Joaquim Salleras (historiador de Fraga): "S'ha donat un mal ús a conceptes com Franja, regne o Corona d'Aragó".

 

Quim Salleras i Clarió (Fraga, 1949), llicenciat en psicologia i en història, es va doctorar el 2006 en història medieval i moderna amb el tema “La Baronia de Fraga (1387-1458)”. Ha aconseguit vincular la seva feina d'historiador amb la vida familiar i la professió de docent a diversos centres de Barcelona. Ha publicat diverses obres i articles en aquesta temàtica. Amb gran esperit investigador i divulgador sobre la història de Fraga i de la Franja, a l'entrevista ens parla de llengua, territori, història i franges amb rigurositat i arguments, com a bon entès en la matèria. 

 1_A la Franja fa temps que veus autoritzades alerten del risc de substitució lingüística degut al trencament generacional de la transmissió del català. Com trobes la salut de la llengua, avui dia, a Fraga i, en general, a la comarca del Baix Cinca (ús al carrer i institucions, entitats en defensa de la llengua, etcètera)?

La pregunta és molt profunda i per a especialistes. La meva condició d'historiador del Cinca em fan interessar més pels canvis de llengua produïts en moments crítics de la nostra història, com la Reconquesta al segle XII, la castellanització després de les guerres de Catalunya, les imposicions franquistes, o el "galimaties" de les lleis d'ensenyament després de la Constitució espanyola del 1978.

Recordo que, quan va néixer el Partit Aragonesista (PAR), paral·lel a l'esmentada constitució, comptava inicialment amb tota la meva simpatía.  De la mateixa manera que els nacionalistes andalusos, gallecs o catalans, per exemple. Creia en la participació del poble en la vida política. La meua ingenuïtat va canviar el 1990. Continuava una ideología franquista, a més dels empressonaments fins als anys 60 per motius ideològics que estaven presents a les depuracions conservades a Lleida, Barbastre i Osca (Huesca). Vaig constatar com el PAR va canviar de discurs cap a una ideologia que era impossible d'assumir per aragonesos bilingües. No eren defensors ni de la Constitució en el tema de modalitats lingüístiques. I no cal dir el rebuig dels aragonesos cultes residents a la zona pròxima a Catalunya. En el nostre cas agermanats a Lleida, on estaba la diòcesi.  Un sentiment semblant observava en aragonesos residents a Catalunya, arrelant als seus fills a una cultura bilingüe i trilingüe. Lluny de solucionar-ho, encara ho van agreujar  més potenciant un guerra de llengües, segregacions de diòcesis i el menysteniment del fragatí.

Què estava passant? Doncs que el castellà no sols continuava com a llengua de l'imperi, sinó que tot el funcionariat, personal sanitari, ensenyament, etcètera no es movia del castellá. Referent a aquest nacionalisme castellà, va publicar a  Madrid el professor Juan Carlos Moreno Cabrera, lingüista de la Universitat Autònoma, un profund i excel·lent treball, titulat precisament "El nacionalismo lingüístico". Aquest professor defensa la teoria de que l'únic nacionalisme existent de veritat a Espanya és el castellà. La seva lectura em va conduir a reflexions pròpies, sobre la despreocupació de llengües d'Espanya (castellà,  gallec, basc, català), o modalidats com aranés, aragonés, i bable; totes elles reconegudes en la Constitució de 1978, art. 3º.

 

2_Segons qui governa, la política lingüística de la DGA ha posat molts  esforços per a no anomenar pel seu nom el català i l'aragonès, jugant a negar la filiació lingüística catalana dels parlars de la Franja. En són conscients els ciutadans? N'hi ha debat al carrer sobre aquests temes?

Animat per una obertura cultural emergent als anys 80 -que ja no tornaré a veure-  vaig publicar el 1988 una descripció de Fraga, amb el títol "Fraga, reina de la Franja"; vist com han derivat les teories polítiques de confrontació, -no de consens-  mai ho hagués publicat. La suposada llibertat d'expressió va derivar en una constant confrontació entre els polítics d'Aragó i Catalunya. Per l'ensenyament, per la llengua, per l'aigua, per la diòcesi de Lleida, per les obres diocesanes,… Tant s'hi valia el motiu, el que importava era conquerir vots i no proposar solucions.  Des d'aleshores vaig descubrir que les confrontacions  no podien portar res de bo. No m'agrada que ningú s'enfronti en un mateix país; sobretot, perquè com a historiador conec els resultats d'enfrontaments ideològics i polítics.

 És a dir, que quan vaig escriure la breu descripció de Fraga el 1988, era ben aliè del mal ús que es donaria a la paraula "franja". El mateix passaria amb conceptes como regne d'Aragó, i Corona d'Aragó. Tos sabem que avui parlar de "Franja" és el nom d'un territori aragonés. Però no tots volen saber "què es parla" en aquest territori, ni menys definir allò que es parla com una "modalitat del català". Clar, calia seguir jugant a la confrontació patrocinada per un nacionalisme aragonès que necessitava crear la seva pròpia bandera en oposició a tot el seu entorn. Fins i tot, les quatre barres van servir de motius de disputes.

 Va faltar poc per acusar els veïns d'imposicions, d'apropiacions, d'alienacions... De tot s'ha escoltat en aquestes darreres dècades. Peró, mentresant... qué estava passant amb l'especial protecció del fragatí? No es volia reconèixer com a variant o modalitat del català. Novament calia confrondre el catalá occidental o lleidatà, i per tant al fragatí, com un dialecte del l'aragonès. Mentre el debat es volia centrar en "si eran galgos o podencos", la veritable realitat és que els bilingües en aquesta zona del Cinca quedaven indefensos i sense llei que els protegís. Que n'hi ha de pocs polítics  que estiguin per defensar el nostre patrimoni aragonès!

 Després de vàries lleis regionals, finalment el 2009 es va aprovar l'enyorada Llei de llengües per part del govern PSOE de Marcelino Iglesias, (amb el vot contrari del PAR, llavors soci de govern). La llei del 2009 reconeixia al fi explícitament l'existència del català i de  l'aragonès com a llengües d'Aragó; però NO COM A OFICIALS (?); per tant, sense el dret a utilizar i estudiar la llengua materna, paral·lelament al castellà.

Alguna cosa van voler fer els membres del Consell Superior de les Llengües d'Aragó. Només es va quedar en intencions. Per desgràcia, amb el canvi de l'any 2011, el nou govern (novament del PP-PAR) es van desentendre de la minvada llei de llengües. A més de la derogació la seua Proposta de llei abogava per la desaparició total de la denominació "català" a una de les llengües aragoneses. I una política de rebuig a tot el catalanisme.

