"La Franja, malgrat tot" [opinió]

Casa de Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins)

El passat 10 de març es va presentar a Calaceit un conveni de col·laboració entre l'Institut d'Estudis Catalans i l'Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA).
Un mes abans la xarxa d'entitats d'Enllaçats per la Llengua va organitzar una taula rodona a la Universitat de València on s'exposava la situació de l'escola en català amb representants de tot el domini lingüístic català. Per la Franja de Ponent hi participà en Francesc Ricart, del Casal Jaume I de Fraga convidat pel Moviment Franjolí.

Tornant a març, i gairebé simultàniament, mentre el sociòleg matarranyenc Natxo Sorolla oferia una conferència a Perpinyà (Rosselló) sobre llengües i xarxes, dues experiències docents quant a l'ensenyament del català a dos instituts de la Franja s'exposaven, juntament amb d'altres de la resta dels Països Catalans, en un simposi celebrat a la Universitat de les Illes Balears (Palma, Mallorca).

Aquestes quatre activitats, cadascuna al seu àmbit, en són bons exemples (n'hi ha més de ben recents, també*) que la vida cultural a la Franja de Ponent és viva i ben viva, malgrat que, sovint, la situació política i social del Principat no deixi gaire més espai mediàtic per a notícies com aquestes.

El fet de remarcar aquesta mena d'accions no és casualitat, doncs indica un camí d'entroncament de la realitat sociolingüística de la Franja dins el marc cultural de la resta de la catalanofonia. La referència d' aquest marc, que podria semblar una evidència, no sempre és fàcil des de la Franja i massa vegades ha estat obviat o camuflat.  Activitats realitzades al País Valencià, Catalunya Nord o les Illes Balears han comptat amb representació franjolina, mentre que acords com el ressenyat obren nous (vells) camins i més possibilitats per a la promoció de la llengua i cultura catalana de la Franja.

Per a un territori difús com la Franja, poc cohesionat i amb comunicacions defectuoses, el saber-se part d'una comunitat lingüística de més de deu milions de parlants i que engloba quatre estats europeus diferents, no deixa de representar una injecció d'autoestima i dignificació per als parlants de la llengua pròpia, més enllà de localismes exacerbats i polèmiques estèrils i interessades sobre la denominació de la llengua.

I encara, més enllà del món cultural que hem de valorar, hi és present una realitat social precària però que se sent part en major o menor mesura d'una mateixa comunitat que presenta unes especificitats concretes: paisatge, llengua comuna, tradicions semblants, interessos laborals, fluxos comercials i relacions de veïnatge horitzontals, estudis i serveis fora de territori aragonès en molts casos, etcètera; aquesta comunitat es diu Franja, malgrat tot, i va de les muntanyes dels Pirineus al riu Matarranya. Terra de frontera; riquesa d'un patrimoni cultural que cal preservar.

Òscar Adamuz
Activista cultural   

* http://www.lafranja.net/?p=28416

La llegenda del Cos Sant. Sopeira, Ribagorça [Vídeo]

A la Ribagorça, i banyada per les aigües de la Noguera Ribagorçana, es troba el municipi pirinenc de Sopeira, on hi ha el monestir romànic de Santa Maria d'Alaó.
L'Antoni Coll recorda la figura històrica de l'Abat Benet Latras i la llegenda del Cos Sant en aquest vídeo d'edició pròpia amb imatges espectaculars de l'indret. El vídeo forma part de la campanya del Moviment Franjolí "La nostra Franja, la nostra llengua", que cerca valorar la bellesa natural i el patrimoni cultural històric de la Franja de Ponent, amb el català com a mitjà de cohesió.

Entre tots i totes, #FemFranja

Font: Canal de Youtube d'en Toni Coll

Convocatòria a Fraga de les proves per a l'obtenció dels certificats de català B2 i C1

CONVOCATÒRIA GENERALITAT DE CATALUNYA DE PROVES PER A L’OBTENCIÓ DELS CERTIFICATS DE CATALÀ 2018 B2 i C1 A FRAGA

El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha convocat les proves per a l’obtenció dels certificats de català 2018.  A l’igual que l’anterior convocatòria, Fraga serà localitat d’examen per al certificat de nivell intermedi de català B2 (anterior nivell B) i per al certificat de nivell de suficiència de català C1 (anterior nivell C).  Aquestes proves es realitzaran a l’IES “R. J. Sender” els dies 5 i 26 de maig, respectivament. El termini de presentació de sol·licituds comença el 29 de gener i finalitza el dia 14 de febrer.  Es poden fer servir diferents canals d’inscripció: presencialment (oficines de la Direcció General de Política Lingüística a Barcelona o dels Serveis Territorials del Departament de Cultura a Girona, Lleida, Tarragona i Terres de l’Ebre) o per internet (Oficina Virtual de Tràmits gencat http://web.gencat.cat) amb un 10% de bonificació.  

