Deixem tres vídeos que mostren diverses cares sobre els territoris catalanòfons de l'Aragó.
El primer (TV3) és de l'any 2008, del programa "Caçador de paraules", filmat des d'una òptica d'afinitat lingüística i màxim respecte pels localismes dialectals de la zona:
El segon és de l'any 2011 (Aragón TV) i va generar certa polèmica pel suport pel terme "chapurriau" que donà i per l'enfocament "simpàticament folclòric" del vídeo:
El tercer i últim n'és el més recent (2012, 8TV), arran de la nova llei de llengües que imposà el govern autonòmic aragonès del PP, amb l'acientífica denominació "d'aragonès oriental" tot batejant la llengua que parlen els franjolins, toca els temes més candents i entrevista a la FACAO:
Tres enfocaments distints d'un mateix territori i un futur molt compromès per a la llengua catalana parlada a la Franja, com reconeix el mateix alcalde de Benavarri a l'últim vídeo.
Amb data 23 de juny, els professors de l’àrea de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa, han fet el següent manifest amb relació al projecte de Llei de Llengües que ha donat a conèixer el Govern d’Aragó (PP-PAR). El despropòsit, millor dit, la bestiesa és tan gran, que cap persona o institució, amb dos dits de front, pot romandre callada. El ridícul de la Consellera, durant l’acte de presentació del projecte var ser de tanta grandària, que fins i tot les seues mans el detectaven, en moure’s d’una manera estranya.
“El catalán pervive en Aragón
Los profesores del área de Filología Catalana de la Universidad de Zaragoza, María Rosa Fort, Javier Giralt, María Teresa Moret, ante la presentación pública delAnteproyecto de Ley de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón y la preocupación por su futura aplicación, manifiestan que:
1. La comunidad científica reconoce el catalán como lengua hablada en la Franja de Aragón (que abarca zonas de las comarcas de La Ribagorza, La Litera, Bajo Cinca, Bajo Aragón-Caspe, Matarraña y Bajo Aragón), la misma que se utiliza en el Principado de Andorra, en Cataluña, en la Comunidad Valenciana, en las Islas Baleares, en el Carxe, en Alguer (Italia) y en el Rosellón (Francia).
2. El catalán forma parte del patrimonio lingüístico y cultural de la Comunidad Autónoma de Aragón.
3. Las investigaciones que se han realizado hasta ahora en la Universidad de Zaragoza sobre el catalán en Aragón, ratifican que en la Franja de Aragón se habló y se habla catalán.
4. Es ilógico pretender legislar sobre una lengua sin nombre, que se presenta en el Anteproyecto de Ley con el circunloquio “lengua aragonesa hablada en el área oriental de la Comunidad Autónoma”.
5. Lamentan profundamente que el Gobierno de Aragón no dé crédito alguno al trabajo serio y riguroso desarrollado por los profesores del área de Filología Catalana de la Universidad de Zaragoza, quienes, además, siempre han colaborado y asesorado en materia lingüística a las instituciones autonómicas, comarcales y locales que así se lo han requerido.
6. Con esta nueva ley, el catalán carece del reconocimiento mínimamente exigible para su protección, promoción y difusión, y que su enseñanza es la única medida inmediata para asegurar su normalización.
Davant de la modificació de la llei de llengües feta per l'actual govern de l'Aragó, de la qual sorgeix la denominació "d'aragonès oriental" referint-se als parlars de la Franja, des de la nostra posició volem expressar el nostre més absolut rebuig tant pel que fa a la modificació d'aquesta llei que atorgava un mínim reconeixement de la llengua catalana en aquest territori, com per l'actitud secessionista que representa, i que ajuda a crear més confussió entre la ciutadania dels pobles franjolins i que explica a bastament les intencions negacionistes de la pluralitat lingüística a l'Aragó que defensa el seu govern, arribant al deliri de la invenció de nous termes per a denominar una llengua que va en contra de tota documentació acadèmica i de la història mateixa d'aquest poble.
Tanmateix fem constar les declaracions en contra d'aquest fet realitzades per associacions aragoneses com la CHA, la mateixa sorpresa que generà la notícia entre les files del govern estatal del PP i sobretot fem nostra la declaració conjunta que feren diverses entitats culturals de la Franja en defensa de la llengua catalana, amb el posterior suport de l'IEC.
