Jacinto Bonales (Tremp, 1969), resident a Mequinensa, és doctor en història i fa dècades que es dedica a la recerca històrica i la gestió del patrimoni, sobretot en l'àmbit local i comarcal. Ha publicat diverses obres en aquesta temàtica. Escriu sobre la història mequinensana al blog "Al-Miknasiyya" i a l'entrevista ens parla de llengua (oriental?), territori, història i franges amb rigorositat, arguments i bona dosi de sentit de l'humor
_A
la Franja fa temps que veus autoritzades alerten del risc de
substitució lingüística degut al trencament generacional de la
transmissió del català. Com trobes la salut de la llengua, avui
dia, a Mequinensa i, en general, a la comarca del Baix Cinca (ús al
carrer i institucions, entitats en defensa de la llengua, etcètera)?
Mequinensa
ha estat, des de fa segles, un nucli obert, un poble clarament
migratori, tant pel flux emigratori que ha generat, com per la
potència receptora d'immigració. Gent de tota Espanya hi ha fet cap
pel comerç fluvial primer, per les mines després i finalment per
les hidroelèctriques. Avui dia, com a fet generalitzat en aquest món
cada cop més globalitzat, l'arribada de gent continua per altres
vies, i ara són
de l'estranger: tant emigrants dels "països de l'est" com
dels països nòrdics. L'assimilació lingüística en català
d'aquesta població és, doncs, difícil, establint-se la comunicació
en castellà o, qui pot, en anglès. Tant en els anteriors processos
immigratoris com en els actuals ens trobem el mateix resultat: la
consolidació del bilingüisme entre la població autòctona i la
dificultat de donar aquest caràcter als arribats, malgrat que no en
tots els casos és així. Entre "els de casa" i potser la
tercera generació dels arribats, es parla català
intergeneracionalment i sense problemes. En aquest cas la salut de la
llengua roman bé, i ho dic amb la consciència de qui ha viscut en
una societat plenament bilingüe. El català, a Mequinensa, està més
difós i consolidat que en moltes ciutats catalanes, ja siguin grans
-Barcelona i àrea metropolitana- com mitjanes i petites, com per
exemple Figueres (Girona). El problema, però, del català a "lo
poble", es de la rèmora imposada al passat sobre el seu caire
d'"inferior". Et posaré un exemple: en el important
moviment associatiu local he copsat una substitució parcial del
català pel castellà (si s'ha de dir res "d'important",
per exemple) quan hi són presents membres castellanoparlants. La
situació sembla, molts cops, quelcom de grotesc, ja que un grup de
quinze o vint persones catalanoparlants parlen en castellà per la
presència de tan sols una persona que parla castellà, i més quan
aquesta persona ha viscut al poble més de trenta anys, o fins i tot
ha nascut aquí. La raó adduïda normalment és el respecte. No és
res més que el resultat de la "campanya" sempiterna contra
l'ús social del català. Ningú se'n recorda del respecte degut de
l'individu (a qui se li han donat i donen medis per adquirir la
llengua) envers la seva pròpia col·lectivitat. Malgrat tot, això
no sol passar en els grups d'amics on el català encara roman sà i
estalvi.
Una
altra qüestió és el català a nivell institucional, on oficialment
no existeix. Aquí sí que trobem la imposició de la llengua
castellana... A nivell comarcal no sé ben bé com està el català.
La franja no és una unitat territorial, no té connexions ni gaires
lligams. Fins i tot les vies de comunicació, dissenyades amb la
lògica institucional centralista, dificulten
la interacció. Una relació que no té més lògica llevat de la
situació lingüística car, quin lligam a més de la llengua es pot
establir entre els de Montanui i els de Pena-roja? Sí que puc parlar
dels més propers, per exemple Fraga, on sí que es percep un doble
procés amb un mateix destí: la substitució generalitzada del
català pel castellà (sembla que al carrer la majoria de la població
només parli el segon), i la defensa del "fragatí" com a
"llengua" diferenciada, que provoca un major retraïment
del seu ús cap a l'àmbit purament domèstic.
_Fa
pocs dies es va esdevenir una polèmica al municipi degut a que
l'alumnat del col·legi Maria Quintana va ser avaluat als informes de
“Llengua oriental” referit a l'assignatura de “català”, fet
que ha generat la queixa de les famílies. Com valores aquests fets i
la situació del català a l'educació?
