 |
| Vall-de-roures |
Passats uns dies estiuencs entre les comarques veïnes i frontereres de la Terra Alta i el Matarranya, o sigui entre Catalunya i la Franja, a l'Aragó, em queden algunes impressions d'aquesta estada de pocs dies en els que no crec treure grans certeses i sí, en canvi, molts motius per a la reflexió, molts d'ells contradictoris.
Començo visitant Calaceit, el seu casc històric amb els diversos carrerons que conflueixen a la plaça major del poble, un poble amb encant ple de cases senyorials i torres-capella, molt característic dels pobles matarranyencs i una bonica façana de l'església. Després de creuar la vila i veure una balconada guarnida amb motiu de la llegenda de Sant Jordi i el drac, al costat de la seu de
l'ASCUMA, arribo a un parc infantil, on un parell d'homes fregant els quaranta comencen una conversa sobre el català. Dedueixo que un és del poble i l'altre un turista de Barcelona. Hi paro orella: "Som de la Franja", "aquí la llengua està molt mesclada", "abans li deien el chapurriau i ara el lapao, però és el mateix que el català", "la culpa és dels que han polititzat la llengua". No puc estar-m'hi de ficar cullerada i proposo que el català sigui emprat a l'escola, per ajudar a la normalització de la llengua i a la dignitat dels seus parlants. Sembla que hi estan d'acord, amb matisos. No puc quedar-m'hi més estona i marxo. Són festes majors i els carrers estan guarnits de banderes quatribarrades i espanyoles.
A la tarda travesso "la frontera" cap a Arnes envoltat d'un paisatge amanit d'oliveres, una frontera administrativa que, em pareix, no desfà l'harmonia del paisatge ni la continuïtat lingüística, però sí sembla que els referents culturals i identitaris, com veurem més endavant.
A Queretes m'espera un inesperat i molt bonic centre històric del poble, molt recomenable. A les terrasses dels bars les converses són en la llengua pròpia del lloc. Llegeixo un cartell informatiu pegat a una paret que faran una caminada nocturna de 10Km en uns dies. El cartell, és clar, és escrit en castellà, com gairebé tots els que em trobaré en els diversos pobles.
Arriba un plat fort, Vall-de-roures, segurament el poble més famòs i un dels més bonics del Matarranya, i on trobo una oficina d'informació turística del consell comarcal, just enfront d'una paret amb una pintada: "Yo parlo chapurriau". Aquí també estan de festes majors i es nota, sobretot perquè hi ha una tongada de mossos del poble que porten moltes hores de festa, segurament sense dormir, per a "deler" de la gent que passegem pels carrers, que anem acompanyats d'una "banda sonora" de franc. Els càntics populars són en català; juguen a una mena de joc cantant nombres (imagino que qui guanya es fot un fort xarrup d'aigua amb misteri): "tres!, sis!, dos!!, ararararara, lalalalalala, arararara..." i un que em va cridar l'atenció: "Porca fortunaaa...lalalalalala...porca fortunaaa...lalalalala..." i així fins a on vulgueu. Segurament per a un visitant català aquestes cantarelles de la jovenalla li provoquen simpatia, precisament perquè són en català...però després hi tornarem...
Pugem al castell que corona el poble i el visitem. Ens atenen en català, tot i que tota la informació és en castellà. Val la pena endinsar-s'hi i veure'l. Amb l'entrada teniu accès a l'església i el museu, també. Pels carrers trobem, com a la resta de pobles, cartells en bilingüe castellà-català d'aquells monuments destacats. Està prou bé, tot i que en detectem uns quants on la versió catalana està tota guixada.
 |
| Cartell a Vall-de-roures |
Segueixo visitant el poble i vaig a cercar la llibreria Serret, a l'avinguda hispanitat 21, on vull comprar l'última obra de Joaquim Montclús:
"La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics". Tinc la mala sort que l'obra és esgotada. La llibreria és petita però està atapeïda de llibres de tota mena. Li comprem un conte al xiquet. Mentre pago m'atén el llibreter Octavio Serret, i encetem una breu conversa on em presento com administrador del Moviment Franjolí per la Llengua i ell em reconeix (havíem intercanviat alguns e-mails). Mentre fa la seva feina amb esquisida professionalitat m'explica una sèrie d'actes literaris preparats per les properes setmanes, tant al Matarranya com al nou espai que han obert a Barcelona. La poca estona que hi vaig ser, a la llibreria Serret, adherida a les publicacions de la Generalitat de Catalunya, em semblà un obigat punt de pas cultural de la comarca. Ens acomiadem.
 |
| Llibreria Serret, a Vall-de-roures |
A la tarda fem una estada curta a Horta de Sant Joan, a Catalunya, on passegem pels seus carrers estrets i enfilats, on a l'ajuntament es pot veure un mural pintat a la façana dedicat a Fernando VII, jurant-li fidelitat. Un visitant allà present exclama: "Como vean esto los independentistas le pegan fuego!". Res més lluny de la realitat, benauradament, penso dins el meu cap, fugint de polèmiques estèrils.