Per ampliar informació: http://www.gencat.cat/llengua/certificats.

 

---

Institut d'Estudis del Baix Cinca - IEA

Fraga

iebc@iebc.cat

"L’altra part del món", per Joaquim Gibert

L'escriptor mequinensà Jesús Moncada. Font

L’altra part del món

Va ser a partir d’una cançó. Francesc Ricart, nat i criat a Fraga, només tenia 14 anys, quan l’estiu de 1964, de la mà de mossèn Serramona, va escoltar les cançons del primer disc de Raimon (Al vent, Som, La pedra, A colps... ): «em vaig quedar embadalit pel crit que embolicava Al vent, va ser una mena d’encantament, en la meua llengua algú cantava coses diferents que m’emocionaven amb una mena de familiaritat agraïda, allò que deia, cantava i cridava Raimon em descobria un món familiar, identificable, que seria des d’aquell moment el meu món, el món català.»

Va ser a partir d’una ensenyant. Carme Giménez, havent fet els estudis bàsics a El Torricó, La Llitera, d’on és filla, la família la va matricular a Lleida per proximitat geogràfica. Els primers mesos no van ser fàcils. I és que es va sentir rebutjada quan s’expressava en la seva llengua materna: «se me’n reien». Un dia la tutora va convocar als castellanoparlants de la classe. I la Carme s’hi va afegir per l’eliminació. Atès que estava convençuda que allò que parlava no era català. En veure-la, la docent li va fer saber que s’havia confós de grup perquè ella també era catalanoparlant. I que el català de La Llitera era tan digne com qualsevol altre. Entre elles dues es va establir un vincle respectuós que va ser determinant per tal que la Carme pogués clarificar la vera identitat lingüista. 

Va ser a partir d’una novel·la. Francesc Serés, natural de Saidí, Baix Cinca, explica que a ran de les classes en català a l’Institut Ramón J. Sender de Fraga va saber que hi havia gent que havia escrit en la seva llengua. En l’assaig La pell de la frontera assenyala que els llibres de Jesús Moncada i de Mercè Ibarz van arribar per ocupar un lloc que d’altres havien conquerit abans: «El meu imaginari l’havien descrit els escriptors espanyols: no hi havia cap altra alternativa (...) Era tot el que m’arribava d’un lloc més enllà del qual s’estenia una abstracció, un país que era estrany, Espanya, i una història llunyana.» Serés afegeix que la lectura de Camí de sirga ho va canviar tot: «el títol era premonitori de tot que el passaria en els propers anys. Camí de sirga significava la meva entrada en un altre món, que fins aleshores m’havia estat aliè (...) el Camí de sirga de Moncada s’infiltrava allà on fins i tot jo desconeixia que hi havia camins. De sobte, per tot arreu vaig veure buits. Delibes, Cela, Aldecoa i Machado explicaven una part del món, no la totalitat del món. En aquell llaüt que sirgava Moncada, hi venien Pla, Sagarra, Rodoreda, Sales... Va ser com si de l’est arribessin no tan sols textos, sinó el full on es veu el calc i el calc mateix, una nova manera de mirar tot el que m’envoltava».

Ricart, Giménez i Serés, entre d’altres, van haver de refer la seva representació del món. I és que el relat cultural, polític, educatiu..., a la Franja de Ponent, no concorda amb els dels tres franjolins. En conseqüència, tant el de Fraga com la d’El Torricó i el de Saidí, poques vegades poden compartir, amb el veïns del Baix Cinca i de La Llitera, els episodis que els van connectar amb el seu àmbit lingüístic. La cultura imperant, a la Franja, fa callar. I és que qui viu instal·lat en l’esmentat relat cultural no és capaç d’escoltar l’altra «part del món». 

Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Elogi de la transgressió

La nostra Franja, la nostra llengua

     
VEURE TOTES LES IMATGES A FLICKR DEL MF

     RIBAGORÇA

Pont romànic de Sopeira (GFrancin)

El Pont de Montanyana (Carles Barrull)

El Pont de Montanyana (Carles Barrull)

El Pont de Montanyana (Carles Barrull)

Ginast (Eduard Trepat)

Ginast (Eduard Trepat)

Ginast (Eduard Trepat)

Ginast (Eduard Trepat)

Ginast (Eduard Trepat)

Benavarri, cr. El Justícia de Ribagorça (Enric)

Benavarri, castell del Comte (Enric)

Panoràmica de la Terreta (Toni Coll Cugat)

BAIX CINCA

Vista des de Mequinensa (J.R. Noguero)

Mequinensa (J.R.Noguero)

Panoràmica de Fraga

MATARRANYA

Freixeneda (J.R. Noguero)

Freixneda (J.R. Noguero)

Pena-roja de Tastavins (J.R. Noguero)

Beseit (J.R. Noguero)

Beseit (J.R. Noguero)

Peralta de la Sal (Toni Coll Cugat)

Les salines de Peralta (Toni Coll Cugat)

Gabassa (Toni Coll Cugar)

Cascada de Santa Anna, Peralta de Calassanç (Toni Coll Cugat) 

Ermita del Vilet (Toni Coll Cugat)

LLITERA

Joaquim Gibert: "Existir en la nostra llengua val la pena" [Un país de cilidònies]

Quim Gibert amb la seva filla escenificant un conte a un col·legi de Fraga

Un país de cilidònies

«M’obligues a fer-ho en català.» Semblava que m’esbroncava. Ho va repetir insistentment i alçant la veu quan em va veure, a la biblioteca infantil Gianni Rodari de Fraga. Jo estava assegut, al costat de ma filla, mentre enllestia els deures de l’escola, junt amb unes amigues. La biblioteca era curulla de xiquets i familiars. Es tractava d’una mare amb qui solia contar contes, a dues veus, tant en aquesta biblioteca com a l’escola de primària, on tots dos hi portàvem la canalla. Dues hores abans havíem estat assajant, com de costum, a casa seva. L’amplitud del menjador ens ho permetia. A diferència d’altres ocasions, aquella tarda, des del sofà estant, va fer de públic una seva tieta arribada d’Andalusia. Que la llengua de les rondalles fos el català va incomodar a l’andalusa: va fer morros però no va gosar, en aquell moment, dir ni ase ni bèstia.

Una de les característiques dels contes és el conflicte entre el pobre i el ric, que solen representar la humilitat i l’arrogància respectivament. L’enginy personal és l’única eina del pobre per sacsejar l’adversitat. Si els relats desprenen màgia és perquè desvetllen com s’ho manega, contra pronòstic, el protagonista per girar la truita. Vet aquí la raó per la qual les rondalles em treuen el son. Tot cercant l’empatia i la tendresa, ho havia tractat de compartir amb aquesta mare.

En les sessions de contes per a escolars, el català a Fraga ocupa el seient del parent pobre. La majoria de pares, molts d’ells catalanoparlants, els conten en castellà. No senten desesperació pel tracte marginal que rep la llengua. Hi ha un espai en l’univers per a nosaltres, però és precís desitjar ocupar-lo. Existir en la nostra llengua val la pena. És un gest contracultural: trenca aquesta dinàmica alienadora. Contant contes auscultem el talent d’altres èpoques per a entendre millor el present i per possibilitar la transformació del món actual.

Contes en català a Fraga. Foto: Quim Gibert

A ran de la reacció irracional de la meva parella d’escenari, em ve al cap el discurs que fa el protagonista del film El ciudadano ilustre, abans d’acomiadar-se d’una breu estada en el seu poble natal, quan confessa que no està tan malament tenir detractors: «sento una íntima satisfacció.» I afegeix: «vostès segueixin així, segueixin igual, que aquí mai canviï res, segueixin sent una societat d’hipòcrites i estúpidament orgullosa de la seva ignorància i de la seva brutalitat. Em sap greu haver causat tants trastorns. Segueixin amb la seva plàcida vida.» En aquesta mateixa línia, Roger Mas, en una de les seves cançons, també diu estar fart «dels set-ciències de bar i de l’orgull pagès.»

Mesos abans del trist episodi de la biblioteca, ingènuament havia proposat a aquesta mare de dir-nos cilidònia en tant que duet. Cilidònies és tal com són anomenades les magdalenes a Torrent de Cinca. De fet, observar com un forn a 180 graus, en 20 minuts, transfigura una massa fina de farina, iogurt, rovell d’ou, sucre, ratlladura de llimona, mantega..., més les clares i el llevat, en una magdalena, és visualment impactant, sobretot entre la quitxalla. A més, la citada mare va néixer i créixer a Torrent de Cinca. Torrent és a pocs kilòmetres de Fraga, en plena Franja de Ponent. I és que Cilidònia sona a nom de país imaginari, allà on tot pot sobrevenir i ser respectat. 