També volem remarcar les múltiples reaccions engegades des de les xarxes socials, en forma d'articles o d'iniciatives i a les que convidem a participar i debatre. Cal recordar que per a la vigorització d'una llengua no només és important l'ús i la transmissió generacional sinó també una adequada legislació de la mateixa que afavoreixi la seva ensenyança i el seu coneixement.
Per acabar creiem tristament important avui dia referir-nos a un text essencial en la matèria, una explicació de la història de la llengua catalana a les contrades que formen la Franja. El text és extret d'ASCUMA i el reproduïm íntegrament:
2) La llengua catalana a l’Aragó
per Artur Quintana i Font
La llengua catalana que es parla a l’Aragó procedeix del llatí que van portar-hi els romans quan van arribar-hi en iniciar la conquesta d’Hispània, poc després del seu desembarcament a Empúries l’any 218 abans de Jesucrist. La toponímia ens revela que primerament el català es parlava a la Llitera i al Baix Cinca, i que més tard, en un procés que es devia cloure potser als segles IX a X, es va estendre a la Ribagorça, substituint-hi una llengua bascoide. Al Matarranya s’hi parlava una altra llengua romànica, l’anomenat posteriorment mossàrab, que al segle XI havia estat substituït per la llengua àrab. Amb l’arribada al segle XII dels conquistadors cristians a aquest territori la llengua catalana va avançar cap al sud, eliminant-hi la llengua àrab que s’hi parlava, en un procés que s’havia consumat al segle XVI, o potser abans. En el segles medievals i renaixentistes la llengua escrita de la població variava segons la diferent adscripció religiosa. Així mentre els jueus escrivien en hebreu, i menys en arameu, els musulmans ho feien en àrab clàssic i els cristians en llatí. El català no apareix en l’escriptura fins al segle XIII, i en aquesta llengua es troba documentació procedent no només de la Franja, sinó també de molts altres indrets del territori aragonès, D’anys anteriors, ara com ara, només se’n coneixen mots solts catalans —sovint topònims— dins textos escrits en llatí. Tanmateix la llengua parlada per tothom a la Franja era el català, i tan sols els musulmans van mantenir-hi fins possiblement al segle XV un cert bilingüisme àrab-català.
A finals del segle XV fou eliminada culturalment i en gran part expulsada la població jueva, i a començaments del XVII ho va ser també la musulmana. Així van desaparèixer com a llengües escrites tant l’hebreu, com l’arameu i l’àrab, mentre que el català i el llatí persistien com a tals. El castellà, que ja s’havia fet present en l’escriptura al segle XV, i en algun cas al XIV, va anar fent-s’hi més i més, fins a substituir-hi quasi del tot la llengua catalana a partir de la pèrdua del Furs l’any 1707. L’aragonès hi havia tingut només una presència molt escadussera a la Franja durant els segles XIV i XV, mentre que la del llatí s’hi anava reduint, i més especialment a partir de la primera meitat del segle XIX, si bé en l’actualitat hi segueix tenint un cert ús entre els catòlics. La llengua catalana ha continuat sent en tot moment l’única llengua parlada.
A partir de la pèrdua dels Furs i fins al segle XX la presència de la llengua catalana ha estat molt escassa en l’escrit. Ja en els primers anys d’aquell segle es publicaren alguns articles en català, però no va ser fins a l’any 1981 quan s’edità el primer llibre en aqueixa llengua d’un autor de la Franja: Històries de la mà esquerra i altres narracions de Jesús Moncada. A partir d’aqueix moment l’edició de llibres, discos i la presència del català en diaris i revistes ha anat en augment. Mentre en el passat, tret d’una abundant producció documental, bàsicament procedent del notariat, només hi ha dos autors de nom conegut —Guillem Nicolau de Maella i Llorençc Vilella de la Codonyera— i ben pocs anònims, dels segles XX i XXI el seu nombre depassa llargament la cinquantena.
Per la pèrdua dels Furs i el Decret de Nova Planta a començaments del XVIII el català va perdre el caràcter de llengua oficial que tenia des de l’Edat Mitjana a l’Aragó. Tot i que durant la Segona República el català assolí el caràcter de llengua oficial a Catalunya, no fou així a l’Aragó, i en l’anomenat Estatut de Casp ni el van esmentar. Com tampoc no ho fa l’actual Estatut, i es troba així en contradicció amb la mateixa Constitució. És per això que se l’ha qualificat de constitucionalitat dubtosa.
