És "massa bonic" convertir el català en llengua oficial a la Franja? ["La seguretat no existeix", Quim Gibert]

La seguretat no existeix

Un matí, en un indret a prop de la Gran Muralla Xinesa, Yuan, l’emperador de l’any 400, és instat per un servent a contemplar com un intrèpid, equipat amb ales i una cua, planeja fent ziga-zagues pel cel «com un dragó nou en una terra de dragons antics». L’home-ocell fa un aterratge forçós a palau a fi i efecte de presentar l’artilugi volador a sa majestat, el qual li reconeix que «és massa bonic». I el fa detenir pels guàrdies reials, alhora que requereix la presència del botxí. Mentrestant, Yuan mostra a l’audaç inventor, sobre una taula, una màquina petita, creada per ell mateix, que ve a ser una mena de jardí metàl·lic en miniatura. Quan l’ancià emperador li dona corda, s’activen uns ocells de fireta, que canten en uns arbrets de metall. Així com unes raboses diminutes de pèl brillant, vora un estanyol, i uns homenets, que s’aturen en «fonts cantaires absurdament petites».

• La majoria dels polítics suposadament sensibles a la identitat lingüística de la Franja de Ponent solen manifestar que mai és oportú fer lleis i altres disposicions, d’una certa volada, en favor de la llengua. I ajornen indefinidament el tema.

L’home-ocell li diu que volar és una experiència pareguda: «he trobat la bellesa... allà dalt, en el cel, amb el vent al meu voltant». Yuan li respon que es fa necessari perdre una mica de bellesa per tal de «poder conservar la poca bellesa que un té». I és que sa excel·lència està convençut que si l’invent es difon, tard o d’hora, algú el podrà atacar amb pedres des del cel. El botxí executa a l’inventor arrestat, les despulles del qual són cremades, junt amb l’estel, i enterrades. Llavors, Yuan s’adreça al servent per advertir-lo, sota amenaça de mort, que el que ha succeït ho consider-hi una visió: «tot ha estat un somni».

• Els suposadament sensibles diuen que només faran un pas endavant si tenen la total certesa que res trontollarà . És que no saben que la seguretat no existeix?

Es tracte de La màquina voladora de l’escriptor Ray Bradbury, inclòs en el recull Cuentos espaciales (Ed. Lumen, Barcelona 1994). Aborda l’obsessió malaltissa del poder per conservar la trona, encara que sigui en perjudici del poble i del progrés, i per apartar qualsevol sospitós que li pugui fer ombra.

En aquest sentit, la majoria dels polítics suposadament sensibles a la identitat lingüística de la Franja de Ponent solen manifestar que mai és oportú fer lleis i altres disposicions, d’una certa volada, en favor de la llengua. I ajornen indefinidament el tema. És, tal volta, «massa bonic» convertir el català en llengua oficial? Vet aquí una excusa perfecte per poder continuar apoltronats, per no haver d’arriscar, per deixar en la mínima expressió «la bellesa».

Els suposadament sensibles diuen que només faran un pas endavant si tenen la total certesa que res trontollarà (o que el trontoll serà inapreciable). És que, per ventura, no saben que la seguretat no existeix?

Llengua i cultura popular és el títol de la jornada sobre dignificació lingüística, que el Casal Jaume I convoca a Fraga per al segon cap de setmana de març, amb intervencions del folklorista Joan Soler i Amigó, de l’escriptora Nadia Ghulam i dels pedagogs Jaume Cela i Juli Palou.

«Això no és cap joc/ deixeu-me volar!/ Jo sóc lliure de fer el que vulgui/ no em traieu la llibertat/ el cel és un somni/ on ell hi vol arribar/ els núvols, les seves muntanyes/ el sol, l’horitzó llunyà», fa així la cançó El vol de l’home-ocell de l’extint Sangtraït.




Quim Gibert, coautor de Llengua i emoció