El
cas de l'"oriental" ha generat una gran indignació, i
ràpidament ha estat assumit per la coneguda ironia local: ara als
currículums podem incloure el xinès, l'hindú, el coreà, etc. a
més dels clàssics català i "polaco". Bromes a part,
sembla
unànime la reacció en contra, ja que es tracta, de nou, d'un atac
contra la dignitat dels habitants d'aquest territori, que som massa
lluny, massa complicats, massa diferents, i "no se'ls entén";
especialment quan no se'ls vol entendre. I més a Mequinensa, que a
més històricament ha estat i és massa reivindicativa, massa
d'esquerres. És cert que gran part de la població té cert recel
envers el "català" normativitzat i defensen "lo
parlar del poble", no com a llengua diferenciada sinó per la
preservació de les seves variants locals. Però una cosa és això i
una altra és atacar, com s'ataca, la difusió de l'ensenyament,
especialment pel seu vessant pragmàtic: el títol de convalidació.
Cal obrir portes al futur, no tancar-les!
Una
cosa és certa, la manca d'oficialitat i d'una adaptació en
l'educació reglada a les condicions com a mínim bilingües locals
és una pedra (i grossa!) al camí de la normalitat. Mentre no
s'estableixin mecanismes d'integració plena i igualitària de la
llengua pròpia, es camina vers la substitució del català pel
castellà. A causa del sistema educatiu, ara el castellà és
cultura, coneixement i futur, mentre que el català o bé "de
fora" o és sinònim de "paletisme", de gent de poble
a qui s'ha de reorientar. Mentre no es reguli una educació en català
o amb un major nombre d'hores en aquesta llengua (més enllà de la
simple assignatura), s'estarà atemptant contra la cultura i la
dignitat del poble. Encara vivim, després de segles, un procés
de substitució lingüística vers el castellà impulsat per les
autoritats polítiques.
_La
política lingüística de la DGA posa tots els esforços per a no
anomenar pel seu nom el català i l'aragonès, jugant a negar la
filiació lingüística catalana dels parlars de la Franja. En són
conscients els ciutadans? N'hi ha debat al carrer sobre aquests
temes?
Els
ciutadans hem rebut ja molts cops, i sabem d'on venen els trets. De
debat no n'hi ha gaire, ja que sempre acaba amb la mateixa qüestió:
una altra vegada! La política lingüística està ben estudiada: cal
dividir, i la millor manera és potenciar el localisme, donar relleu
a la idiosincràsia de la llengua pròpia de cada poble
diferenciant-la de la del poble veí... i si assoleixen el rang de
llengua pròpia millor encara! és el pas més ràpid per la seva
desaparició per vies "democràtiques".
També
cal destacar la idea crònica d'alguns polítics que a Aragó cal
diferenciar tots els aspectes possibles respecte a la cada cop més
"diabòlica" comunitat autònoma veïna...
_Mequinensa
històricament va pertànyer al bisbat de Lleida fins mitjans del
segle passat. Aquesta relació històrica i l'afinitat cultural amb
Catalunya pesa en l'imaginari col·lectiu del poble en ple segle XXI?
De quina manera?
A
Mequinensa la gent és de la Franja. Això vol dir que són
aragonesos. Que parlin català (en la variant entre
el pallarès i el valencià) i que estiguin en la "línia"
no comporta necessàriament una assimilació envers el veí. Ni molt
menys. La relació històrica amb Catalunya va més enllà, molt més,
de qüestions institucionals (i el bisbat no era més que això).