Les bones intencions del conseller de Cultura José Bada, defensant les tres llengües d'Aragó, en "El debat del català a Aragó" (1991), quedaven molt lluny dels que no respecten la Constitució. Si pels partits més conservadors no existía el català en terres aragoneses, calia batejar el territori i la llengua d'un altra forma: Aragón Oriental, Orienaragonés, i LAPAO.  La resposta regressiva -encara que culpant els catalans- es deia FACAO (Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental). Nascuda el1996, amb un discurs que no permetia parlar-ne gaire de la segregació de la diòcesi de Lleida, (la de Fraga es completaria el 2005). El 2008 apareix la nova Plataforma "No Hablamos Catalàn", amb l'excusa de lluitar contra el pancatalanisme imposat pel catalans. (icloent-hi els aragonesos residents a Catalunya). Una nova campanya sobre com els catalans "intentan reescribir la historia de la Corona de Aragón"; quan les més interessades en crear aquest malestar eren veus aragoneses.

 

3_Fraga històricament va pertànyer al bisbat de Lleida fins a finals del segle passat. Aquesta relació històrica i l'afinitat cultural amb Catalunya pesa en l'imaginari col·lectiu del poble en ple segle XXI? De quina manera? 

És inevitable per mi retornar a la meua devoció a la história. I en concret a la História de Fraga.  Després de les conquestes de Tortosa, Lleida, Fraga i Miquerensa,  van ser incorporades a la Corona, però deixades en tinença o honor a diversos nobles i ordres militars.  El mateix farà el comte de Barcelona amb les terres de Prades i Siurana.

L'apassionant història d'honors, i baronies, en mans de nobles i ordres militars, tornaran a la Corona real, en 1190. D'igual manera que les mencionades,  Saidí, Ballobar o Mequinensa aniran apareixent totes elles en els llibres de vegueries catalanes, i en cap moment, encara, com a terres del Regne d'Aragó. Són castells i viles de la Corona real, de la Corona d'Aragó.

És per això que va sorgir la necessitat d'assenyalar límits per a Aragó i Catalunya; la repoblació havia estat molt complexa i entrecreuada. Fraga, fins al segle XIV, estarà sota domini de senyorius catalans, i conseqüentment, considerada catalana a tots els efectes. A la tesi "La Baronia de Fraga" (2006) aprofundeixo en el procés d'integració de Fraga, i Baix Cinca, al regne d'Aragó. Procés paral·lel al que va  passar a la Ribagorça, la Llitera, o el Matarranya; és a dir, els territoris que considerats sota l'administració catalana van passar a formar part del regne d'Aragó, deixant un territori, una  Franja a l'orient d'Aragó, amb empremtes del seu passat.

 

 4_Com a historiador, pots explicar el per què d'aquesta disputa fronterera entre l'Aragó i Catalunya quan ambdós territoris pertanyien a la Corona d'Aragó?

Ja hem apuntat la coneguda consigna franquista per esborrar les minories lingüístiques. Tot i que la Constitució de 1978 fou acceptada, juntament amb el castellà com a llengua oficial hi va posar a l'article 3er: "La riqueza de las diferentes modalidades lingüísticas  de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección". I jo m'ho vaig creure! 

L'ús de l'expressió "Països Catalans" per definir l'extensió de territoris amb varietats idiomàtiques de la llengua catalana, és un terme o expressió que pot substituir-se per un altre, més d'acord a les modes. Però el concepte d'antiga Corona perviurà. Perquè el català no és la llengua de Catalunya, sinó de l'extraordinària estructura burocràtica de l'extinta Corona d'Aragó.

Espanya sembla no haver madurat encara sobre el seu caràcter plurinacional. La permanent acusació que a Catalunya no es pot ensenyar el castellà, o la desencertada expressió que la recentment aprobada llei Celaá nega el castellà a Catalunya, és un clar símptoma que encara no hi ha consens. Suprimir l'aprenentatge del fragatí o de l'anglès resulta un ensenyament més barat. Els nacionalismes econòmics es basen en criteris de mercat. Les crisi econòmiques les produeixen els mercats, no els consumidors. Així que la insatisfacció que comença a mostrar la nostra joventut pot portar al desencís i la reacció contrària: a l'antisistema.

Tornem a recordar la història. La rica zona del Cinca va ser disputada pel aragonesos ben aviat. El ric arxiu de la Corona d'Aragó assenyala ja no sols a Fraga, sinó a les veïnes localitats d'Albalate de Cinca, Alcolea de Cinca, Bellver de Cinca, Saidí, Comendador de Torrent, La Granja i Massalcoreig, dintre del llibre de rendes de Catalunya, en 1229. (ACA.- RP Bailia General de Catalunya, Reg. 441)

No vull entrar als polèmics testaments de Jaume I, que va quedar esmenat al testament de 1244 (Ed. HUICI. Documents de Jaume I, núm 267). Encara que el plet entre Pere d'Alcalá, mestre d'Amposta i els vassalls de la vila del Cinca de Torralba, fet ocorregut en 1250, amb intervenció del Justícia d'Aragó, Martín Pérez, assenyala que les qüestions per jurisdiccions territorials van ser persistents en aquests anys. (AHN.- Còdex 596 - B, pàg. 31)

Tot el territori limítrof va haver de patir una situació de disputes que van perdurar llargs anys. Per exemple, el 1279 trobem a l'arxiu de ACA el "Mandat a Raymundo de Molina perquè informi si Bielsa és de Catalunya o d'Aragó, i si és de Catalunya coure el bovatge, i si és d'Aragó, permeti que Arnaldo de Bela , que el té en feu, percebi la cinquena del guanyat ". (ACA. C. reg. 42, fol. 189). En 1283, Fraga estava representada a les Corts de Barcelona per Ramon de Montcada.

En compensació a la concessió de la Universitat Literària de Lleida en 1300 pel rei Jaume II, i amb la desaparició dels templers, els aragonesos van iniciar un seguit de reclamacions territorials a la zona del Cinca. La rica zona del Cinca va ser disputada novament, tot i saber que era una zona catalana.

La disputa d'Aragó per apropiar-se de la zona del Cinca va ser conseqüència de la crisi de població que va patir el Principat des de les primeres grans pestes medievals. Aragó, gràcies a la seva fortalesa en productes agrícoles va patir en menor mesura les pestes. La reacció dels catalans no es va fer esperar, i en les Corts de Barcelona de 1305 van exposar a Jaume II que antigament Catalunya arribava de Salses fins Montsó, sent la divisòria el riu Cinca, i, en conseqüència, sol·licitaven la devolució de la Ribagorça que havia adjudicat als aragonesos en les anteriors Corts de Saragossa. (MIRET I SANS: "Documents inèdits dels antics Reis d'Aragó", a BABLB, Barcelona 1911, pàg. 51-52.)

El 1317 Fraga consta inclosa a Catalunya (ACA carta de Jaume II, núm 11601, Caixa 62.) . En 1327 Guillem de Montcada fa homenatge a rei Alfons IV per la seva feu de Fraga, situat a la vegueria de Lleida. (ACA In lib. Vicaria fo. 75.) A petició del rei Pere Cerimoniós, el bisbe de Lleida, Romeu, intenta demostrar que Fraga està dins dels límits de Catalunya: Ad probandum quod villam Fragam et eius tenentia sunt intra límits Cathalonia. (ACA.- 1478 / 132s, any 1369.)

