a expressar-s’hi en la nostra llengua comuna, cosa que, a més de doldre, constitueix una autolimitació completament injustificada que amb l’esforç de tothom caldria intentar esmenar -un cas a banda seria el dels descendents d’antics pobladors de la Franja que en temps de vacances retornen a l’antiga casa familiar, els quals tampoc no fan la pressió que caldria.

Joaquim Torrent, geògraf i escriptor

Font: ICFP

La Franja, orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat, per Joaquim Torrent

La Franja,  orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat

   La pertinença de les terres de la Franja de Ponent a l’àmbit català ve de molt lluny, ja en els obscurs temps altomedievals la Ribagorça -el bressol inicial de la Franja- es diferenciava dels nuclis cristians situats més a l’oest per un feudalisme més vigorós i una major influència franca, igual que la resta de comtats catalans. Concretament, en els primers temps Ribagorça i Pallars estaven estretament entrelligats -tot i que els fets històrics feren que, posteriorment, el primer comtat entrés en l’òrbita navarroaragonesa i el segon en la del casal de Barcelona.  I no es tractava només de relacions polítiques, sinó també eclesiàstiques, el bisbat de la Seu, depenent de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Evidentment la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l’est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha esta una zona d’incessant intercanvi cultural. 

   Un cop format i consolidat el català  fou transportat, bàsicament des de la zona pirinenca, cap al sud pels repobladors de les terres preses als musulmans, i igual passà a la Franja, fet que contribuí a una integració ben ràpida del domini lingüístic català. Cal tenir en compte a més, com a gran part de la Catalunya nova, l’existència de població mossàrab, que feia servir una parla molt acostada al català i que aviat va ser assimilada. I també, en el cas específic del Matarranya, fou important el paper exercit per població procedent  d’altres territoris ja repoblats, com el Segrià.

   En la conquesta de les noves terres hi tingué una gran rellevància Berenguer IV, comte de Barcelona, desposat amb Peronella i pare del rei Alfons I el Cast, qui també exercí un paper força important en les conquestes.  Així, l’any 1142 es va conquerir Tamarit de Llitera, i poc  després Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149). A partir de 1150 es va procedir a la conquesta de la zona del Matarranya, acabada definitivament el 1169 per Alfons I el cast.  Ja a les constitucions de Pau i Treva del 1173 hom va definir Catalunya com a estesa «de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes», i a les Corts de Lleida de 1214 s’esmenta Catalunya com  a compresa "de Salses fins al Cinca". l a rel del testament de Jaume I es va tornar a  plantejar novament la qüestió dels límits entre Aragó i Catalunya, ja que s’atribuïen ambdós territoris a dos fills del rei; el 1244 a les Corts de Barcelona, en les quals jurà l’infant Pere com a hereu de Catalunya, el mateix Jaume I va definir Catalunya com a compresa de “salses al Cinca”, amb l’oposició dels aragonesos. Durant un cert temps aquest límit es va mantenir, almenys de manera teòrica, però l’any 1300 Jaume II, per les pressions aragoneses, declarà que el Sobrarb, la Ribagorça i part de la Llitera -la Llitera en concret fou partida per la clamor d’Almacelles fins a la seva confluència amb el Cinca-  eren d’ Aragó tot i l’oposició catalana.  Com per voler pal·liar els efectes d’aquesta decisió  va donar, el 1322, al seu fill l’infant Pere la Ribagorça com a comtat independent i regit pels Usatges i costums de Catalunya, el qual conservà així un règim d’autonomia. Al sud, i després de moltes vacil·lacions i disputes protagonitzades per bisbats, ordes militars i nobles, calgué arribar a mitjan segle XIV per donar  per plenament inclosa a l'Aragó la comarca del Matarranya (comprès el Baix Matarranya). Al segle següent s’hi inclogué Fraga i Mequinensa, i, finalment, el comtat de la Ribagorça, després d'un seguit de revoltes, era incorporat a l'Aragó per Felip II l'any I592.

   A penes mig segle després, i en el transcurs de la Guerra dels Segadors, la vila de Benavarri i alguns pobles dels voltants es lliuraven a les forces francocatalanes amb la condició que el comtat de Ribagorça es pogués unir a Catalunya.; tot i això la unió va ser efímera, ja que a finals del mateix any les tropes de Felip IV ocuparen tot el comtat.

   En el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, les comarques i poblacions de la Franja, van abraçar majoritàriament la causa austriacista i van renovar-se  els  lligams  amb  el  Principat. Algunes localitats, com Benavarri,  Mont-roig de Tastavins  i, sobretot, Calaceit van patir molt a mans de les forces borbòniques. Aquesta darrera vila el 24 de gener de 1716 -fa  exactament 300 anys-, després de lluitar  valerosament contra les tropes castellanes, fou incendiada i saquejada, i es calcula que, en la defensa de les seves llibertats, hi van morir 150 calaceitans .