L'afinitat cultural prové del procés repoblador, allà cap a l'edat
mitjana. Tot un grapat de pallaresos i urgellians -cristians, és
clar- així com ribagorçans (bàsicament de la franja "de
dalt") van fer cap a l'aiguabarreig: d'aquí tenim la llengua i
les tradicions. Amb posterioritat la relació no només es va
mantenir, sinó que s'ha incrementat: les comarques o regions
socioeconòmiques pesen més que línies i centralismes. Si una lleu
línia administrativa separa la franja de Catalunya, un ampli desert
ho fa de Saragossa. Casar-se a la Granja d'Escarp, Seròs o
Massalcoreig, zones riques pel rec, o allunyar-se a Candasnos...
encara que Casp era una alternativa una mica allunyada. O, ves per
on! riu avall cap a Ribarroja, Mora, Mirabet i Tortosa, on el comerç
pel riu donava vida a l'artesania, tot acompanyat pel rec de l'Ebre,
en terres catalanes... Actualment la relació continua ferma: estudis
superiors, serveis mèdics o comercials, fins i tot l'oferta cultural
lleidatana! I no només és el fet d'anar a Lleida, sinó que cal
destacar les empreses de terres catalanes que donen serveis al poble.
Cal diferenciar, doncs, la frontera de la línia administrativa
interna. Ja es pot establir una dependència administrativa envers
Saragossa, que la dinàmica social i econòmica es mantindrà amb més
enllà del Segre per la lògica de l'estalvi i la comoditat.
_Com
a historiador, pots explicar el per què d'aquesta nebulosa frontera
entre l'Aragó i Catalunya quan ambdós territoris pertanyien a la
Corona d'Aragó?
Nebulosa
frontera? Corona d'Aragó? Veiam. Anem a pams. També van pertànyer
a la Corona d'Aragó Sicília, Nàpols, o fins i tot Neopàtria i el
Ducat d'Atenes! No cal barrejar conceptes que poden ser equívocs.
Aragó i Catalunya eren dos entitats polítiques diferenciades, igual
que València i les Illes. Totes pertanyien a la Corona d'Aragó, és
a dir, que totes tenien el mateix monarca. Punt i final. Aragó i
Catalunya tenien sistemes jurídics diferents, institucions
polítiques pròpies i diferenciades, els monarques juraven a les
diferents Corts, i només en cas de màxima necessitat del monarca (o
millor dit, del sistema polític) s'ajuntaven els representants de
les diferents corts. Recordem, per exemple, que al famós Compromís
de Casp hi van anar representants de les diferents corts, cadascuna
d'elles estava reunida en una localitat diferent de cada reialme!
Fins
i tot per passar d'Aragó a Catalunya i a la inversa calia travessar
la "frontera" que no era altra cosa que pagar els drets
duaners que havia establerts. Tot això va canviar amb els decrets de
nova planta, a principis del segle XVIII. I parlo en plural, ja que
hom relaciona directament la Nova Planta amb el cas de Catalunya,
però a Aragó i a València també n'hi va haver: la eliminació de
les institucions pròpies, la homogeneïtzació, etc. La plena
"integració" territorial no culminarà fins la revolució
liberal, és a dir, a la primera meitat del segle XIX, quan es creen
les institucions estatals centrals actuals, amb la divisió de
regions i províncies...
_Del
passat al futur, diga-ns tres bons propòsits per aquest 2015 que
ajudin a normalitzar i dignificar la llengua, la cultura i el
terrirori de la Franja.
Bons
propòsits? necessitem molt més que això. Cal caminar sense
aturar-nos: cal parlar. Sí, simplement, però parlar en la nostra
llengua, aquí, allà, i amb tots els que ens puguin entendre (i un
castellanoparlant nascut al territori l'entén). Cal fer i difondre,
compartir cultura en català, i cal transformar els localismes en
cultura general mitjançant la comparació, la comprensió, la
difusió i el treball col·lectiu. Au! podeu començar!
_L'última:
Per tu la Franja és...
La
franja és una abstracció psicosomàtica. Allà on es crea una
línia, es forma una franja. És el resultat de la incomprensió, del
centralisme polític i, per extensió, econòmic i social; fruit
d'una tradició totalitària, irrespectuosa, uniformadora que enlloc
d'unir en la diversitat, en la diferència, ho pretén fer a cop de
decret, de retalls en les llibertats individuals i col·lectives. La
Franja, les franges, són àrees de confluència, són continuïtats
més enllà de la voluntat política dels sectors homogeneïtzadors.
La franges són riquesa en lo cultural i, per tant, són perilloses.
Ah! i sobretot, són incompreses pels "de més enllà" de
la línia... d'ambdós costats.
Moltes
gràcies, Jacinto
*Entrevista: Òscar Adamuz (Moviment Franjolí per la Llengua)