La primera petició aragonesa per a que Fraga fos incorporada a Aragó va ser a les Corts de Tamarit de 1375, reunides per Pedro IV, per sol·licitar un ajut de 50.000 l.j. L'acceptació del rei de la petició aragonesa no va suposar la seva vinculació administrativa fins a 30 anys després, concretament en les Corts de Casp. No obstant això, quan Fraga va demanar ajuda econòmica per resoldre els seus deutes, en document de 1376, apareixia per primera vegada l'expressió "Situada a la diòcesi de Lleida i al Regne d'Aragó". (AMF.- Perg. 201, calaix 10. ) Fraga va continuar utilitzant en els seus documents administratius la llengua catalana fins al segle XVI, i a nivell col·loquial fins als nostres dies.

 

 5 _Del passat al futur, diga-ns tres objectius per aquest 2021 que ajudin a normalitzar i dignificar la llengua, la cultura i el terrirori de la Franja.

Aquells que utilitzen l'expressió "Aragón Oriental" per no dir la paraula Franja, semblen amagar que es tracta d'una zona bilingüe. Amb uns contactes històrics amb Catalunya, que simplement cal reconèixer.

Per tant, s'ha de defensar el dret de parlar, estudiar, escriure en "catalá de Fraga" dintre de les modalitats aragoneses o espanyoles. Com a riquesa cultural, histórica i com a patrimoni.

De vegades, massa gent castellanoparlant afirmen "conèixer algú que no va poder treballar o estudiar a Catalunya, perquè se li obligava a l'ús de la llengua catalana". O que "els catalans no coneixen el castellà". Si això fos cert, els tribunals estarien plens de denúncies. Com justificar un programa d'integració del milió d'immigrants estrangers a Catalunya? Oferint gratuïtament no una, sinó dues llengües. Fer el mateix a Fraga, oferir clases gratuïtes de llengües.

A nivell escolar, tot i que la immersió lingüística está funcionant, a Fraga s'ha introduir l'ensenyament als més petits en llengües compartides. Sistema que, de donar bons resultats, caldria potenciar-lo, respectant la fòrmula d'immersió que ha resultat també satisfactoria.

A més, practicar "lo fragatí" a nivell literari, com proposava la publicació "Fogaril i Calaixera" de la família Meseguer-Zapater, ja és una fòrmula de frenar la desigualtat i el desequilibri davant d'altres llengües i guanyar maduresa social al portar-la a la cançó, al teatre, al cinema i la literatura.

 

6 _L'última: Per tu la Franja és...

La Franja es una descripció territorial del lloc on m'he criat. Per tant, el mal ús del concepte ens indigna. Perquè una senzilla paraula del castellà, sense maldat, que ve a definir una territori que pot distingir-se perfectament, situat entre dos límits definits per la seua llengua, s'havia de politizar fins demonitzar-la?. 

Franja és un espai en un carretera, és un terreny sense construir, una tela que permet fer un adorn, un color en un quadre ... I no obstant això, quan algú va començar a denominar com a cal, va carregar-la de connotacions imperialistes que ningú coneixia, fins a assenyalar-la amb menyspreu.

Els defensors de la castellanització generalitzada ho disfressen amb expressions com que el castellà és llengua de trobada o llengua de prestigi o llengua del món. Com s'ho faran per justificar que el castellà de Puerto Rico està sent absorbit amb la mateixa fal·làcia, però per l'anglès?

 

Moltes gràcies, Quim

 

*Entrevista:Òscar Adamuz (Moviment Franjolí per la Llengua)

 

"Catalunya i Aragó signen l'acord de confederació", per Marc Pons [Una Franja d'història]

Reproducció de l'article publicat a el Nacional.cat el 11/10/2016

Marc Pons

Tal dia com avui, fa 879 anys, a Barbastre (Osca) es van signar les capitulacions nupcials entre Ramon Berenguer IV -comte independent de Barcelona- i Peronella -princesa hereva del regne d'Aragó-. El barceloní tenia 23 anys i l'aragonesa tenia 1 any, i naturalment va ser compromesa pel seu pare, Ramir rei d'Aragó. Es casarien 13 anys més tard a Lleida. Aquests acords eren el resultat d'unes farragoses negociacions que es van traduir -entre altres coses- en una unió dinàstica que seria l'embrió de la Corona d'Aragó. Políticament, la confederació catalano-aragonesa.

El comtat de Barcelona exercia la tutela política i militar sobre la resta de comtats -independents del poder franc- situats sobre el territori que més endavant s'anomenaria Catalunya. Era la unitat política capdavantera i els seus comtes -Ramon Berenguer IV i els seus avantpassats- ostentaven el títol de “Prínceps”, que en aquest cas no es referia al fill del Rei -o al gendre- sinó a la condició política d'“Home Principal” entre els altres comtes, que utilitzaven aquesta fórmula com un reconeixement.  Per dir-ho d'una manera planera, la figura del germà gran en absència dels pares.

Els acords contemplaven que Aragó i Barcelona (i la futura Catalunya) compartirien la figura d'un Rei. I res més. Lleis, institucions i llengua diferenciades. Entitats independents que es relacionarien a través de la figura del monarca. La confederació. La transversalitat catalana. El sobirà utilitzaria el títol de rei d'Aragó, però la capital política seria Barcelona, i la llengua de la Cort seria la catalana. Una fórmula que va ser vigent durant 580 anys. Fins que el 1717, el primer Borbó va liquidar a sang i foc la Corona d'Aragó i va reduir els seus Estats a la categoria de simples províncies de Castella.

Corona d'Aragó o Confederació catalano-aragonesa?, per Marc Pons [Una Franja d'història]

Reproducció de l'article publicat a el Nacional.cat el 22/05/2016

Marc Pons

Corona d’Aragó o Confederació catalano-aragonesa era una reunió d’Estats independents que té el seu origen en el pacte de sobirania entre el Regne independent d’Aragó i el Comtat independent de Barcelona. Refereixen al mateix. El seu nom històric es Corona d’Aragó. Però el món acadèmic contemporani ha volgut reflectir la correlació de pesos entre Aragó i Barcelona –o Catalunya si es vol– i l’ha anomenat Confederació catalanoaragonesa. Una denominació que ha suscitat un debat. Fins i tot un rebuig, entre un col·lectiu nombrós que –erròniament – té una idea unitarista de la composició de la vella Corona d’Aragó i pensen –equivocadament– que Barcelona –o Catalunya si es vol– van ser una possessió aragonesa.