De l’ensenyament de la llengua catalana i de la seua presència a les escoles no en sabem detalls en el passat llunyà, si bé és indubtable que va existir, com ho prova l’abundant presència de textos en català en documentació aragonesa fins a l’abolició dels Furs. Dels darrers anys del franquisme data el renovat ensenyament del català a les escoles de la Franja, ensenyament que a partir del 1984 s’ha estès per gairebé totes les seues localitats, si bé només amb caràcter optatiu i limitant-se quasi només a l’ensenyament de la llengua.
La discriminació de la llengua catalana a l’Aragó ja es troba ben documentada al segle XVI. I de principis del XIX data la substitució del nom de la llengua catalana per xapurriau o patués —aquest darrer qualificatiu es fa servir només a l’Alta Ribagorça. El nom de català per a la llengua, que encara trobem documentat en els tots últims anys del segle XVIII, s’ha anat recuperant a partir dels darrers anys del franquisme, i això que la discriminació del català continua, i a través de la plataforma “No hablamos catalán” ha atès el paroxisme en aquests darrers anys.
Havent arribant a aquesta lamentable situació, animem a totes les associacions i entitats franjolines siguin del caire que siguin (culturals, polítiques, veïnals, etc) així com a tothom que s'estimi ofés a afrontar aquest nou atac contra la llengua, cultura i identitat dels pobles de la Franja i que tota la comunitat lingüística catalana faci seva la defensa d'aquest territori, perquè s'ha demostrat que quan ens ataquen a uns ens ataquen a tots, i parafrassejant Fuster: "o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!"
Que es pensen que som tontos, que no moverem un dit, s'equivoquen, ens possarem en guardia i el dia menys pensat, TREMOLARÀ SARAGOSSA!, no s'imaginen la que podem montar per la questió de la llengua, PARLEM CATALÀ, avere si l'ha quedat clar a la FACAO, No Hablamos Catalán y al Aragon Anticatalanista, i s'aprova la modificació de la Llei de Llengües, la montarem, ben montada, de moment ja tremola twitter, busqueu les paraules: #Aragonesoriental, #escatalà, #Genocidi, #franja.
Si hi ha un territori fronterer per excel·lència als Països Catalans aquest és el de la Franja de Ponent, històricament enmig de dos móns culturals oposats (l'aragonès i el català), rebent influències per ambdues bandes tot i la indubtable filiació lingüística catalana del lloc. Aquesta rellevància de la posició geogràfica del territori franjolí sovint queda ben representada pel paper "separador" del riu Cinca entre els dos móns.
El següent article ens ajuda a descobrir més sobre la història de les relacions transfrontereres entre Catalunya i Aragó amb la Franja al bell mig de tot:
El Cinca com a frontera en la història
El Cinca consta ja el 839 com a límit occidental del bisbat d'Urgell. Cent anys més tard, tanmateix, establerta de manera definitiva la nova diòcesi de Ribagorça (de Pallars i Ribargorça fins a mitjan segle X), aquest límit es veié depassat en estendre's la jurisdicció dels bisbes ribagorçans a Sobrarb, de manera paral·lela al domini que hi adquiriren els comtes de Ribagorça, el qual arribà, a la fi del segle X, probablement fins a la vall de Broto. Després de la unió del comtat de Ribagorça-Sobrarb al nou regne d'Aragó (vers el 1037), la conquesta ribagorçana sota el govern autònom de l'infant Pere arribà a Graus (1083) i seguí la riba esquerra del Cinca fins a Montsó (1089) i encara fins a les portes de Fraga i de Lleida (1092-93); amb tot, la qüestió de la frontera entre Aragó i Ribagorça fou heretada per les respectives seus episcopals. Així, bé que el concili de Jaca del 1063 establí que el límit era el Cinca, des dels Pirineus fins a Vallobar, ben aviat sorgiren conflictes, tant respecte a la jurisdicció de les valls de Bielsa i de Gistau, com sobre els territoris situats entre el Cinca i l'Alcanadre, al sud de la serra d'Arbe, els quals restaren al bisbat ribagorçà en la partició del 1080. Els bisbes ribagorçans afermaren la nova frontera de l'Alcanadre gràcies a l'actitud favorable de Pere I d'Aragó, i traslladaren llur residència a Barbastre (1100), fins que el bisbe Ramon de Roda en fou violentament expulsat pel d'Osca (1116-17). Recuperats novament pel bisbe ribagorçà els territoris usurpats el 1130, aquest en fou de nou desposseït per decisió del papa Eugeni III el 1145, quatre anys abans del trasllat de la seu de Roda de Ribagorça a Lleida (1149). No tot el territori entre el Cinca i l'Alcanadre retornà a Osca, per tal com Ramon Berenguer IV, a fi d'evitar noves pertorbacions, atorgà Alquèssar i les seves sufragànies al restaurat (1048) bisbat de Tortosa. El plet, però, no s'acabà definitivament fins a la butlla d'Innocenci III del 1203, que atribuïa a Lleida les valls de Gistau i de Bielsa, i a Osca, Barbastre i els seus termes, i repartia entre ambdues seus la resta del territori entre el Cinca i l'Alcanadre, amb la qual cosa el Cinca, entre el mont Perdut i Montsó, esdevingué límit eclesiàstic entre Catalunya i Aragó fins a la creació del bisbat de Barbastre el 1571.