   El 1812, en el transcurs la Guerra del Francès, l'administració gal·la va fer arribar Catalunya, novament, fins al Cinca; es creà el departament de les Boques de l‘Ebre, un dels quatre en què fou dividida Catalunya  -formalment incorporada a França-, Lleida en fou la prefectura,, i Cervera, Tarragona i Tortosa les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França evacuà la península. Hi foren incorporats exactament 6 municipis de la Franja, tres del Baix Cinca, Fraga, Torrent de Cinca i Mequinensa, i tres del Baix Matarranya, Faió, Nonasp i Favara. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori

   El 1833, com sabem, es va implantar la nova divisió provincial, la qual no va estar exempta de controvèrsies, i polèmiques a la Franja, tot i que finalment els límits entre Catalunya i Aragó -contra certa creença popular- no es van tocar. Com explica el professor Jesús Burgueño, a causa de les reclamacions de Barbastre per disputar-li la capitalitat provincial a Osca, el govern volgué consultar (1836) l’opinió dels diputats d’Osca i Saragossa, els que optaren per Barbastre -la meitat- no dubtaren a dir, significativament, que on trobaria un millor lloc la part oriental d’Aragó seria  la província de Lleida, i afirmaren: “Fraga, cabeza de distrito judicial de uno de los que tiene la provincia de Huesca, dista muy poco de Lérida, con quien la naturaleza, el lenguaje (SIC) y aún las costumbres le unen estrechamente." Posteriorment el 1842 -com també explica Burgueño- es formularia un nou pla de divisió provincial, propugnat per Fermín Caballero, on les comarques de Fraga i la Llitera eren agregades a Lleida, tot i que finalment fou desestimat.

 L'any 1919 en el projecte d‘Estatut d'Autonomia elaborat per l'assemblea de la Mancomunitat de Catalunya es feia esment de la possible integració al Principat de territoris veïns,  segurament a causa de la vinculació dels homes de la Mancomunitat amb la Franja, començant pel mateix Puig i Cadafalch. Malauradament aquest projecte va ser rebutjat per les Corts Espanyoles..

   Després del gran parèntesi que representà el llarg i repressiu període franquista, instaurat a rel de la guerra civil, i amb l'adveniment de la democràcia, es van produir novament alguns fets insòlits i força espectaculars en els pobles de la Franja. Per exemple, en una famosa enquesta, publicada a la revista Andalán el 1978, feta a l'Institut de Tamarit, va resultar que dels seixanta-quatre alumnes de BUP consultats, tots menys uns es van decantar per sentir-se catalans; al Torricó, també aquell any, es van cantar Els Segadors i es van fer crits a favor del pas a l'administració catalana, i a  Benavarri l'any 1981 es van recollir signatures a fi d'aconseguir el mateix objectiu..

 El 1996 la premsa informava que vuit municipis de la Mancomunitat de la Ribagorça Oriental, a Osca, es plantejaven iniciar negociacions amb la Generalitat per estudiar la seva adscripció a Catalunya si el govern aragonès no en reconeixia el fet diferencial en  el  projecte de divisió  comarcal  que preparava. La proposta, però, no es materialitzà; malauradament la Ribagorça Oriental no ha estat reconeguda i la comarca es regeix des de Graus.

  Finalment, creiem que és important ressenyar l’èxit que va tenir, l'agost del 2013, la cadena humana que es va  fer entre Calaceit (Matarranya) i Caseres (Terra Alta), amb l’assistència de més de quatre-centes persones per reclamar la unitat de la llengua i contra la denominació LAPAO; i també la recent aprovació el 6 d’octubre d’enguany (2016) pel  Parlament de Catalunya , amb els vots de la CUP i JxSí, d’una proposta on es manifesta que  el conjunt dels Països Catalans tenen dret a l’autodeterminació  -Franja inclosa- i a decidir el seu estatus polític. Cal recalcar que en la resolució esmentada s’especifica que el Principat mantindrà una relació prioritària amb els territoris dels Països Catalans, amb els quals comparteix llengua, cultura i altres vincles forjats al llarg de la història, i també s'apunta, en relació a  la Franja de Ponent, que “cal vetllar pel vincle que els seus ciutadans mantenen amb Catalunya que, més enllà de la llengua, també es manifesta en qüestions relatives al patrimoni històric i l’accès a la sanitat i l’educació públiques”.