Res més lluny de la realitat. Per aclarir-ho –i entendre-ho– ens cal remuntar-nos al segle IX. La centúria del 800. Fa 1200 anys!  En aquella època Europa estava dividida en dos mons. El xoc de civilitzacions. Els Pirineus feien de barrera. Al sud, el món islàmic: Al-Andalus –primer una regió del califat de Bagdad i després un Estat propi amb capital a Còrdova–. En qualsevol dels dos casos amb la mateixa força militar, econòmica i cultural. Al nord, el món cristià: l’imperi franc, embrió de la França moderna; i un mosaic d’Estats satèl·lits que orbitaven al voltant del poder polític, militar i cultural de la cort d’Aquisgrà –la París de l’època–. I als Pirineus, una munió de províncies de l’imperi franc que feien la funció de vigilància i contenció.

Aragó i Barcelona eren unes d’aquestes províncies franques. Rebien el nom de comtats. Com ho eren Sobrarb, Ribagorça, Urgell, Cerdanya oRosselló, per posar alguns exemples. Depenien del poder central franc. L'única diferència –que no era poca cosa perquè explica l’evolució futura d’uns i altres- radicava en el fet que a Jaca tenien una especial tirada cap als veïns navarresos. Els bascos s’havien rebel·lat en repetides ocasions tant contra els francs com contra els àrabs. I havien creat un Estat propi:Pamplona, l’embrió de Navarra. Un “no alineat”. Amb categoria de regne independent. I a Barcelona, en canvi, tenien tirada cap al Llenguadoc i cap a la Provença, territoris consolidats de l’imperi dels francs.

Independència dels francs

Mort Carlemany –l’emperador dels francs–, les coses van canviar substancialment. Aquella vella teoria que diu que l’avi crea el patrimoni, el pare el conserva i el nét el dilapida es va fer efectiva. Aplicat a l’alta política carolíngia. O si es vol el mal costum de convertir la cort en una casa de barrets. I els àrabs, que se’n van adonar, ho van voler aprofitar. Van atacar els Pirineus. Els petits comtats van demanar ajut desesperat. El silenci per resposta. I llavors, abandonats i decebuts, van decidir iniciar la singladura en solitari dels seus petits dominis. Aragó i Barcelona –i les altres “províncies” pirinenques– es van proclamar –d’una manera discreta i com qui no ho vol– comtats independents del que restava d’aquell poder central.

Cap a l’any 1000 les coses havien canviat molt. A la península Ibèrica. Els àrabs no havien aconseguit treure profit de la seva superioritat. El virus de “l’avi, el pare, i el net” també s’havia inoculat en la cort de Còrdova. I Al-Andalus s’estava convertint en un mosaic de petites taifes independents. La frontera es desplaçava cap a l’Ebre. I Pamplona –l’Estat dels bascos– s’havia convertit en la primera potència militar peninsular. Els seus reis van anar absorbint totes les petites unitats polítiques del seu voltant: Castella i Lleó. Aragó, també. Fins a l’any 1076, quan Navarra, trobant-se sense rei, va coronar un comte aragonès. Aquest, però, malgrat el que significava per ell, va exigir mantenir l’autonomia aragonesa, i es va fer titular rei de Pamplona i també rei d’Aragó. Amb una jugada mestra del comte, Aragó adquiria la categoria de regne.

En canvi, Barcelona havia seguit un camí diferent. Havia anat absorbint els comtats catalans. El Principat de Catalunya prenia forma. Els comtes barcelonins es van preocupar poc de la qüestió nominativa –comtes o reis?–. Poc hi podien fer. I en canvi es van preocupar molt de crear una potent xarxa d’aliances amb els comtats de l’actual Midi francès, que també s’havien independitzat de França. Una comunitat d’interessos que abastava de Marsella a Barcelona, passant per Tolosa i Montpeller. El precedent més remot de l’Euroregió que, contemporàniament,  preconitzava Pasqual Maragall. Liderada políticament per Barcelona i econòmicament per les classes mercantils incipients llenguadocianes i provençals.

Un rei i dos Estats

L’any 1134 Aragó i Pamplona ja feien vida per separat. Dos regnes independents. I sovint enfrontats. En aquell any va morir el rei aragonès. Sense descendència. En el seu testament llegava el regne a les ordes militars. En el decurs de la seva vida hi havia estat molt vinculat. Però les classes dominants aragoneses no ho van acceptar. Temien la constitució d’un Estat teocràtic. Satèl·lit del Vaticà. Temien perdre l’estatus polític i econòmic: van anar a buscar el germà del rei, un monjo, Ramir, i el van coronar. I el van casar amb una princesa francesa. I els van fer engendrar una hereva: Petronila (en català Peronella). D’aquesta forma s’asseguraven  –tot i que d’una forma transitòria– la independència del regne d’Aragó. I els seus privilegis de classe.

Naixement de la confederació

Els navarresos i els castellans havien observat atents aquests moviments. Pensaven que a Aragó la situació era de fractura: les poderoses ordes militars (i l’Església) contra la potent noblesa local (i el rei). Esperaven l’esclat del conflicte per intervenir i repartir-se Aragó: Jaca i Osca per a Navarra i Saragossa i la vall de l’Ebre per a Castella. Terol encara estava en poder dels musulmans. I la noblesa aragonesa, que ho va intuir, va fer un pas més. Una altra jugada mestra. Se’n van anar a Barcelona i van oferir al comte la princesa i hereva d’Aragó en matrimoni. Oferien al comte barceloní la corona aragonesa. A canvi s’havia de comprometre a mantenir la independència i la integritat d’Aragó. La confederació.

Els catalans s’ho van rumiar. Els va semblar un bon negoci. I van acceptar el tracte. Aragó era una potència agrària i ramadera. I militar. Era, aparentment, un negoci profitós per les dues parts. Aragó sumava. Fins i tot les seves ordes militars, tan importants en la futura expansió peninsular i mediterrània. I les classes dirigents aragoneses, satisfetes. Perquè amb la figura d’un monarca consolidat tancaven definitivament el plet amb el Vaticà i allunyaven l’amenaça navarresa i castellana. Van casar els hereus. Ramon Berenguer tenia vint-i-tres anys. I Peronella tenia un anyet. Els pactes de sobirania van establir que els seus descendents es titularienpreferentment reis d’Aragó.

Del príncep al Principat

A Catalunya, amb el temps, va sorgir la figura del Príncep que donaria nom al Principat. No es referia al fill del rei per la seva condició. Era l'adaptació del concepte antic "Home Principal" que s'utilitzava per referir-se a la primera autoritat de l'Estat. Una mena de president de la República amb caràcter vitalici i naturalesa hereditària. Els prínceps dels catalans varen ser sempre els descendents dels comtes independents de Barcelona que havien aconseguit la concentració de tots els comtats catalans sota la seva autoritat. I era també una forma de referir-se a la primera autoritat de Catalunya, amb independència de la seva condició de rei d'Aragó.