Amb la unió del comtat de Barcelona i del regne d'Aragó (1137) restà indeterminat a quin dels dos estats calia atribuir les noves conquestes de Lleida, Fraga i Mequinensa (1149), i no fou fins a les constitucions de pau i treva del 1173 que hom definí Catalunya com a estesa "de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes", i, a les corts de Lleida del 1214, "fins al Cinca". Tanmateix, la qüestió no es plantejà de manera definitiva sinó amb motiu del tercer testament de Jaume I; en atribuir Aragó i Catalunya a dos fills diferents, hagué d'establir llur límit, i, si bé l'establí inicialment al Segre (motiu pel qual els lleidatans juraren l'infant Alfons com a hereu d'Aragó a les corts de Daroca), a les corts de Barcelona del 1244 que havien de jurar hereu de Catalunya l'infant Pere, els catalans aconseguiren que Jaume I definís Catalunya com a compresa "de Salses al Cinca", no sense l'oposició dels aragonesos (que consideraven que Ribagorça i les conquestes entre el Cinca i el Segre els corresponien) i dels mateixos lleidatans. Aquest límit, però, es mantingué com a definitiu, i el testament del 1248 especifica que s'estenia des de la vall de Bielsa, compresa a Catalunya, fins a Mequinensa.
Les reclamacions dels aragonesos, ajudats per l'actitud dels ribagorçans, que volien deslliurar-se del pagament del bovatge, féu que Jaume II de Catalunya-Aragó declarés als aragonesos reunits a les corts de Saragossa del 1300 que Ribagorça, Sobrarb i la Llitera eren d'Aragó; per la seva banda, les corts de Barcelona del 1305 aprovaren un capítol de cort que declarava que Catalunya arribava fins al Cinca. Jaume II no aprovà aquell capítol, d'acord amb l'opinió del justícia d'Aragó, Ximèn Peres de Salanova: així pagava al justícia i a les corts aragoneses la fidelitat manifestada arran de les darreres desavinences entre el rei i la Unió aragonesa. El comtat de Ribagorça fou exclòs, aleshores, de Catalunya, i la Llitera fou partida a la clamor d'Almacelles, fins a la seva confluència amb el Cinca, riu que continuà com a límit només en el seu curs més baix (Fraga fou considerada explícitament com a catalana pel mateix Ximèn Peres de Salanova el 1311). Tanmateix, el 1322 Jaume II modificà la decisió sobre Ribagorça en donar el comtat (entre la Noguera Ribagorçana i Troncet) en feu honorat al seu fill, l'infant Pere, amb la condició que el lligam feudal es regís pels Usatges de Barcelona.
La inclusió de Fraga a Aragó tingué lloc probablement durant el regnat de Ferran II de Catalunya-Aragó. El 1642, finalment, durant la guerra dels Segadors, el comtat de Ribagorça fou de nou annexat, temporalment, a Catalunya. Les conseqüències d'aquella guerra a la Llitera feren, a més, modificar sensiblement el mapa lingüístic a causa de les destruccions de poblacions (com Binèfar) i els repoblaments posteriors amb gent de la dreta del Cinca; així, bé que el 1600 Montsó encara era considerada de llengua catalana, al segle XVIII una frontera lingüística travessava la Llitera, a l'est de Montsó i de Binèfar. Al comtat de Ribagorça, igualment, la zona de la baixa vall de l'Éssera centrada a Graus i el sector més meridional, al voltant de Fonts, d'Estada i d'Estadella, de llengua catalana encara als ss XVI i XVII i que conservava, encara a la fi del segle XIX, un parlar de transició força catalanitzat, es castellanitzà ràpidament al llarg del segle XX. Entre Vilella de Cinca i Mequinensa, en canvi, la zona lingüísticament catalana ha ultrapassat sempre el Cinca, fins al punt que el terme de Fraga arriba fins a més de 30 km a l'oest d'aquest riu.