  No podem amagar, però, que, malgrat el desvetllament cultural i d'autoconscieència col·lectiva que s’ha produït a la Franja des de l’adveniment de la democràcia, hi ha hagut, com a contrapès, alguns fets i processos bastant negatius des del punt de vista territorial, com han estat el desmembrament del bisbat de Lleida   -amb precedents, no per casualitat, durant el franquisme- i  la  divisió en comarques poc respectuoses amb la realitat lingüística i cultural, com es desprèn del fet que l´única comarca oficial plenament de parla catalana és el Matarranya, i encara mutilat. I si anem a altres àmbits hi hauríem de sumar la reclamació sense atendre a raons dels béns, la instauració de la LAPAO, afortunadament derogada, i, darrerament, l’aparició d’inquietants símptomes de substitució lingüística. I si a més hi afegim la potenciació de les barreres i fronteres autonòmiques és inevitable que tot plegat ens ompli d’intranquil·litat. Tot i això, però, no podem deixar de banda l’existència -com hem vist- de  fets positius i la constatació que cada vegada són més les  persones, especialment gent jove, que tenen ben clara quina és la seva veritable pertinença.

Joaquim Torrent, geògraf i membre del Moviment Franjolí per la Llengua

Entrevista sobre la campanya d'agendes escolars per a la Franja [Ràdio Terra]

Marina Pérez, conductora del programa "Diuen diuen" de Ràdio Terra, ha entrevistat  Francesc Marco (Plataforma per la Llengua), Marta Canales (Casal Jaume I de Fraga) i Joaquim Torrent, del Moviment Franjolí per la Llengua, com a membres de part dels col·lectius impulsors del projecte de distribució d'agendes escolars en català als centres educatius de la Franja.

ENLLAÇ A L'ENTREVISTA

"Crida renovada per la concòrdia a la Franja", per Joaquim Torrent

Crida renovada per la concòrdia a la Franja

   

En un anterior escrit ja vaig advocar per una política de col.laboració i de no hostilitats entre catalanisme i aragonesisme. Es obvi que la qüestió “de la Franja”, però, és una font de susceptibilitats i polèmiques –de la mateixa manera, tot i que d’una manera molt menor, la Val d’Aran (i les Fenolledes) en relació a l’ occitanisme-. Deixant de banda aquells que se situen en l’ òrbita de la ultradreta espanyolista i fan gal.la d’un anticatalanisme visceral, crec que caldria cercar uns punts bàsics de consens per a establir una política de col.laboració i de no agressió, especialment dins tot el moviment franjolí -genèric- i entre aquells que d’una manera o altra es poden considerar “defensors de la Franja”.

Si fèssem una anàlisi sociopolítica de les diferents posicions en relació a l’ “statu quo” futur de la Franja veuríem que la posició majoritària és la que advoca per una permanència dins Aragó amb un respecte per a la llengua i particularitats pròpies -com el que disfruten els cantons suïssos, per a entendre’ns-, i sense discutir-ne l’adscripció nacional aragonesa d’aquestes comarques; tot i això, també hi ha, i caldria admetreu-ho, especialment pels defensor del corrent anterior, una altra posició, minoritària però ben legítima que advoca pel reconeixement de les comarques de la Franja com a part de la realitat nacional conformada pels Països Catalans, amb totes les conseqüències que se’n deriven. Malauradament hi ha qui veu amb mals ulls els integrants d’aquest corrent i arriba a considerar-los fins i tot com una mena de “traïdors”. Evidentment, és una posició incorrecta, sectària i coincident amb la ultradreta, a més d’ esbiaixada i totalment injusta i antidemocràtica. 

Segurament si hi hagués una plena interacceptació normalitzada i democràtica entre els dos corrents  hi sortiria tothom guanyant. Seria el triomf de la raó i la tolerància, sense més regles que la democràcia -allò “que guanye el millor”-. A banda que, vist des de fora i desapassionadament, fora del nombre dels partidaris d’ una o altra opció,  hi ha raons objectives  per posar-les, com a mínim, en l’àmbit  teòric, en pla d’igualtat. Sense anar més lluny, tan utòpic com la mateixa independència, si de cas, seria esperar que des de l’Estat espanyol o des d’Aragó –millor dit, des de Saragossa- el català, sense  l’empar d’un Estat privatiu, puga arribar a estar en plena igualtat amb altres llengües i fruir de plena oficialitat en el seu sòl propi -com passa als cantons suïssos.

En fi, com veiem -no cal continuar...- no és qüestió que hi haja unes opcions millors que unes altres, no; és qüestió,simplement d’acceptació democràtica i de col.laboració en punts comuns, que també hi són..... Un altre fet serien les susceptibilitats personals....Aquí, però, entraríem en el terreny de la psicologia, i això ja se’ns escapa, tot i que estaria bé una mica d’ humilitat per part de tothom...

Per a finalitzar, i tal com ja vaig dir:en el seu dia: “En realitat el catalanisme hauria de ser l’aliat natural de l’aragonesisme, ja que tots dos moviments s’enfronten a un adversari real comú, i si gratem un poc veurem que són moltes més les coses que ens uneixen –especialment en aquest nou ordre global– que no pas les que ens separen.”

Joaquim Torrent (Moviment Franjolí per la Llengua)