La capital de la confederació –i seu de l’administració– seria a Barcelona.Estats separats: governs, lleis i llengües independents i diferenciades. Fins i tot, quan es va reconquerir conjuntament el País Valencià, se li va concedir –salomònicament– la categoria de regne; i va ser constituït com el tercer Estat de la confederació. Les Illes, el quart. I posteriorment Sicília, Sardenya i Nàpols van esdevenir el cinquè, sisè i setè Estats de la confederació. El nom no té una voluntat polemista. Només posa en relleu el protagonisme destacat que va tenir Catalunya; com a membre fundacional i com a cap econòmic i demogràfic de la confederació. La veritable correlació de forces. Fins al 1717. Sense menystenir el paper del regne d’Aragó. 

Sobre la unió de Catalunya i Aragó [Una Franja d'Història]

La unió de Catalunya i Aragó. La creació de la Corona d’Aragó, fruït de la unió dinástica d’ambdós territoris, sota quines circumstàncies varen ser? Quins són els antecedents de cada país abans d’aquesta unió? Qui n'exercia el predomini?

Primer de tot, la unió dels territoris que formaven el regne d’Aragó i el Principat de Catalunya va ser una unió dinástica, mantenint cada territori els seus privilegis, costums i règim jurídic propi. La unió formal fou el 1137, quan el rei aragonès Ramir II el Monjo va donar al Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV (dit el sant) la sobirania i custòdia del regne en el seu nom i la seva filla Peronella en matrimoni. El casament, però, hauria d’esperar el 1150, quan Peronella complí els 14 anys “reglamentaris” llavors per formalitzar les noces.

Però anem a pams, i retrocedim un xic en el temps. Sota quines circumstàncies es féu aquesta unió? Per conèixer-ho millor, hem de desgranar el context de l’època i quina situació es vivia a cada territori:

Al primer terç de segle XII, el context era el d’uns pobles hispànics que batallaven contra un poder musulmà (ja en declivi) per guanyar, pam a pam, el territori peninsular que creien que els pertanyia per llei i historia. Aquesta lluita solia ser de ràtzies, o sigui dirigint internades ràpides dins de zona “enemiga” per aconseguir un vassallatge o el pagament de tributs. Tot i axí, mica en mica, la idea de “reconquesta cristiana” definitiva anava prenent forma, també impulsada pel Papa de Roma i amb l’exemple latent de les Croades a Terra Santa.

El Principat de Catalunya era aleshores un conjunt de comtats que reconeixien la sobirania del Comte de Barcelona sobre els demés, sota la fòrmula de primus inter pares, el primer entre iguals, de manera que aquesta sobirania o preminència no volia dir tenir una posició més elevada que la resta de nobles d’altres comtats. La base d’aquest territori la formaven, junt amb el de Barcelona, els comtats de Girona i Osona i d’altres que retien vassallatge a Barcelona. El Principat també tenia una intensa relació (amb freqüents disputes) amb els comtats de llengua d’Òc de l’altra banda dels pirineus, com el de Provença.

Per la seva banda, el regne d’Aragó (que abarcava part de l’actual Navarra i de la provincia castellana de Sòria) perdé el seu sobirà el 1134, quan Alfons I el bataller morí a prop de Fraga en una de les batalles contra els sarraïns. Aquest rei morí deixant un testament d’allò més insòlit, ja que atorgava el regne i les seves possessions de foma equitativa a tres ordes religioses diferents: la del Sant Sepulcre de Jerusalem, la del Hospital i la del Temple. La noblesa aragonesa es negà a acceptar aquest esquarterament del regne i abogà perquè el germà del rei, Ramir, que exercia de Monjo al monestir San Pedro el Viejo d’Osca, ocupès el tro. Davant d’aquest buit de poder el territori navarrès va deslliurar-se d’Aragó i les tropes castellanoleoneses ocuparen Sòria,  Saragossa i la part de la Vall de l’ebre aragonesa, per fer valdre la seva influencia. El regne aragonès, empetitit i afeblit, en un principi cedí a les pretensions castellanes i entregà Peronella perquè fos criada a la Cort castellana. Ràpidament, però, l’Aragó, molt presionada pels anhels territorials de castellans i navarresos, va girar la mirada cap a l’est i estabí una aliança matrimonial i un traspàs de sobirania en la figura del comte Ramon Berenguer IV. En aquell moment, aquella unió dinástica significava pel Principat la plena entrada  en els plets territorials del món peninsular hispànic, ja que fins llavors la seva política d’interessos estava orientada, a grans termes, cap als comtats occitans.

El 1137 Ramir II el Monjo va fer cessió del regne i de la seva hereva al comte Ramon Berenguer IV, que passà a ser prínceps i dominator d’Aragó i exercia la sobirania a tot el territori. Després del “traspàs de poders”, el rei Ramir tornà al seu retir espiritual del monestir.

Les dificultats que es trobà el nou sobirà no van ser menors, ja que va haver d’enfrontar-se a les ambicions castellanes (tot i els llaços familiars que l’unien amb Alfons VII), per una banda havent de jurar vassallatge al rei castellanoleonès pel territori de Caesaraugusta (Saragossa) i la vall de l’ebre, i hagué d’exercir grans dots de diplomàtic per tal que els ordes religiosos renunciaren (a canvi de contrapartides monetàries i possessions)  al tros de regne que els pertocava pel testament d’Alfons el Bataller, per l’altra. El seu nomenament fou discutit pràcticament fins consumar el casament amb Peronella l’any 1150 a Lleida.

Ramon Berenguer IV, doncs, va ser un monarca clau en la historia tant de Catalunya com d’Aragó, que evità la fragmentació del regne aragonès i consolidà la formació del Principat amb les conquestes de Tortosa, Lleida, Fraga, Mequinensa, Miravet, Siurana,…a costa dels emirats.

El comte també  féu una compilació dels Usatges de Barcelona, que dotava d’un cos jurídic estatal a un Principat de Catalunya en estat embrionari.

Ramon Berenguer IV mai es va intitular rei d’Aragó, motiu d’àgries polèmiques modernes de caire polític, ni després de mort el seu sogre Ramir II, fet que s’ha atribuït habitualment, com narra Bernat Desclot a la seva crónica, a la voluntat del comte de no ser més que els seus antepassats, i perquè preferia ser el millor dels comtes que el menor dels reis.

Aquest argument, present en textos contemporanis del comte, podría no ser l’únic per prendre aquesta decisió. La sobirania dels comtats catalans va ser franca formalment fins el segle XIII, quan Jaume I signà el Tractat de Corbeil renunciant a les seves ambicions i possessions al nord dels pirineus a canvi de la renuncia dels reis de França sobre el Principat. Aquesta qüestió hauria fet que el sobirà català no podria exercir de rei al terriori del Principat.

En qualsevol cas, les interpretacions quant a aquest tema, encara avui dia, són obertes i, en molts casos, interessades.

