Sobre el català i l'ús de les llengües a la Corona d'Aragó [Una Franja d'història]

Òscar Adamuz (Moviment Franjolí)
El català a la Corona d’Aragó. Quin fou el tractament de les llengües als diversos regnes que composaven la Corona? Quina llengua tenia preeminència a les Corts Generals i entre la monarquia i els estaments, a nivell oral i escrit?

En primer lloc s’ha de tenir en compte que, des de la unió dinástica de Catalunya i aragó el 1137 fins el 1410, els reis d’Aragó foren de la nissaga barcelonina dels Bel·lònides, descendents de Guifré el Pilós. Aquests comtes i posteriorment reis tenien el català com a llengua familiar i, per tant, aquesta fou la llengua d’expressió habitual (que no única) entre la monarquia i la seva Cort, i també entre les institucions que se’n derivaren al Principat i a la dels nous territoris de la monarquia arran dels segles XIII i XIV (Regne de Mallorques, València, Sicilia i Sardenya ).

Tanmateix, cal recordar que el llatí culte, tot i que deixà de ser la llengua popular segles abans, encara romandrà com a llengua de cultura predominant en la documentació escrita, bàsicament dels eclesiàstics, fins als segles XII i XIII, quan començaren a aparèixer textos escrits en romanç (almenys els que han arribat a l’actualitat). Aquesta escriptura en llengua catalana prengué una considerable volada amb la creació de la Cancilleria reial, cos administratiu dels reis de la Corona d’Aragó, creada al segle XIII. Els escrits dels cancellers marcaren una certa “normativització oficial” i un impuls del català (sobretot des de mitjans de segle XIV) en els territoris on es parlava, i en aquesta llengua es redactaren, per exemple, les Constitucions del Principat de Catalunya, els furs del regne de València o el llibre del Consolat de Mar, autèntica compilació  del dret marítim català.

L’expansió territorial de la Corona consolidà la llengua catalana com a lingua franca a dins del petit imperi que formà a la mediterrània occidental, amb tota la xarxa marítima comercial que en depenia.  Aquesta preeminència del català coincideix, òbviament, amb l’època en què els monarques desenvoluparen unes polítiques d'acord amb la burguesía mercantil catalana.

L’ulterior entronització d’una dinastia castellana com la dels Trastàmara no canvià dràsticament aquesta situació quant a la llengua, però sí començaria la castellanització de les elits que acompanyaven el monarca, que s’accentuà amb la unió dinástica amb Castella i es confirmà  amb l’arribada dels Àustria a la monarquia hispánica.

Hem d’aclarir que la predominança d’una o altra llengua tampoc volia dir que no existís el plurilingüisme, tant a la monarquia com a les institucions pròpies dels diferents regnes. Moltes vegades els reis tenien consellers aragonesos o catalans segons les afinitats, d’ells mateixos o de la seva familia (natural o política), o depenent d’interessos polítics. No hem d’oblidar que reis com Jaume el conqueridor o Pere el cerimoniós passaren la seva infància en territori aragonés i en companyia de nobles i eclesiàstics aragonesos, per tant sembla clar que la llengua aragonesa (o la castellana) no n’era pas desconeguda entre els reis del Casal d’Aragó. Nombrosos textos i cròniques confirmen aquesta visió plurilingüe de la Corona d’Aragó.

Igualment, el català tampoc no fou una excepció dins del regne d’Aragó, on, tot i que l’aragonès fou llengua preferent i de relació amb la monarquia, la presència de la llengua catalana a dins del regne no ha de ser menystinguda.

A les Corts generals de la Corona d’Aragó s’establí el costum, arran de les Corts de 1362 de Montsó, on el rei feia una proposició als representants dels estaments dels territoris en llengua catalana i la contestació era feta, normalment pel primogènit i futur hereu de la Corona, en aragonés, com a representant de les Corts generals. Segons la documentació que ens ha arribat, aquesta qüestió lingüística  fou motiu de controvèrsia, ja que la llengua anava esdevenint mica en mica símbol d’identificació territorial. Com a exemple trobem que, a les Corts esmentades, els representants del regne de València defensaven l’ús de la llengua aragonesa, sens dubte fruit del pes que tenia la noblesa aragonesa en un primer moment del regne, mentre que, posteriorment, aquest requeriment només el defensava el regne aragonès.

També és interessant comprovar com les cròniques i documents mostren converses multilingües  entre els reis i els seus fills, com el passatge famòs descrit a “El llibre dels Feyts”, on Jaume I dialoga amb l’infant Pere en català, mentre l’infant el contesta en aragonès.

A la zona catalanòfona de l’Aragó, que en gran part estava sota la influencia cultural de bisbats catalans fins fa unes dècades, la documentació hi era escrita molt majoritariament en llengua catalana fins el Decret de Nova Planta que el 1707 abolí els Furs d’Aragó, i passà a ser tota en castellà.

Freqüentment les institucions catalanes s’adreçaren als jurats de les viles de l’actual Franja de Ponent en llengua catalana, que durant molt de temps varen ser font de disputa entre Aragó i Catalunya per fer valdre la seva influència.

Conclusió:

El tractament de les llengües a la Corona d’Aragó fou, en general, força respectuós amb la realitat plurilingüe dels estats integrants, en consonància al carácter “confederal” i de delegacions de poder que coexistí a la Corona. El multilingüisme va ser més estès del que normalment es pensa. L’ús de la llengua no va ser objecte de grans polèmiques, però sí de vives disputes quant a la preeminència d’una o altra a les sessions de les corts generals, clar simptoma que la llengua estaba esdevenint símbol de significació territorial, sobretot arran del segle XIV.

Tot i la pluralitat existent, la llengua catalana va ser la preponderant en les relacions entre la monarquia i els estats de la Corona, així com en la relació amb d’altres territoris. El fet que el català fos la llengua familiar dels reis fins 1410 i el paper de la Cancelleria reial que acompanyava la monarquia foren dos factors importants, així com la política mediterrània impulsada per la burguesía mercantil barcelonina. Després del Compromís de Casp, entronitzada una dinastía castellana, no s’alterà de mode greu aquest estatus quo lingüístic, tot i que, lògicament , ajudà a la introducció del castellà a les capes altes de la societat a l’entorn de la monarquia, que s’anà incrementant, ja dins de la monarquia hispánica, a mesura que el poder polític i l’hegemonia peninsular es desplaçava cap a Castella, en detriment d’Aragó. La situació de la llengua canvià dràsticament amb els decrets de Nova Planta promulgats per la nova dinastía borbónica, el 1707 a Aragó i regne de València, el 1714 al Principat de Catalunya i un any després a Mallorca, quan la llengua catalana va ser reprimida fortament.

Assessorament històric: Marcel A.Farinelli