Després de l'acord de reciprocitat en matèria de mitjans del 2010 entre els governs aragonès i el català, pel qual es podia veure TV3 a la Franja i la televisió pública aragonesa a algunes comarques catalanes, el nou executiu de l'Aragó sembla que no acava de complir amb allò que signaren els seus antecessors en el càrrec, que garantia la instal·lació de diversos repetidors de senyal. Això llegim d'un article de l'Avui/El Punt:
Catalunya i Aragó van signar fa un any i mig un acord de reciprocitat perquè TV3 es veiés a la Franja. S'ha augmentat la potència del senyal però no s'hi han posat repetidors
El govern de la Generalitat i el d'Aragó van signar el 13 d'octubre del 2010 un acord de reciprocitat per garantir que el senyal de TV3 i la resta de canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es veiés a totes les poblacions de la Franja de Ponent, i al mateix temps la televisió pública aragonesa es pogués sintonitzar a les comarques occidentals i a la costa de Tarragona.
Un any i mig després, aquell acord continua vigent, però congelat. S'havien d'aixecar 34 repetidors en territori de la Franja per poder rebotar fins a tots els racons d'aquestes comarques el senyal de TV3 emès des dels emissors del Segrià, l'Alta Ribagorça i les Terres de l'Ebre en direcció a Aragó. No se n'ha aixecat cap, encara. L'acord preveia també fer una despesa de 500.000 euros en aquestes instal·lacions i altres operacions tècniques, els quals havien de ser aportats per les dues administracions, però la implantació de l'acord no ha arribat.
El que sí s'ha fet és augmentar la potència des dels emissors catalans en direcció a les comarques de la Franja. I sembla haver obtingut bon resultat. Paulí Fontova, tinent d'alcalde de Calaceit (Matarranya) i en el passat un dels activistes a favor de TV3 a la Franja, explica que d'ençà de l'acord el senyal es rep per fi correctament a tota la comarca, excepte als pobles que no són catalanoparlants, com ara Alcanyís. I el mateix passa a la Llitera, el Baix Cinca i la Ribagorça, excepte en els punts on l'orografia no ho permet. Carles Barrull, promotor de Convergència Democràtica de la Franja a la Ribagorça, explica que diversos pobles no reben el senyal correctament. El terreny no ho permet i sense repetidors no hi ha senyal.
A l'acord, s'hi va arribar perquè la implantació de la televisió digital va deixar sense senyal els pobles de la Franja de Ponent que, en la seva majoria, havien rebut fins llavors el senyal de TV3 sense problemes, orientant les antenes cap als repetidors del Montcaro o Alpicat. Amb el nou senyal digital necessitaven més potència i proximitat per a la recepció. Per trobar una solució global, el govern català va iniciar converses amb el d'Aragó, les quals van culminar l'octubre del 2010 amb la signatura de l'acord de reciprocitat.
Els dos governs van donar una gran importància a l'acord, especialment el català. Qui era llavors conseller de Cultura, el republicà Joan Manuel Tresserras, va anar a signar-lo a Lledó, al Matarranya, acompanyat pel llavors director de la CCMA, Enric Marín. Per part aragonesa, el va signar el conseller de la Presidència, el socialista Javier Velasco. Ara tots dos governs han canviat de color polític i a Aragó mana una coalició del PP i el PAR. L'acord tenia una vigència de quatre anys. De moment, fa un any i mig que està congelat.
Reproduïm l'entrevista al representant d'Afers Europeus de la Chunta Aragonesista, publicada a la web de Nationalia el passat tres de maig, on parla de la situació precària de les llengües minoritàries d'Aragó i les iniciatives que proposa el partit aragonesista a les institucions europees per tal de canviar aquesta situació.