Conclusions:

La unió de Catalunya i Aragó a la primera meitat del XII originà les bases del que seria una Corona molt plural formada per diferents regnes sobirans, i es féu en un context que beneficiava ambdós països. Per una banda, Aragó venia, després de la mort i el testament d’Alfons el Bataller, d’un buit de poder que va fragmentar el regne perdent part del territori, com Pamplona, Sòria i veié com creixia la voluntat d’influència des de la Corona castellanoleonesa, que ja havia envaït Saragossa i la vall de l’ebre aragonesa. Per la seva part, el Principat encara era en procés de formació al voltant del poderós Comte de Barcelona, i no havia format les seves fronteres de forma estable davant el món islàmic, a més que els seus interessos anaven cap a l’altre banda dels Pirineus.

La figura de Ramon Berenguer IV, Príncep d’Aragó i Comte de Barcelona, resultà clau per a la consolidació dels dos territoris en un moment difícil, on mostrà les seves dots com a diplomàtic i conquerí zones clau per a l’expansió de la Corona. El fet de no intitular-se com a rei sempre ha donat molt a parlar, però no nega que n’era el sobirà indiscutible de la mateixa.

Tot i aquesta unió dinàstica, ambdós països conservaren la seva sobirania i posarien en aquells temps la llavor de les futures institucions pròpies que regiran la cosa pública en un futur.

En alguns casos les noves conquestes, en un principi, no s'aclararira si pertanyien a un o altre estat, i la fixació (i les disputes) de les fronteres no arribarien fins més tard, amb uns codis jurídics més diferenciats i amb la necessitat d’establir límits territorials on aplicar tributs.

Si  bé el Principat de Catalunya podia partir d’una certa situació d’avantatge en dita unió davant un Aragó afeblit, l’acord respectà unes porcions de poder molt repartides i els nous sobirans de la Casa de Barcelona (per via masculina) establiren un poder dual amb molt de cerimònia que, tot i la preeminència creixent catalana, permetè un equilibri de forces que anirà generant en el futur, amb les noves conquestes i reparticions, punts de fricció entre els dos països fundadors de la Corona d’Aragó.

Però això ja forma part d’una altra història…

Òscar Adamuz (Moviment Franjolí per la Llengua)

*Assessorament històric: Marcel A. Farinelli

Sobre el català i l'ús de les llengües a la Corona d'Aragó [Una Franja d'història]

Òscar Adamuz (Moviment Franjolí)
El català a la Corona d’Aragó. Quin fou el tractament de les llengües als diversos regnes que composaven la Corona? Quina llengua tenia preeminència a les Corts Generals i entre la monarquia i els estaments, a nivell oral i escrit?

En primer lloc s’ha de tenir en compte que, des de la unió dinástica de Catalunya i aragó el 1137 fins el 1410, els reis d’Aragó foren de la nissaga barcelonina dels Bel·lònides, descendents de Guifré el Pilós. Aquests comtes i posteriorment reis tenien el català com a llengua familiar i, per tant, aquesta fou la llengua d’expressió habitual (que no única) entre la monarquia i la seva Cort, i també entre les institucions que se’n derivaren al Principat i a la dels nous territoris de la monarquia arran dels segles XIII i XIV (Regne de Mallorques, València, Sicilia i Sardenya ).

Tanmateix, cal recordar que el llatí culte, tot i que deixà de ser la llengua popular segles abans, encara romandrà com a llengua de cultura predominant en la documentació escrita, bàsicament dels eclesiàstics, fins als segles XII i XIII, quan començaren a aparèixer textos escrits en romanç (almenys els que han arribat a l’actualitat). Aquesta escriptura en llengua catalana prengué una considerable volada amb la creació de la Cancilleria reial, cos administratiu dels reis de la Corona d’Aragó, creada al segle XIII. Els escrits dels cancellers marcaren una certa “normativització oficial” i un impuls del català (sobretot des de mitjans de segle XIV) en els territoris on es parlava, i en aquesta llengua es redactaren, per exemple, les Constitucions del Principat de Catalunya, els furs del regne de València o el llibre del Consolat de Mar, autèntica compilació  del dret marítim català.

L’expansió territorial de la Corona consolidà la llengua catalana com a lingua franca a dins del petit imperi que formà a la mediterrània occidental, amb tota la xarxa marítima comercial que en depenia.  Aquesta preeminència del català coincideix, òbviament, amb l’època en què els monarques desenvoluparen unes polítiques d'acord amb la burguesía mercantil catalana.

L’ulterior entronització d’una dinastia castellana com la dels Trastàmara no canvià dràsticament aquesta situació quant a la llengua, però sí començaria la castellanització de les elits que acompanyaven el monarca, que s’accentuà amb la unió dinástica amb Castella i es confirmà  amb l’arribada dels Àustria a la monarquia hispánica.

Hem d’aclarir que la predominança d’una o altra llengua tampoc volia dir que no existís el plurilingüisme, tant a la monarquia com a les institucions pròpies dels diferents regnes. Moltes vegades els reis tenien consellers aragonesos o catalans segons les afinitats, d’ells mateixos o de la seva familia (natural o política), o depenent d’interessos polítics. No hem d’oblidar que reis com Jaume el conqueridor o Pere el cerimoniós passaren la seva infància en territori aragonés i en companyia de nobles i eclesiàstics aragonesos, per tant sembla clar que la llengua aragonesa (o la castellana) no n’era pas desconeguda entre els reis del Casal d’Aragó. Nombrosos textos i cròniques confirmen aquesta visió plurilingüe de la Corona d’Aragó.

Igualment, el català tampoc no fou una excepció dins del regne d’Aragó, on, tot i que l’aragonès fou llengua preferent i de relació amb la monarquia, la presència de la llengua catalana a dins del regne no ha de ser menystinguda.

A les Corts generals de la Corona d’Aragó s’establí el costum, arran de les Corts de 1362 de Montsó, on el rei feia una proposició als representants dels estaments dels territoris en llengua catalana i la contestació era feta, normalment pel primogènit i futur hereu de la Corona, en aragonés, com a representant de les Corts generals. Segons la documentació que ens ha arribat, aquesta qüestió lingüística  fou motiu de controvèrsia, ja que la llengua anava esdevenint mica en mica símbol d’identificació territorial. Com a exemple trobem que, a les Corts esmentades, els representants del regne de València defensaven l’ús de la llengua aragonesa, sens dubte fruit del pes que tenia la noblesa aragonesa en un primer moment del regne, mentre que, posteriorment, aquest requeriment només el defensava el regne aragonès.

També és interessant comprovar com les cròniques i documents mostren converses multilingües  entre els reis i els seus fills, com el passatge famòs descrit a “El llibre dels Feyts”, on Jaume I dialoga amb l’infant Pere en català, mentre l’infant el contesta en aragonès.