A l'entorn de la vila es pot gaudir d'un paisatge muntanyenc encissador, un paisatge que inspirà a Picasso.
 |
| Els Ports des d'Horta de Sant Joan |
Tornant a la Franja, visito el poble de la Freixneda, amb un conjunt arquitectònic molt digne de veure'l. Cases, places porxades, un ajuntament renaixentista i un tresor amagat: una part alta amb un parell de visites recomenades: Les runes d'un castell de l'orde de Calatrava i l'ermita de Santa Bàrbara, a més de l'esgésia enfilada a dalt del poble i unes vistes fantàstiques. A la Freixneda dinem i ens atenen en català, tot i que tot està escrit en castellà, com és costum.
Haviem estat aquí feia tres anys, també hi eren en festes, i em sobta de veure que enguany les quatribarrades (sense escut aragonès) guanyen per golejada a les "rojigualdes", quan fa tres anys era totalment a l'inrevès.
 |
| Ajuntament de la Freixneda |
Em pregunto si al maig va canviar el color polític del consistori... efectivament, així va ser, però per sorpresa meva, ara l'Alcalde és del PAR, partit regionalista de caire anticatalà, amb coalició amb el PSOE. Sorpresa mig mig, sobretot perquè les senyeres que guarneixen els carrers no porten l'escut aragonès, i perquè el PAR amaga, darrere el seu regionalisme, un espanyolisme aberrant i no em quadra amb la poca presència de la "bandera nacional". La cosa anirà per barris, penso, ja que crec recordar que al Matarranya
el PAR respecta prou el català. Me n'alegro d'aquest canvi en l'imaginari simbòlic. Le aparacences enganyen, doncs... la realitat és més complexa, i a la Franja més.
Mentrestant a Arnes (tornem a saltar la frontera), el personal de l'establiment on estem aquests dies, tot i parlar el català, fan les seves activitats en castellà preferentment. També em sobta la situació, tenint en compte que la clientela és catalanoparlant en un tant per cent prou elevat, i veient el suposat aire cassolà, "de la terra", de l'establiment hoteler. (Ai Catalunya! dolça pàtria del meu cor...). Que ningú idealitzi la situació de la llengua al Principat! el camí és llarg.
La setmana s'està acabant, no tinc prou temps per visitar tots els pobles que em pensava, tant franjolins com catalans: Mont-roig, Ràfels, Fòrnols, Torredarques, Miravet, Batea, etc., però sí que fem camí cap a Pena-roja de Tastavins. Carrers empinats, balconades de fusta, cases estranyament altes, senders que condueixen a rutes per la natura, un museu de dinosaures,...L'estada, novament, és curta. Dinem a l'entrada del poble, on ens atenen en castellà. La majoria de les converses són, però, en la llengua pròpia de la Franja. A l'església un cartell anuncia un agermanament amb el poble valencià de Vallibona. Clar, aquí, al sud del Matarranya, estem a tocar del País Valencià a la demarcació de Castelló.
 |
| Casa de Desideri Lombarte a Pena-roja de Tastavins |
Penso en creuar aquesta altra frontera entre pobles catalanoparlants i fer cap a Herbers (a sis km de Pena-roja), però novament se'm frustrà la idea. Veiem per fora la casa on residí l'escriptor Desideri Lombarte. Ja és tard, i després de passejar pesl carrers pena-rogins hem de tornar a l'altra banda de l'Algars.
La setmana s'acaba i l'hem aprofitada força. Una zona recomenable, plena de bellesa natural, patrimoni cultural i encara no massa explotada turísticament. Un territori amb moltes franges, on s'ajunten tres territoris històricament units, com són l'Aragó, Catalunya i el País Valencià. Ja ho va dir l'historiador Jacinto Bonales en una entrevista al Moviment Franjolí per la Llengua:
"Les franges són riquesa en lo cultural i, per tant, són perilloses". Molta raó. Aquí la gent, allunyada dels grans centres de poder autonòmics i estatals, segueix confraternitzant sense aparent problema. Un bany de normalitat en una comunitat anormalitzada.
Però, per acabar, tornant de nou als mossos alegres de Vall-de-roures, aquells joves dels simpàtics cants en català ara creuaven el pont medieval i s'enfilaven cap a la Ronda de la Hispanitat (per cert, això de la toponimia dels carrers... recordo que a un carrer maquíssim que s'enfilava amunt hi havia un antic cartell que deia "pujada a ca'l Forner" o quelcom així ,amb una placa nova al capdamunt que identificava el carrer com a "Calle Oviedo". Déu n'hi do...), Aquells xiquets, ara ja encara més "entonats", entonaven ara cridant en llengua castellana càntics un xic més agressius i despectius: "No nos engañan Catalunya es España" i "Xiquet, cabrón, españa es tu nación!".
Uff, curiòs, vist amb ulls catalans, aquells nois que despertaven simpatia per les seves cantarelles festives en català enmig d'un ambient força espanyolitzat, ara es despatxaven ben agust contra una possible identitat nacional catalana diferent de l'espanyola. Això de les franges és complicat, vaig pensar. Millor observem i reflexionem, tot acabant amb una frase abans escoltada: "Porca Fortuna!!"
I fins la propera...
Òscar Adamuz, Administrador Moviment Franjolí per la Llengua