Quim Gibert, psicòleg i coautor Removent consciències.

Editorial - El futur dels franjolins, pendent de Catalunya.

EL FUTUR DELS FRANJOLINS, PENDENT DE CATALUNYA

Aquests dies d’incertesa política, observant el procés català,  qualsevol persona pot pensar com serà el futur, de si les coses van molt ràpides o hem esperat molt, sobre legitimitats i legalitats o si espanyols o catalans.

Molts catalans i castellans contestarien molt ràpidament la resposta; ja la saben i la defensen a “mort”, però  què passaria si preguntes a algú de la Franja de Ponent? El 70% aproximadament et dirà que no vol implicar-se i que ja estem bé com estem i, acte seguit, potser soltarà la gran brometa “Quan siguin independents els catalans, naltres mos dedicarem al contraban en la frontera”, però la incertesa és molt gran al territori: podrem seguir anant a Lleida a comprar? I a l’hospital Arnau de Vilanova? Què passarà amb Mercolleida? Ens demanaran el passaport per anar al poble del costat? Les institucions aragoneses començaran a fer un genocidi lingüístic? Això últim porten fent-ho des-de fa 30 anys. Sobre la resta ningú té la resposta, ni tampoc sabem si la Republica Catalana proclamada aquest mes d’octubre es consolidarà, el temps ho dirà.

Però jo, com altres franjolins i franjolines, intentem cercar alguna d’aquestes respostes mitjançant hipòtesi, per exemple observant com els nostres alcaldes  han trobat un nou hobby; anar a la premsa escrita o televisiva i dir la seva sobre el desafiament català al règim del 78. Principalment a la premsa espanyola i aragonesa per, en molts casos, fotre por o per crear crispació cap a Catalunya per part d’un poble que no vol lluites i vol seguir fent la seva vida, un poble neutral entre dues nacions que s’enfronten que, majoritàriament, vol seguir sent aragonès però  també vol seguir anant a Lleida a fer la seva vida amb normalitat (o a Pont de Suert o a Tortosa), identificats amb la seua gent. No hi ha sensació de frontera, com alguns voldrien.

Anant al moll de l’os, el procés d’autodeterminació del Principat no ens ha de preocupar massa si no canviem allò que ens ha caracteritzat com a ciutadans de la Franja; seguirem anant a comprar on sempre hem anat, igualment que anirem als hospitals catalans i continuarem estudiant a les universitats catalanes. No interessa fer una frontera on n’hi ha cap. Sí que seran dos models diferents de gestionar-se però, que no ho es ja ara? Hi ha moltes diferencies entre la Comunitat Autònoma d’Aragó i la de Catalunya, però ningú no pot negar que el territori de la Franja se sent més pròxim (emocionalment i social) a model català. Si Aragó deixés la seva línia centralista i es preocupés per tots els ciutadans de la regió hi hauria coses que podrien canviar però, per sort o desgràcia, això no passarà. Sembla que no els interessa treballar més amunt de Montsó i d’Alcanyís, ni a la Diputació General d’Aragó ni, en molts casos, als propis aragonesos.

Per altra banda la Generalitat hauria d’apropar-se afectivament a la gent de la Franja, una República catalana podria ser un gran pas per a la salvació definitiva de la llengua catalana i això es notarà a la nostra terra. Però no només això, seria necessari que els catalans ens reconeguin i es permetés una sèrie de drets per a que l’impacte de la frontera no es noti a la Franja de Ponent, ja que seria molt negatiu pel nostre territori en cas contrari. Hi podria haver una persecució contra la llengua i costums catalanes, que posarien en risc  la nostra singularitat i no ho podem permetre, com tampoc que després de 1000 anys de veïnatge (quasi germanor), tot es destrueixi per la inacció d’uns i la persecució d’altres.

Fem costat a que el poble català decideixi lliurement el què vol ser, però naltres haurem de lluitar més encara per a que la nostra llengua i cultura sobrevisqui, i la principal arma que tenim és la de seguir parlant català i fer la mateixa vida que hem fet sempre. Algun dia els pobles de l’antiga Corona d’Aragó deixarem d’enfrontar-nos i, quan això passi i ens respectem  cadascú com allò que som, llavors ho podrem tot, tant a Catalunya com a l’Aragó i, sobretot, a la Franja de Ponent.

José Ramón Noguero de Llano

Fundador del Moviment Franjolí per la Llengua