A la zona catalanòfona de l’Aragó, que en gran part estava sota la influencia cultural de bisbats catalans fins fa unes dècades, la documentació hi era escrita molt majoritariament en llengua catalana fins el Decret de Nova Planta que el 1707 abolí els Furs d’Aragó, i passà a ser tota en castellà.

Freqüentment les institucions catalanes s’adreçaren als jurats de les viles de l’actual Franja de Ponent en llengua catalana, que durant molt de temps varen ser font de disputa entre Aragó i Catalunya per fer valdre la seva influència.

Conclusió:

El tractament de les llengües a la Corona d’Aragó fou, en general, força respectuós amb la realitat plurilingüe dels estats integrants, en consonància al carácter “confederal” i de delegacions de poder que coexistí a la Corona. El multilingüisme va ser més estès del que normalment es pensa. L’ús de la llengua no va ser objecte de grans polèmiques, però sí de vives disputes quant a la preeminència d’una o altra a les sessions de les corts generals, clar simptoma que la llengua estaba esdevenint símbol de significació territorial, sobretot arran del segle XIV.

Tot i la pluralitat existent, la llengua catalana va ser la preponderant en les relacions entre la monarquia i els estats de la Corona, així com en la relació amb d’altres territoris. El fet que el català fos la llengua familiar dels reis fins 1410 i el paper de la Cancelleria reial que acompanyava la monarquia foren dos factors importants, així com la política mediterrània impulsada per la burguesía mercantil barcelonina. Després del Compromís de Casp, entronitzada una dinastía castellana, no s’alterà de mode greu aquest estatus quo lingüístic, tot i que, lògicament , ajudà a la introducció del castellà a les capes altes de la societat a l’entorn de la monarquia, que s’anà incrementant, ja dins de la monarquia hispánica, a mesura que el poder polític i l’hegemonia peninsular es desplaçava cap a Castella, en detriment d’Aragó. La situació de la llengua canvià dràsticament amb els decrets de Nova Planta promulgats per la nova dinastía borbónica, el 1707 a Aragó i regne de València, el 1714 al Principat de Catalunya i un any després a Mallorca, quan la llengua catalana va ser reprimida fortament.

Assessorament històric: Marcel A.Farinelli

Sobre l'orígen del símbol de les quatre barres [Una Franja d'història, amb Jacinto Bonales]

El tema de la bandera de les quatre barres és un dels més controvertits  entre Aragó i Catalunya (a més d'altres territoris de parla catalana). Moltes línies s'han escrit i molts textos històrics s'han citat justificant la paternitat aragonesa o catalana de la senyera però, quin és l'origen d'aquest símbol compartit entre tots els territoris de la Corona d'Aragó, i tal volta es pot vincular netament a un territori concret?

Jacinto Bonales

Els símbols territorials, i en concret les banderes territorials, són creacions contemporànies, fills de la modernitat política que significà el liberalisme. Formen part del concepte modern d'estat, de pàtria, de nació, i serveixen per diferenciar-se i ser diferenciats com a unitats respecte a altres unitats veïnes i -tot sovint- confrontades. L'exemple més clar és la bandera francesa, símbol inequívoc del nou model d'estat diferenciat de la monarquia absolutista: la bandera tricolor com a referent de la República. Significatiu és també l'ús de la bandera com a element diferenciador dut a terme per la monarquia anglesa quan va regular, al segle XVII, el seu ús als vaixells britànics per tal que els corsaris amb patent anglesa (i bandera vermella) poguessin diferenciar entre els propis i els altres per atacar-los.

La bandera territorial, doncs, serveix per distingir entre la unitat (allà on pertanyen) i els diferents, però sempre dins d'uns paràmetres jurisdiccionals, és a dir, quan la jurisdicció s'uneix. El millor exemple el proporciona Espanya, on no podem parlar d'una bandera estatal fins al segle XIX. I això no perquè estigués formada per diferents reialmes, sinó pel fet que el poder jurisdiccional, la jurisdicció, la justícia, estava partida entre diferents senyors (milers). La idea, el concepte d'Espanya com a unitat diferenciada amb bandera territorial és fruit del nou concepte d'estat liberal. No en debades l'actual disseny de bandera constitucional té el seu origen en el concurs convocat, l'any 1785, per dotar d'un nou estendard a la marina armada de la monarquia.

Tot plegat no vol dir que les banderes siguin noves, ni molt menys. Podem parlar de dos tipus de banderes o "pendons", els d'origen militar i els d'origen religiós. Des d'antic -abans fins i tot dels romans- s'han creat símbols, estendards i altres com a diferenciador bèl·lic. En època moderna cada unitat militar posseïa la seva bandera, en aquest sentit són emblemàtics els terços de Flandes amb tot un ritual al voltant de la bandera tant en temps de pau com durant el transcurs de les batalles. Fruit d'aquest simbolisme, la legió espanyola, recollint les divisions dels mítics terços, es van subdividir en banderes com a unitats militars.

Però estem parlant d'exèrcits moderns i contemporanis. En època medieval, però, els exèrcits estaven formats per l'aportació d'homes per part dels nobles (l'estament militar), l'església (com a senyors jurisdiccionals) i les ciutats, i es feia o bé pagant cada noble una host, o utilitzant el dret feudal de l'host i cavalcada: l'obligació dels vassalls d'acudir al clam del senyor per anar a la guerra. Un dret complex que normalment era discutit pels pobles, reclamant que només estaven obligats a l'host i cavalcada dins del seu terme, dins els termes d'una baronia o comtat, o amb limitacions temporals (dos dies, per exemple). Altres pobles, però, estarien obligats a fer host i cavalcada al seu senyor (fins i tot al rei), però només fent-ho de forma gratuïta un dia o dos, havent de pagar el senyor la despesa i el jornal la resta de dies. Uns exèrcits estranys, doncs, pel nostre concepte actual d'"exèrcit". El senyor, com a noble, disposava d'un distintiu, el del llinatge, el de la condició de cavaller, baró, comte, duc, vescomte, etc., i quan anava a la guerra, sota les ordres del seu monarca -o contra el seu monarca, com tantes voltes en la història- portava el seu escut, la seva marca de llinatge per diferenciar-se de la resta. I juntament amb ell, anava la seva host, que ben bé que es cuidava que no li passés res al seu senyor, aquell que li havia de pagar per estar tan lluny de casa. Els camps de batalla, doncs, eren plens de diferents escuts, emblemes, estendards i senyeres ben diferents, encara que la principal era la pròpia del monarca. La pròpia del monarca i no la del territori de la monarquia.

I les ciutats, en anar a combat -quan eren viles de la Corona- també portaven el seu propi emblema diferencial i diferenciador. En el cas de Barcelona, per posar un exemple, cal distingir entre l'estendard del comte de Barcelona i el propi de la ciutat.  Al marge d'aquestes, n'hi havia altres banderes, els pendons religiosos que en època moderna van tenir una gran difusió a través de les confraries. Però això és una altra història.