ENTREVISTA. Miguel Martínez Tomey, responsable d'Afers Europeus de la Chunta Aragonesista, diu que les institucions europees són “receptives” i que estan “preocupades pel problema lingüístic aragonès” · La CHA s'oposa a la política del PP de limitar el rol públic d'ambdues llengües als seus territoris tradicionals.
El tímid avenç que la Llei de llengües d'Aragó de 2009 havia suposat per al català (a la Franja) i l'aragonès (al Pirineu) es troba amenaçat per la voluntat del Partit Popular de deixar sense efecte algunes de les seves provisions. La Chunta Aragonesista (CHA) està duent el cas a les institucions europees. En parlem amb Miguel Martínez Tomey, responsable d'Afers Europeus de la CHA.
El govern d'Aragó (amb majoria del PP) ha anunciat la seva voluntat de modificar l'actual Llei de llengües d'Aragó (que havia estat aprovada amb el suport d'una coalició entre el PSOE i la CHA). L'esmena a la llei de ben segur que eliminarà alguns drets lingüístics que havien estat previstos per a les llengües aragonesa i catalana. Per què fa això el PP, tenint en compte que la Llei de llengües ni tan sols declarava oficials l'aragonès i el català?
La Llei de llengües d'Aragó no reconeix l'aragonès i el català com a llengües oficials. De tota manera, els continguts reals de la llei a la pràctica els donen un estatus bastant similar al de qualsevol llengua oficial a les zones del país on es parlen. L'estatus oficial, en el seu sentit més mínim, sobretot estableix obligacions per a les administracions públiques. I encara que les obligacions de la llei aragonesa només eren d'aplicació per a determinades administracions públiques, el PP encara considera que són inacceptables, i les presenta com si fossin imposades als ciutadans.
La CHA acaba de demanar al Consell d'Europa que actuï com a garant dels drets lingüístics dels parlants d'aragonès i català a Aragó, a la llum dels compromisos que Espanya havia assumit quan va signar i ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries. Les institucions europees han estat receptives a les demandes de la CHA?
Les institucions europees han estat molt receptives i ens han estat d'ajuda. L'abril de 2009, la CHA va organitzar una visita de representants d'ONG que treballen per les llengües aragoneses al Parlament Europeu i a la Comissió Europea. Es van trobar amb eurodiputats i amb alts funcionaris de la Comissió per explicar-los la difícil situació que les nostres llengües i els seus parlants estaven (i encara estan) passant. Fins i tot tenint en compte el marc legal limitat que hi ha per a una actuació ferma de la UE, van fer unes declaracions molt contundents sobre el tema. Els mitjans aragonesos en van fer una cobertura informativa bastant bona. És difícil dir fins a quin punt l'impacte d'això va ser decisiu, però el fet és que només uns dies després de la visita, el PSOE va anunciar que presentava una proposta de llei al Parlament aragonès que va acabar esdevenint la llei actual, amb el suport de la CHA. En la nostra darrera iniciativa davant del Parlament Europeu i del Consell d'Europa (el 28 de març d'enguany) ens van convidar a explicar el cas aragonès directament als membres de l'Intergrup Parlamentari per a les Minories Tradicionals, Comunitats Nacionals i Llengües, i al cap del Secretariat de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries a la seu del Consell d'Europa a Estrasburg (cosa que està programada per al proper 24 de maig). Aquestes invitacions donen una bona idea de com n'estan de preocupades les institucions europees sobre el problema lingüístic aragonès.
La manca d'oportunitats per estudiar l'aragonès i el català és un dels principals forats negres lingüístics a l'Aragó actual. Fins a quin punt és possible trobar aquestes dues llengües com a matèries curriculars al sistema educatiu aragonès?
Malgrat l'entrada en vigor de la Llei de llengües el 2010, que estipulava la introducció gradual de l'ensenyament de les dues llengües com a matèries curriculars al setembre de 2011, ni el govern aragonès anterior ni l'actual han fet un sol pas positiu en aquesta direcció. Com a resultat, avui estem tan lluny com sempre d'aquesta possibilitat, i els nostres infants (els que tenen accés a aquesta possibilitat) només poden estudiar aquestes llengües un cop la jornada lectiva s'ha acabat, cosa que els situa en desavantatge respecte dels seus companys que no fan les assignatures de aragonès o català. L'única circumstància nova en aquest sentit és que això posa el govern aragonès en una situació d'incompliment flagrant de la llei aprovada pel parlament del seu propi país.