Quan es creen les banderes territorials (institucionals i, doncs, contemporànies), es busca un símbol antic, excepte en el cas d'Espanya que, com hem dit, va sorgir d'un concurs. Una altra cosa és l'escut "nacional" o "estatal", que no és altra cosa que l'adaptació de l'escut dinàstic, és a dir, de l'escut de la família que està al cap de la monarquia. L'escut actual d'Espanya, per exemple, està format pel símbols de cinc corones (Castella, Lleó, Aragó, Navarra i Granada), sota l'emblema familiar dels borbons (les flors de lliri).

A diferència del cas d'Espanya, a les banderes institucionals d'Aragó, Catalunya, ses Illes Balears i València, prima un símbol que parteix d'un mateix origen: l'adopció de l'escut d'armes d'una nissaga en forma de quatre barres vermelles sobre fons groc. Sí, d'una nissaga, però la qüestió no és pas senzilla. Hi ha tres teories emprades políticament (ja que només políticament té sentit aquest debat) que parlen del seu origen. Anem a veure-les:

La nissaga barcelonina: La principal teoria sobre l'origen de les "quatre barres" és la que assevera que procedeix de la nissaga o casal dels comtes de Barcelona. El primer cop que es documenta de forma indiscutible és en un segell del comte Ramon Berenguer IV que validava un document de l'any 1150 Hi ha referències anteriors, com la decoració de les tombes de Ramon Berenguer II i d'Ermessenda de Carcassona, però es desconeix si les barres són de l'època o d'unes reformes posteriors. Segons aquesta teoria, les barres vermelles sobre fons groc serien el símbol heràldic dels comtes de Barcelona, d'origen incert, i que, lligat a l'herència de la nissaga, en produir-se la unió amb Aragó, l'hereu, rei d'Aragó i comte de Barcelona, mantindria (per via paterna) el símbol familiar, d'altra banda amb molt prestigi al migdia francès, on la família tenia una gran influència. No podem parlar encara de quatre barres, ja que en la documentació i en segells els futurs reis d'Aragó apareixen indistintament amb escuts de quatre, tres i fins i tot dues barres. No serà fins el regnat de Jaume I quan es consolidaran els quatre pals. A partir d'aquest fet, apareix la llegenda, documentada ja al segle XVI i potenciada pel regionalisme català del segle XIX, que indica que, després d'una batalla contra els normands, el rei dels francs mullà la seva mà en la sang de les ferides del comte Guifré el Pilós (comte de Barcelona, Osona, Girona, Urgell, Cerdanya i Conflent) i dibuixà les quatre barres en el seu escut daurat, donant origen a l'escut heràldic del la nissaga nobiliària principal del que en el futur seria Catalunya.

Aragó i la concessió papal: Tot un conjunt d'autors i -fonamentalment- comentaristes, aporten idees diferents sobre l'origen aragonès de l'escut per tal de negar la teoria anterior. Uns diuen que l'origen és un reforç de barres de ferro sobre els escuts de fusta, rodons, dels guerrers aragonesos, i que després pintaven d'aquests colors. Altres assenyalen que l'escut fou una concessió papal si bé no hi ha acord sobre quin papa ni sobre quin monarca aragonès (des de Ramiro fins a Alfons II d'Aragó). En qualsevol cas, sí que coincideixen en buscar -i trobar- mil i una justificacions per negar l'origen per via de la nissaga dels comtes de Barcelona. El fet de tractar-se d'un reialme, dóna molta força a la consideració de les quatre barres com a escut de la nissaga aragonesa, especialment si ho comparem amb la teoria barcelonina. És lògic pensar que l'hereu de Ramon Berenguer IV i de Peronella d'Aragó adoptés l'escut del reialme com a representatiu de la màxima dignitat que posseïa. El principal problema és la manca d'antecedents, el predomini de l'arbre aragonès com a marca dins la numismàtica aragonesa de l'època, i la contradicció amb les altres dos teories...

L'origen provençal de les quatre barres: Segons un grup d'autors francesos, l'escut de les quatre barres era l'antic símbol del reialme d'Arlés, al segle X. La desfeta del reialme, la seva entrada dins el Sacre Imperi i la fragmentació feudal, farien que, finalment, només restés l'escut al comtat de Provença. La relació d'aquest amb els territoris ibèrics és innegable: a través del matrimoni de Dolça I de Provença amb Ramon Berenguer III de Barcelona (que seria comte de Provença fins 1131); i de Berenguer Ramon I de Provença (fill d'ambdós, comte fins 1144), exercint de regent Ramon Berenguer IV de Barcelona (II de Provença) i, ja després de la unió dinàstica d'Aragó i Barcelona, com a comte de Provença Alfons el Cast (entre 1167 i 1173). Seria amb el fill del rei d'Aragó, Alfons II de Provença, que aquest territori restaria definitivament separat del llinatge hispànic. Entre els propis heraldistes francesos es discuteix aquesta opció, ja que la immensa majoria d'ells consideren que és precisament a través de Ramon Berenguer III de Barcelona que les quatre barres s'introduirien dins la Provença. Si fos així, la teoria aragonesa quedaria reduïda al no res, ja que amb aquest comte barceloní és anterior a la unió dinàstica.

Comentari.

La formació de les banderes territorials, i els debats sobre els seus orígens és un interessant tema d'estudi ja des de la història centrada al segle XIX o ja des de la sociologia. Una cosa està clara: ni podem asseverar l'origen de les quatre barres, ni aquest té un gran interès historiogràfic. És un debat propi de la historiografia decimonònica, que ha estat reprès per part de la societat dins dels debats nacionalistes (catalanista i anticatalanista) sense aportar ni utilitzar cap suport científic de pes (en història, com en el futbol, tothom té la seva opinió). I és que aquella història entesa com a "successió successiva de successos succeïts successivament", o altrament dit la crònica més o menys novel·lada del rei "tal" o el comte "qual", ha passat, afortunadament a "la història". I diem afortunadament perquè la historia actual, com a ciència social, aprofundeix amb tècnica, mètode i marc teòric, en l'anàlisi del passat per la comprensió del present i la projecció del futur. Projecte social, però ja també mediambiental. Hem passat d'estudiar l'escut, el comte, el rei o el primer ministre, per analitzar les estructures socials i econòmiques (i per conseqüència polítiques), la formació i transformacions de les mentalitats, l'empremta humana en l'espai, a teoritzar sobre els models de poblament, d'explotació dels recursos, i a criticar, quan cal, els processos econòmics de concentració i distribució en las fases de crisi i creixement.

Una cosa ha de quedar clara: els conceptes, en història, canvien. D'on venen les quatre barres? doncs del sistema feudal, amb tot el que suposa. L'ús polític territorial del símbol va a gustos. Aragó? Catalunya? Provença? Escolliu el que vulgueu, que això no canviarà la història... 

Jacinto Bonales, historiador, documentalista i expert en gestió de patrimoni cultural